València, parc temàtic

Ja, ja ho sé. No es tracta d’un problema exclusiu de la nostra ciutat. Són moltes les ciutats del món que estan experimentant un procés accelerat de turistificació. La turistificació és el fenomen que es produeix pel sobreturisme en un territori determinat i sobre la seua població. A ciutats com la nostra es pot reconèixer per coses com la proliferació sobredimensionada d’hotels i apartaments turístics, la substitució del comerç local tradicional per franquícies en les zones més turístiques, la proliferació de negocis que viuen indirectament  del turisme (botigues de lloguer de bicicletes, tendes de souvenirs etc) i, en una segona fase, l’augment de preus de lloguer (tant de pisos com de baixos comercials)  i finalment la gentrificació, és a dir, l’expulsió del veïnat tradicional d’un barri per altre amb major poder adquisitiu o per a la utilització dels pisos per a lloguer turístic.

La turistificació transforma les nostres ciutats de manera determinant. Per una banda el turisme esdevé el núvol del que plou el mannà en forma de flux de divises. Però, a quin cost? Ciutats reconvertides en un decorat per a Instagram, sense ànima; transports públics saturats, més terrasses envaint els carrers, més sorolls, més brutícia...

En els darrers anys, la millora reputacional i de qualitat de vida en València ha produït un 'efecte crida' turístic que pot acabar provocant que la millor ciutat del món per a viure™  mora d’èxit convertida en un escenari de cartró-pedra propi d’un parc temàtic on viure no és còmode, agradable ni tampoc econòmicament viable.

Que el turisme és un fenomen global i difícilment controlable en som tots ben conscients. Però no podem caure en l’errada de pensar que no hi ha res que es puga fer.

Els últims anys del govern progressista de Compromís a l’Ajuntament, quan el fenomen es va disparar, van portar reflexions i accions al voltant de com pal·liar els efectes negatius de la pressió turística. Així, l’aprovació de la taxa turística o la declaració de la ciutat com a zona tensionada per poder topar els preus del lloguer serien accions que, d’haver continuat Joan Ribó a l’alcaldia, s’estarien ja implementant (la taxa turística haguera entrat en vigor en gener de 2024 i l’última acció de Ribó com alcalde va ser acollir-se a la nova llei de vivenda del govern central per tal de poder aplicar el topall als lloguers).

Altres mesures que es podrien aplicar per tal de controlar i ordenar l’activitat turística en la nostra ciutat podrien passar per un Pla de Recursos Turístics que incorpore limitacions urbanístiques al PGOU pel que respecta als apartaments turístics (limitant-los a un determinat número màxim per edifici, per exemple), el mateix es podria fer amb el número de creueristes que poden arribar a la nostra ciutat per setmana o tractar de fer el mateix en les connexions aèries. Tot amb la voluntat que siga la ciutat qui controla el seu turisme i no que el turisme s’apodere de la ciutat, permetent així una activitat econòmica ordenada que no acabe monopolitzant l’economia total de la ciutat.

En este sentit, l’impuls que en els darrers 8 anys s’ha donat a nous sectors econòmics (conegut és el cas de la planta de bateries de Volkswagen a Sagunt) ha propiciat l’arribada a València d’empreses que han obert o manifestat la voluntat d’obrir seus a la ciutat, empreses com Toshiba, HP, Deustche Telekom que podrien haver servit per convertir València en un pol tecnològic. Coneguts son també els esforços de les administracions per promocionar la capital i el país com un lloc de referència per al disseny gràfic i la il·lustració.

Si amb estes estratègies, és a dir, limitació turística amb una mà i promoció d’altres sectors econòmics amb l’altra s’haguera pogut desenvolupar un model econòmic alternatiu més diversificat i no dependent del turisme és una cosa que ja no sabrem.

Els nous governs de dreta, com ja feren a principis dels 2000, han volgut tornar al model del monocultiu econòmic, en aquell moment el que es conreava era rajola, ara: turistes. Tota l’economia al servei d’un únic sector econòmic. La dreta vol ampliar el port, ampliar l’aeroport, no vol taxa turística, no vol limitacions als apartaments ni al preu del lloguer. El seu model és, efectivament, el de València com a parc temàtic. No sols deixant que passe sinó fent tot el possible per a què vinguen més avions, més creuers, més turistes. Com més barris convertits en espais de pernoctació turística millor.

Més enllà del drama que suposa expulsar de València als seus veïns i veïnes per convertir-la en una carcassa buida al servei del turisme, pense que, com ja va passar al 2008, amb la fallida del model de monocultiu de la rajola i la gran crisi econòmica que es va produir, és un error que una economia ho aposte tot a un únic sector. Ho és amb independència que el sector siga el turisme o qualsevol altre. És una estratègia miop pròpia de països subdesenvolupats, una estratègia que ens aboca, sí o sí, a repetir errades del passat que han provocat molt de dolor. El mateix PP fallit de sempre desenvolupant el mateix model fallit de sempre, amb València com a decorat i els valencians i valencianes, novament, com a víctimes del desficaci.