Una responsabilitat compartida

VALÈNCIA. En els últims dies, hem escoltat algunes opinions o plantejaments que caldria matisar amb motiu de la presentació per part del grup parlamentari del PSPV d’una proposició de llei per a derogar la Llei 5/2011 de relacions familiars dels fills i filles els progenitors del quals no conviuen de la Comunitat Valenciana (coneguda com a llei de custòdia compartida).

No és cert que la llei no preveja l’exempció si en la parella hi ha violència de gènere. Molt al contrari, en l’article 5 s’explicita que “no procedirà l’atribució d’un règim de convivència a un dels progenitors quan estiga incurs en un procés penal iniciat per atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i indemnitat sexual de l’altre progenitor o dels fills o de les filles, i s’haja dictat una resolució judicial motivada en què es constaten indicis fundats i racionals de criminalitat”. I s’afegeix, “tampoc procedirà quan l’autoritat judicial advertesca, com a conseqüència de les al·legacions de les parts i les proves practicades, l’existència d’indicis fundats de violència domèstica o de gènere”.

Tampoc és cert que la llei plantege una aplicació automàtica del règim de convivència compartida quan no hi ha acord entre els progenitors. De fet, l’autoritat judicial té potestat per valorar i modular eixe criteri d’assignació preferent, valorant factors com: l’edat dels fills i filles; la seua opinió si tenen 12 anys o més; la dedicació anterior a la criança i educació i la capacitat de cada progenitor; els informes socials, mèdics, psicològics o d’altre tipus; els supòsits d’especial arrelament social, escolar o familiar dels fills i de les filles menors; les possibilitats de conciliació de la vida familiar i laboral dels progenitors o la seua disponibilitat per mantenir una relació directa i intensa amb els fills i filles, així com qualsevol altra circumstància que puga ser rellevant a aquests efectes. 

En definitiva, la llei condiciona sempre la decisió judicial a la garantia de l’interès superior dels i les menors. Incloent-hi també mecanismes de revisió o control periòdica de la situació familiar per tal d’anar ajustant el règim de convivència més adequat a cada cas i moment.

Hi ha un l’últim argument contrari a la Llei 5/2011, relatiu a la situació d’indefensió en la que queden les dones amb motiu del mandat de gènere que les condiciona per a la renúncia al desenvolupament professional i les desiguals oportunitats per accedir al món laboral. Al respecte, s’ha de dir que la llei preveu el manteniment de les pensions econòmiques amb el règim de convivència compartida, en el cas de diferències en els recursos econòmics i ingressos entre els progenitors.

Ja no es temps de mantindre estereotips i rols sobre el què significa ser mare o pare, ni atribucions en relació als comportaments de dones o homes front a la seua maternitat o paternitat. Perquè, com va dir la nostra vicepresidenta Mónica Oltra al debat del projecte de llei al 2011, tan injust i incert és dir que la custòdia compartida la volen el homes que no volen pagar la pensió d’aliments com injust i incert és dir que la custòdia monoparental la defensen les dones perquè volen quedar-se amb el pis i la pensió. 

Volem deixar de costat eixe marc cognitiu que ens condueix a un carreró sense eixida, sense possibilitats d’avançar. No volem perpetuar el rol de cuidadores exclusives de les dones, ni l’estereotip dels homes com a limitats per a la cura o les emocions. Perquè redueixen la nostra llibertat d’elecció i recolzen un món en rosa i blau. Creiem en un feminisme alliberador que ens ajude a construir una altra vida on el centre de l’acció política siga la cura de les persones, criatures, majors, malaltes o amb dificultats de mobilitat.

La responsabilitat de les diferents administracions ha de ser posar en marxa els mecanismes correctors necessaris per tal de contrarestar la desigualtat que genera el sistema patriarcal i sexista en el que encara vivim. Per això, impulsar polítiques actives i que possibiliten la construcció d’una societat coresponsable en tots els àmbits contribueix a l’objectiu de la coresponsabilitat i pal·liaria alguns dels efectes no desitjats de la Llei 5/2011. En el cas que ens ocupa, mesures com l’ampliació de la Renda Garantida de Ciutadania, l’educació pública de 0 a 3 anys, la professionalització de l’atenció a les persones en situació de dependència, els permisos iguals i intransferibles de maternitat i paternitat o mecanismes per garantir l’igualtat salarial, suposen iniciar el millor dels camins cap a la igualtat d’oportunitats i la coresponsabilitat entre homes i dones. 

Ha arribat el moment de revisar l’aplicació de la llei. I plantejar la seua modificació en aquells punt que puga ser millorada. Per a fer-ho, necessitem dades i una anàlisi rigorosa del seu desenvolupament durant estos quasi 5 anys, amb la col·laboració del Consejo General del Poder Judicial, el ministeri Fiscal, els col·lectius de professionals, els centres Dona 24 hores, els Jutjats de Família i de Violència de Gènere, les associacions de dones, de pares i mares separats, els col·lectius feministes… en definitiva, de tots els agents que hi intervenen en l’aplicació de la llei.

Els pares i mares estan apostant cada volta més per compartir la cura i l’educació de les seues criatures tant abans com després del trencament de la seua relació sentimental. Sembla que en els últims anys s’ha duplicat el percentatge de parelles amb un règim compartit de custòdia dels seus fills i filles. 

Així que tenim alguns reptes per davant. Reptes que esdevenen responsabilitats. En primer lloc, aconseguir focalitzar els esforços en l’interés superior dels menors. Potser seria millor que el nom de la llei fora “Llei dels Drets de la infància amb progenitors que no conviuen”. Un segon repte fonamental, que cada situació familiar puga tindre l’atenció, intervenció i seguiment més adequat. I, sobre tot, no perdre de vista que, amb tot açò, estem construint una societat valenciana més igualitària. On tal volta entendrem que els fills i filles no són “nostres”, que són de la vida. 

Compartim aquesta responsabilitat?

Isabel Lozano Lázaro

Regidora d’Igualtat i Polítiques Inclusives a l’Ajuntament de València