GRUPO PLAZA

 VA COM VA  / OPINIÓN

Un país fallit

26/05/2021 - 

Afortunadament, durant els últims temps està sonant un tema amb força en l’agenda pública: el despoblament. Tenim un país amb més de 150 municipis amb risc sever de despoblament. Es concentren de forma evident a l’interior, però no a tot l’interior per igual. La meitat estan a les comarques de Castelló que són, de llarg, les més despoblades. Estan afectats la immensa majoria dels municipis del Maestrat, els Ports, l’Alcalatén, l’Alt Millars i l’Alt Palància, però també del Racó d’Ademús, els Serrans, la Plana d’Utiel, la Vall d’Aiora, la Canal de Navarrés i algunes zones de la Vall d’Albaida, les Marines, el Comtat i l’Alcoià.

Des de la distància urbana, algú podria pensar que el despoblament rural és un fenomen “natural”, entés com a inevitable. És “normal” que la gent se’n vaja a la ciutat, on hi ha més oportunitats de treball, més serveis, en definitiva més oportunitats. Això és cert? És un procés natural i, per tant, irreversible? Res més lluny de la realitat. Recomane seguir amb atenció els posicionaments i reflexions del Fòrum de la Nova Ruralitat, que conjuga arrelament territorial i solvència acadèmica, que al meu entendre fan una diagnosi tan lúcida com punyent que acompanyen d’una proposta de full de ruta de reversió.

El plantejament bàsic és que el despoblament és un problema social, provocat per dècades i dècades de polítiques públiques pensades des de i per a les zones urbanes, seguint la lògica capitalista d’acumulació de recursos, i han primat la concentració demogràfica a la cohesió territorial. Si la causa és un mal govern del territori, un bon govern del territori és l’única manera de revertir la situació.

Els poders públics ja no fan com que no passa res, almenys. La Generalitat va crear fa un parell d’anys l’Agència Valenciana Antidespoblament (AVANT), nascuda per a impulsar mesures per a frenar el despoblament. Les Corts acaben de crear una comissió especial d’estudi al respecte. El govern de l’Estat acaba de presentar un pla contra el despoblament que ha de nodrir-se de fons europeus. Ara només falta que passem de les declaracions als fets i hi haja una translació potent en polítiques públiques concretes. Passar de dir que vols solucionar un problema a solucionar-lo.

Un exemple sectorial és la política de recuperació d’escoles en entorns rurals, especialment l’aposta per les aules de 2 anys en centres públics d’interior, impulsada per la Conselleria d’Educació. Calen serveis públics que ajuden a fixar la població al territori. Però a hores d’ara, no crec que puguem dir que hi haja una aposta global de totes les administracions implicades per a revertir el despoblament. La mirada territorial encara no impregna de forma suficient la política valenciana. Queda moltíssima faena per fer, i cada dia que passa el problema s’agreuja.

Amb tot, no podem deslligar les polítiques públiques per a fer front al despoblament del model territorial general. La fixació de població està íntimament relacionada amb els usos del territori i no és per a res un debat segregat de, per exemple, el model energètic, el model alimentari o el model turístic. Per esmentar només el debat energètic: territoris històricament oblidats veuen com només serveixen per a fer de generadors d’energia o de corredors elèctrics amb destinació a les grans ciutats. Abans amb tèrmiques i nuclears, ara amb renovables. Alguns ho poden qualificar com a fenòmens NIMBY (not in my back yard, moviments d’oposició a la instal·lació d’infraestructures incòmodes), altres ho veuen com una mostra més de polítiques urbanites d’esquena al territori. Tampoc, de fet, existeix dins del propi món rural una unanimitat absoluta al respecte d’aquest tema. Si no hi ha altra opció de generar ocupació, es pot estar en contra dels parcs eòlics? És un debat viciat perquè el problema real és la manca d’alternatives.

El model territorial no és un debat fàcil, tot el contrari. El que hem de tindre és una discussió democràtica i madura al respecte, perquè hem de triar, i això implica beneficiats i també perjudicats. Com en tot, no hi ha polítiques públiques que beneficien a tot el món i no perjudiquen a ningú. Això és pensament màgic.

El problema és quan sempre reben la factura els mateixos, i a l’interior del País Valencià sempre li ix a pagar. Hem de triar si volem un país llustrós en les seues àrees urbanes a canvi de convertir les àrees rurals en un pati de darrere, o aspirar a un país cohesionat territorialment, on les persones tinguen l’oportunitat de viure una vida digna al poble que els ha vist nàixer o, simplement, on han decidit desenvolupar la seua vida.

En aquest debat, el que és absolutament irrenunciable és que les persones directament afectades siguen les primeres en ser escoltades. En el món rural valencià hi ha veus formades, hi ha idees potents, hi ha una corrent de pensament i acció que mereix ser atesa perquè no podem donar l’esquena a una part del nostre país que reclama els seus drets. Les visions urbanocèntriques han segrestat les polítiques públiques històricament i les conseqüències estan a la vista.

En el debat sobre el territori i el despoblament ens hi juguem molt, i ens ho juguem totes i tots. Un País Valencià que no puga garantir els drets bàsics de totes les seues persones és, simplement, un país parcial, incomplet, un país fallit. I de moment, sense cap mena de dubte, som un país fallit.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme