Una mirada a 'Persèpolis' entre la dansa i la ciència-ficció 

VALÈNCIA. Fa vint anys, la guionista i dibuixant franco-iraniana Marjane Satrapi publicava Persèpolis, una novel·la gràfica en què narrava els dos fets que van marcar la seua infància: la revolució islàmica, vista des dels ulls d'una xiqueta de deu anys que viu a Teheran, i el posterior exili a Europa. Des del moment mateix del seu llançament, l'obra es va convertir en un referent cultural amb el qual transmetre als més menuts les terribles conseqüències de les desigualtats socials, sent reconeguda amb multitud de premis i donant peu a una adaptació cinematogràfica que, el 2007, es va alçar amb el Premi del Jurat del Festival de Cannes.

Poc després de la irrupció mundial de Persèpolis, naixia La Coja Dansa, convertida amb el temps en una de les companyies més sòlides i reconegudes de la Comunitat Valenciana. Des del principi, els seus responsables van apostar per la integració dels elements audiovisuals a la dramatúrgia, donant com a resultat peces amb una gran delicadesa estètica i un notable impacte emocional. Després de tres espectacles orientats al públic familiar, el còmic de culte de Satrapi els va servir d'excusa per a una nova creació, El conte de Persèpolis, que diumenge que ve 23 (17 hores) es podrà veure al Teatre El Musical dins de la línia de representacions infantils de la sala del Cabanyal-Canyamelar, sempre amb un alt component pedagògic i orientats a fomentar la reflexió i l'adquisició de valors entre els espectadors més joves.

Sobre les taules, dues xiquetes de diferents planetes troben el llibre de Persèpolis i comencen a qüestionar-se el paper de les dones al llarg de la història. Este és el punt de partida d'una aventura a través de l'espai i el temps que els portarà a trobar-se en un punt intermedi. “Amb esta obra rendim homenatge a les escriptores de ciència-ficció que, amb les seues obres, van qüestionar des dels marges l'estatus de les dones i la seua constant pèrdua de drets” afirmen els autors del muntatge, Tatiana Clavel i Raúl León. “Treballem la confluència entre el còmic, la dansa i el cinema en escena, fent que moviment, imatge, il·lustració i text cresquen junts durant la creació. Esta unió fa que les paraules ballen i els cossos parlen amb les imatges”.