VALÈNCIA. ‘Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep?’, diu el pasdoble ‘El fallero’ que totes hem sentit alguna vegada. La resposta, fa pocs segles, era un sí. Ara, cada vegada més, és un no. La falla Borrull-Socors ha decidit en 2018 plantar un monument que critica la mala costum dels valencians de tirar els mobles al fem, en una sàtira que ens assenyala a tots amb el dit.
‘Ike-hi-ha’ apel·la a la memòria col·lectiva de la festa però també a la insostenible deriva del comprar-tirar-comprar. Però si, afortunadament, que es cremen 300 cadires rescatades del fem t’ha fet pensar, com a nosaltres, estàs d’enhorabona: cada vegada hi ha més persones que restauren i transformen els mobles de la iaia en idees xules. I si no tens mobles, no patisques.
“Adopta un moble’ va sorgir quan la gent ens deia que els agradava la idea de reciclar un moble antic però que no tenien mobles així. Que no disposaven de mobles de familiars. El que vàrem decidir fón comprar nosaltres, en rastres o tendes de segona mà, mobles que tenen potencial i exposar-los en la web perquè qui no té l’oportunitat de tindre el moble puga adoptar-lo i nosaltres en fem la transformació”, explica l’ambientòloga i artesana Patricia Ruiz-Cortina, membre del col·lectiu Las tres sillas. Junt amb el seu company Juan Vicente Ruiz, enginyer civil i artesà, han trobat una manera perquè aquells mobles que tant els agradaven no acabaren transformats en estelles.
Mobles amb històries
Quantes històries caben en el vell balancí dels iaios? I en la vitrina on guardaven la cristalleria de la boda? “Si en rescatar els mobles ens conten la història que guarden, de qui era, d’on ve... nosaltres escrivim un dossier amb la història i l’entreguem amb la peça una vegada l’hem restaurat”, detalla Patricia. “Normalment es partix de peces úniques que, una vegada transformades, es convertixen pràcticament en exclusives. Per això nosaltres numerem les peces”, precisa.
Una vegada restaurats, els mobles recuperen la vida de nou. Molta vida. “Un dia va vindre al showroom que tenim a Russafa una persona que ens va dir que li agradaven els mobles però no per a quedar-se’ls a casa sinó només per a posar-los durant la boda de la seua germana. Aleshores se’ns va ocórrer la idea de fer una col·lecció amb peces antigues, vintage, transformades per nosaltres i que tenim només per a llogar per a esdeveniments, bodes, etc...”, explica Patricia.
Per recuperar estos mobles, a més, els jóvens artesans busquen els oficis tradicionals. “Treballem amb fusters, amb gent que treballa la forja, rescatant també oficis antics com els tapissers, cadirers, vidriers... Posar en valor totes estes professions que a més a València han tingut molta importància perquè València ha sigut sempre terra de mobles i de fusters”.
Al·lucinats amb la fusteria valenciana
Quan María Paula Forero i el seu soci Paolo arribaren des de Colòmbia i Itàlia, respectivament, es varen quedar al·lucinats amb una imatge que, per a qui vivim a València, és massa habitual. “Quan vàrem arribar ací fa cinc anys ens vàrem adonar que hi havia pel carrer preciositats refilades al fem. València ha sigut sempre bressol del moble: ha sigut fàbrica per a Espanya i puntera en disseny en la segona meitat del segle XX! Aleshores se’ns va ocórrer mamprendre un projecte perquè la restauració d’estos mobles deixara de ser un hobby i fóra una tasca professional”, recorda María. Unint les seues professions inicials, varen crear un bon tàndem.
“Paolo ve de l’escola de la fusteria i jo feia moda en Llatinoamèrica així que vàrem unir forces per obrir un taller. Allí emprem tècniques de restauració clàssica però també intervenim en l’estructura, la forma dels mobles per fer-los més lleugers i que s’adapten més als gusts actuals que tenim en les cases”, explica. I és que els gusts actuals xoquen frontalment amb els dissenyes antics. Però té solució. “Les cases antigues tenien mobles súper pesats, súper obscurs, però que tenien moltíssima capacitat i hi cap de tot. Abans el moble era concebut com un bloc que complia una funció estètica relacionada amb l’opulència. I ara el que volem és tot el contrari: llevar-li opulència, suavitzar tonalitats i alleugerir visualment el mobiliari amb, per exemple, trucs visuals”, detalla una de les sòcies de la Retrovisora.
Però desfer-se d’un moble, de vegades, no és tan senzill. “A la gent li sap malament desfer-se dels mobles perquè tenen una càrrega sentimental important. Encara que, clar, tindre una casa amb tot reciclat també és horrorós. Així que hi ha gent que ens dóna mobles i tenim un taller on guardem els mobles que ens han donat per intentar que la gent s’enamore dels mobles i no acaben al fem”, desvetla Maria. Un dels col·lectius que més valora el que tenim ací és, com sempre, els qui vénen de fora.
“El 90% dels nostres clients són estrangers. Els valencians, no sé si afortunadament o desafortunadament, continuen amb la cultura de tirar-ho tot. De buscar les coses noves. I tiren de tot, fins i tot coses increïbles, peces de col·lecció que en el nord d’Europa valen molts diners. Però amb els valencians no hi ha terme mig: o tenen cases súper clàssiques amb mobles enormes o just el contrari, quasi sense res”, critica Maria.
La restauració clàssica, creixent
“Tenim diversos tipus de clients. Un és la típica iaia que ens demana restauració clàssica. Tenim gent més jove que ha heretat coses de la família. I després tenim els estrangers que al·lucinen profundament amb la quantitat de coses tirades al carrer i amb els preus del mobiliari restaurat. I estos són uns clients molt nombrosos i molt agraïts”, expliquen membres de la Retrovisora. I és que, de vegades, recuperar coses duu sorpreses.
"Un home ens va dur la caixa d’un rellotge totalment negra. Semblava un taüt. Digué que anaven a vendre la casa i volia rescatar el rellotge i netejar-lo. Quan vàrem començar a llevar el negre vàrem descobrir que baix hi havia tota una policromia i que havien tapat tot el que hi havia baix pintat a mà amb or. Quan li ho vàrem mostrar al client es va posar a plorar perquè deia que acabava de recordar aquells dibuixos de quan era molt menut, però no ho tenia registrat perquè tenia només 3 anys”, recorden.
Félix Martínez duu 47 anys restaurant mobles al negoci familiar a València. Son pare va obrir un taller en 1960 i ell ha heretat l’ofici de la restauració clàssica. “Jo agarre un moble i li ho faig tot: igual li faig el corcó, que faig peces, que decape, que rasque, que escate, que faig reixeta a mà, faig reixeta de jonquet, que tapisse, que polimente, que polimente a monyiqueta, que faig mobles a mida...”, enumera interminable.
“Sí que hi ha gent jove que cada vegada s’està incorporant més a este mercat i rescata els mobles dels iaios per reparar-los. No és una gran quantitat però si abans n’era un 0% ara deuen ser un 30% els que decideixen restaurar-los”, assegura. “Imagina’t: només enguany, duc ja tres baüls antics recuperats. Un d’ells era de la guerra de Cuba, un altre va viatjar amb una família d’emigrants a Santo Domingo... La restauració d’un d’estos baüls ha costat 435€, però com digué la xica: és una vegada en la vida. Si ha durat 100 anys, amb la restauració et dura 100 anys més”, sentencia.
“Encara hi ha molta gent a qui li demanes 100€ per la restauració d’una cadira antiga i et diu que és més barat comprar-ne una de nova, i que te la quedes tu. Però clar, no compares una cadira com esta o una còmoda panxuda amb allò que pots comprar ara a Ikea o Leroy Merlin, que no valen res i et duren com a màxim dos temporades”, critica. “La gent busca mobles menys seriosos, sense talla, menys grans... A poc a poc s’aniran incorporant perquè la diferència es nota en la qualitat dels mobles i perquè sí que note que hi ha gent que està heretant i està venint”.
Foto: KIKE TABERNER
