València gira a les ordres de Greenwich

VALÈNCIA. Els dies íntims són aquells on sense voler valores el temps passat i el que vol venir. Quan acaba l’any sembla que repassem i subratllem amb fosforescència de tots els colors les relacions amb els agents exteriors. Com fer una selecció d’allò més rellevant, d’allò més apreciat, de tot el més captivador? De tot el menys aprofitat, d’allò que valdria més soterrar sota el vel de l’amnèsia...? La llista pot ser tan extensa com la nostra capacitat per classificar, un inventari d’acceptació a les hores i als dies d’un any que s’acaba.

Extraordinaris moments que es resguarden del fred de desembre a les butxaques de la memòria. Records recents mentre el futur aterra, a poc a poc, alleugerint les pors. Tenim el present al davant, abarrotat de minuts que se’n van. Alguns ens deixen capficats, dominats per les misèries multiformes de l’entorn més pròxim. Aquells instants a la retina, endins, a kilòmetres del nostre pensament, anys llum de les nostres intencions, desassosseguen la nostra identitat. Són massa cridaners i ensordidors, excessivament maleducats amb la nostra civilitzada intenció. Nosaltres, elitistes tribals, no ho negarem, els enviem a pastar amb molts entrebancs. Les nostres zones de confort només ballen i riuen amb els desitjos més poderosos. Suen salut i felicitat. Quina novetat! 

La vetllada de cap d’any, amb aldarull incontrolat, se m'ha entravessat fa temps. No convé agrupar ideologies diverses coincidint amb raïm i faramalles. Els carrers de gom a gom i plens d’espanta-sogres no m’atrauen. Vies emboirades de falses i autèntiques bones intencions a cop d’alcohol barroer, d’alegries edulcorades esperant l’entrada d’un nou any. 

Ens freguem els ulls en veure les propostes televisives, com s’acomiaden del dia a les sales familiars. No sabem pas com s’ho maneguen per agafar la millor butaca els de sempre. Hores de tedi al davant amb l’assortit de llaminadures per passar el temps i moure la queixada, amb beguda per mantenir-se ferm, com esperant què passa.

Sense aplaudiments marxa l’any. Persones a casa seua, al carrer, a les pasteres, a les aigües de la mediterrània, als camins glaçats, als refugis amb mantes passades d’embolcallar tants cossos, a les places petades d’adolescents, de  curiosos, de desubicats. Gent a la presó només per dir la seua amb respecte. A la garjola també pispes,  corruptes... Malalts, solitaris, nens sense afecte, grans tots sols... La Nit de Cap d’Any respira. 

Bombolles de famosos mediàtics anuncien, copa en mà, les alegries extremes i impossibles. Maquillatges permanents com tapant les emocions dissimulades i silencioses. No escoltem els pensaments dels altres en acabar la nit, impossible desxifrar el contingut. Rumiem amb valentia per la  desinhibició del cava de Sant Sadurní d’Anoia o del Champagne del nord-est de França. Conten  que el monjo Dom Pierre Pérignon va inventar el mètode de la bombolla. De Llimós, al Llenguadoc-Rosselló, carregat per dur a terme el beuratge. I va fer diana. Els delmes, les vinyes i les collites iniciaren el camí del glamour efervescent i de l’escuma. Sembla que en tastar el producte, el benedictí va dir: “és com beure les estrelles”. I ací el tenim, Dom Pérignon, un autèntic xampany batejat al seu honor. Moët & Chandon i els taps de suro farien fira, bona gavella i calaix.

Situacions quotidianes magnificades a cop de data. Sense solitud a les cuines, als comerços, triant el raïm, sense el plaer del silenci. Pràctiques enològiques amb vi blanc a la nit de Cap d’Any per no ensorrar-nos. Ampolles de rialles i de vida amb molta bromera. Vi gasat per tothom. Fem còctels per celebrar l’acabament, a la  recerca del temps que arriba. Les relacions de debò, les que ens importen com assegudes a taula, amb les estovalles favorites. Connexions que ens commouen i ens fan goig. Que ens trauen de polleguera i que estimem. 

La banda sonora és crucial per establir el vincle amb la nit, alimenta el ritme cabut de l’alegria. Les nadales ja fora de temps. Deixem A Christmas gift for you,  el disc de Phil Spector, en el llistat suportable del Motown Sound nadalenc. Busquem i triem amb encert. Ara, en aquest instant, She & Him, The Vaccines, Ernie Halter, posen sintonia. Himnes d’acomiadament i d’entrada.  Fem diana amb l’àudio de la sala i amb els que estimem. Fem de Dj´s sonors i sentimentals. Marquen l’empatia discogràfica. Rituals de tota mena a punt d’acabar el dia. L’any s’esmuny amb pressa. Rellisquen els minuts al món.

Facturació de l’any. Balanç? Bajanades imposades ja en tenim prou. No caurem a la trampa. Comença el 2018 amb un número més a l’era dC, del segle XXI. Els bocamolls ompliran de cabòries i de significats absurds el temps que ens espera. S’estrena la pel·lícula del nou any amb el desig que cada dia siga una fantàstica caixa de sorpreses, sense gresques i enrenous sobtats. Amb la sort de la vitalitat com a fórmula activa. Si de cas aromatitzem els dies i els mesos amb bons aliments. Triem les flaires i els sabors que ens acomoden segons el mes. Ara a  gener, a tall d’exemple, apuntaré cap a la tòfona blanca del Piemont, de temporada fugaç, guardada com un tresor,  i a les galeres a la planxa. Amb el gust a la boca i al cervell tot sembla més fàcil. 

Obrim una altra de cava a l’expectativa del temps que arriba, tot d’un plegat, amb aire fresc. Focs d’artifici a les neurones i a l’exterior. Llocs emblemàtics sobten la pantalla, com a referents de la festa, per dir bye bye, ciao, bon vent. Fugim del cap d’any cosmopolíticament provincià. Reservem el localisme coent per extres inevitables del calendari polític. Rituals de tots els colors a la platja i a la neu. Bufant la tramuntana o el ponent.  Cap d’Any arriba a València abans que a Londres, a la mateixa hora però no al mateix moment. La zona horària mana. Tot gira a les ordres de Greenwich, el meridià que passa per ací. És el referent del Temps Universal Combinat (UTC). Un planeta sotmès, també, a  24 zones horàries, amb separació meridiana. En òrbita minutant els darrers segons de l’any, segons el punt geogràfic. La geolocalització desitjada no està a l’abast de tothom. Posem el Globus a hora! 

La nit és freda si enyores. Venim d’un any que ha estat trist i carregat d’impotència, sobretot a les acaballes. Situacions emocionals que sobrepassen els cossos sensibles i amb consciència. Sotmesos a lleis que ni els marcians dictarien. Administrades  amb poder absolut, marcades per números amb mala rima. El perfum d’ enguany és més sec i dur.

Rituals d’arreu  del món escalfen motors. Mengem raïm del Vinalopó o lenticchie d’Itàlia. Vestim roba interior de colors per si de cas. Arruixem el carrer amb un got d’aigua del 2017 que s’acaba. Engeguem palpitacions nefastes a fer punyetes. Afonem l’or a les copes de cava. Pugem a la cadira, imitem Dinamarca, a la primera campanada, fem un salt amb el toc de l’última. Arribem corrents, els primers, a dir Bon Any, a dur la sort als més nostres, com el “first footing” londinenc. Llancem plats per la finestra. Trenquem-los per fer amics que ens estimem de debò. Besem-nos en la primera dècima de segon de l’Any Nou. Energia, benzina al cos amb un bon brut. Xoquem les copes. Curem-nos en salut. Els anys són plens de trampes, no val a badar. Toquem ferro!