VALÈNCIA. L’exercici de la literatura és, entre moltes altres coses, un joc d’excavació constant entre la memòria i la invenció, i l’escriptor o escriptora una sort de demiürg que executa les seues arts pouant alternativament i a voluntat d’una i de l’altra font. La proporció respectiva de materials en el resultat final de l’obra és el misteri irresoluble, l’arcà que deu mantindre’s ocult i inaccessible per sempre, l’estructura real –per genèsica– que pertany només a l’àmbit privat del creador.
En el cas de La memòria de les ones (Balandra, 2017), la seua autora Pepa Guardiola (Xàbia, 1953) manté, com qualsevol altre demiürg, degudament amagades les proporcions àuriques i exactes que han bastit i fet possible el seu darrer llibre, però en qualsevol cas, i per la banda de la memòria, hi ha determinats perfums que tots portem amb orgull, i respecte dels quals no tenim la menor intenció d’amagar. En este concret cas, eixe perfum irreprimible i exhibit amb delectació d’amant és el de l’espai físic on tot succeïx i, sobretot, on tot ha passat. Perquè, llevat de l’aparició inicial i aèria de Florència, només com un joc de cúpules i teulades d’ensomni, i de la presència instrumental i puntual de les ciutats d’Alacant o de València, una de les dos protagonistes absolutes d’esta novel·la és la comarca de la Marina, i més concretament una Xàbia que mai es anomenada com a tal (un poc com aquell “love that dare not speaks its name” d’Oscar Wilde), però que es reconeix fàcilment i sense complexos, orgullosament, i que Pepa Guardiola descriu amb passió assaonada, des dels carrers estrets de la ciutat vella fins a les platges o els camins que l’envolten, sempre a l’ombra protectora, com si d’un déu tutelar i familiar es tractara, del Montgó i dels seus rostres i perfils canviants.
L’altra protagonista és Laureana Martí, una dona instal·lada plenament en la maduresa i que des d’aquella Florència on ha viscut anys de reconstrucció personal torna al seu poble. Eixe retorn, plantejat amb voluntat de permanència i deixant arrere un amor perdut, significarà el retrobament amb les persones i els escenaris que han conformat l’essència vital de la protagonista, i implicarà molt particularment reprendre la relació sempre conflictiva amb la mare. Perquè al voltant d’eixa confrontació, i de secrets més o menys compartits, i d’antigues querelles més o menys soterrades, giren les dificultats per a tornar a dur una vida que puga semblar-se (recuperant les llums, oblidant o volent oblidar les ombres) a la que Laureana va deixar allà anys arrere.
Sempre que abandonem un lloc amb voluntat d’oblit (com li va ocórrer a Laureana quan marxà del seu poble) deixem arrere una foto fixa, un espai i uns personatges que d’alguna manera queden congelats, detinguts en el temps, i en tornar ens esforcem per recuperar eixos contorns que inevitablement ja mai seran com van quedar ancorats en la memòria. Per això el retrobament mental més fecund, el més lliure de molestes contradiccions, és el que s’establix amb aquells que ja no estan. I per això dos dels personatges més intensos i probablement més reeixits de la novel·la són la tieta Leandra i l’ama Gregòria. La primera com l’adulta que els tractava, a ella i a les seues amigues, com a tals adultes, lluny dels paternalismes que tant detesta qualsevol adolescent, i que els va servir de mentora i guia en els temps confusos, com a necessària i providencial còmplice en el descobriment del món; i la segona, l’ama Gregòria, “una deessa generosa que propiciava la felicitat d’altres per damunt de la pròpia”, la filla dels masovers de la finca familiar que va cuidar a Laureana durant la seua infància. Eixos retrobaments des del record, esperonats pels llocs que foren l’escenari de les seues presències, i la nova dimensió que adquirixen des de la distància dels anys, seran un dels lligams més potents (i més saludables mentalment) de la protagonista amb eixe ajust de comptes que indefectiblement suposa sempre un retorn com el narrat en La memòria de les ones.
La novel·la de Pepa Guardiola, més enllà de les trames soterrades d’herències, malvolences o estimes que conformen l’esquelet aparent del llibre, és també un sentit homenatge generacional al seu món, a les inquietuds o les pors que són part del camí, al joc etern d’errors i encerts de la infància i l’adolescència, al sumptuós paisatge de la Marina com a escenari vital, i al record emocionat de certa innocència de noviatges o amistats que en determinades edats pretenem perpètues, però que a voltes –només a voltes– tenen la consistència efímera d’unes pedres llises llançades a la mar, contra la memòria i contra les ones.
Ekaré publica un àlbum il·lustrat on la poesia de Germán Machado es combina amb l’estil oníric de Mar Azabal fins a aconseguir una fusió visual i literària fascinant