Un país normal

Notícia bomba! La Comunitat Valenciana es normal! Acostumats, des de fa anys, als ensurts i als mal rotllos, va i resulta que els valencians tenim un govern estable –igual o més que el que tenen altres comunitats autònomes- i que som capaços de trobar coincidències –encara que siguen les justetes- per avançar en qüestions estructurals, com el canvi del sistema de finançament autonòmic.

Els periodistes estem preparats genèticament per a ficar el dit en la llaga, contar tot allò que no funciona i, sobretot, informar de les qüestions que el poder no vol que es sàpiguen. I els valencians tenim, entre d’altres manies, la d’ésser molt crítics quan es tracta de mirar-nos a l’espill. I està bé que ho fem, perquè difícilment trobarem jutges més exigents. Però, de tota manera cal que, de tant en tant, revisem les nostres profecies.

La renovació de l’Acord del Botànic, que garanteix la governavilitat de la Comunitat Valenciana,  és un senyal positiu malgrat totes les pegues que se li puguen trobar. Els tres sotasignants de l’acord han reiterat la seua voluntat de donar estabilitat al Consell –una estabilitat per la que molts no donaven ni un xavo fa un any- i han refet el document per a donar protagonisme a les iniciatives relacionades amb l’ocupació i el sistema productiu, que és el que ara li preocupa a la gent. A partir d’ahi cal ficar tots els matissos i els peròs que es vulguen, encara que el Consell de coalició liderat per Ximo Puig i Mónica Oltra, amb el suport parlamentari del Podem d’Antonio Montiel, ja ha aprovat dos dels quatre pressupostos previstos i afronta ara un any clau de projectes legislatius, que definirà bona part de l’èxit o el fracàs del tripartit. El document enumera també una sèrie d’objetius de gestió que falquen la governabilitat del Consell davant les tempestes que vindran en els propers mesos, sobretot les provinents de la tensió interna dels partits i de la necessitat que tenen els diferents lideratges de l’esquerra d’intentar posicionar-se millor que els seus socis. Uns objetius comprovables que també permetran als ciutadans comprovar el grau d’eficiència d’aquest Executiu.

La decisió dels partits d’oposició de treballar en la construcció de consensos bàsics per als valencians també és un altre senyal positiu. La presidenta popular, Isabel Bonig, i el portaveu parlamentari de Ciudadanos, Alexis Marí, mostraren el passat dijous el seu suport “sense escletxes” a la posició del cap del Consell, d’exigir en la Conferència de Presidents del dia 17 un nou sistema de finançament. Es tracta d’un canvi de paradigma que demostra que els valencians podem construir consensos bàsics, com han fet en altres circumstàncies bascos, andalusos i catalans, i que això no impedeix, si cal, anar a bastonades als debats parlamentaris per a defensar la posició política i ideològica que té cada partit.

Són fets que cal valorar, perquè, a més a més, la majoria dels protagonistes es troben al mig d’algun procés congressual farcit d’incerteses que acostumen a complicar el diàleg. Així, Bonig ha hagut de modular les seues propostes de renovació interna per a no molestar a la direcció estatal del PP. Marí cada dia està més allunyat d’ Albert Rivera i el seu equip. Puig intenta no donar cap argument que reforce la divisió interna que pateixen els socialistes des de la dimissió de Pedro Sánchez. Montiel fa equilibris perquè els crítics no li facen massa la punyeta en el proper congrés per pactar amb els socialistes. I Oltra prou feina té sofocant els rezels que la política de mestissatge crea periòdicament al si de Compromís entre els diferents colectius.

En aquest clima, quasi primaveral malgrat les baixes temperatures, la política valenciana necessitava també una aldea gala com la dels còmics d’Astèrix i Obèlix. Un paper que ha decidit jugar el president de la Diputacio Provincial d’Alacant, César Sánchez, sempre disposat a construir un discurs cantonalista en plena era de la globalització. Així, en aquesta setmana d’acords, Sánchez s’ha negat a reunir-se amb la vicepresidenta Mónica Oltra per a parlar de la coordinació de les polítiques d’Igualtat. Una negativa que cal sumar a altres en protesta pel que Sánchez considera un atac al “gobierno provincial”.

En qualsevol cas, és una llàstima que no puguem escoltar als protagonistes d’aquestes històries en una televisió pública, com la que existeix a la resta d’autonomies. Una televisió que encara no ha pogut nàixer i que està a la espera de conèixer la sentència de l’Audiència Nacional arran de la demanda del sindicats contra l’ERO de liquidació de RTVV en 2013.