Hoy es 8 de octubre
VALÈNCIA. Quan estem confitats de disbarats tot ho mirem amb un xic de malvolença. Si bufem la coca, si tenim entre ulls un fum de despropòsits, hem d’estar lliures de retrets com si tinguéssem la llicència dels crítics per dir allò que opinen. Cerquem al mil·límetre qualsevol assumpte que haja sortit a la palestra. Mirem amb la cua de l’ull per no patir, sabent que, amb massa freqüència, tot ens cau tort. Escorcollar amb aversió és molt dur. La ciutadania està cansada d’escodrinyar, suportar, bajanades tronades i ridícules. I ací, ausades que aguantem bona cosa d’insolències politicoestètiques, descarades i fora de control. Tenim el pot carregat d’estupideses a dojo, potenciades oficialment. És impensable, una paradoxa, que açò passe a una societat evolucionada, amb un índex d’escolarització prou normalitzat, no? Si l’any 1960, la UNESCO ja va llançar les bases d’un programa mundial d’alfabetització, l’empenta bàsica contra l’analfabetisme de masses! És obvi que la instrucció és un dret inqüestionable de les persones que permet un profund canvi social, però caldrà saber llegir, escriure i alguna cosa més. Doncs no ho sembla ni per pensament, ni remotament!
La repressió, en general, ha arribat abans que aquesta altra pandèmia. Esquitxa les institucions, les opinions, les manifestacions, el poder judicial, les sentències... Tot fa pensar que es queda tan a gust i s’escampa fins a ponent. Davant el cinisme de molts governants, els ciutadans, sovint, s’autocensuren acoquinats i atemorits. Tanta indecència descarada supera la nostra paciència i la de València. No hi ha ni un pam de terra ferma? Hem arribat a un punt crucial on l’enuig va in crescendo, circula tot l’any fet una fera. El mes de març s’ha deixat caure sense la metamorfosi habitual de la primavera d’estiu, local, de “foc i flama”. Un altre exercici faller se’n va en orris. La covid-19, a cremadent, ha tirat llenya al foc. Aquests dies no han tingut la festa en pau els 99.000 fallers (censats l’any passat i que sembla que han minvat). Tot d’una, el motor de les vides dedicades a la festa, al casal, a la indumentària, a la pólvora, a les flors, als bunyols... ha quedat en punt mort. Subordinar l'activitat d’una ciutat durant dies i dies, fins i tot molt abans de la setmana de la festa grossa, any rere any, ha de fer-los pujar l’adrenalina vital fallera. Vull fer-me’n càrrec. No estic entre el club dels noranta-nou mil. La resta dels ciutadans, nosaltres, gestionem, amb una submissió impotent, aquest descontrol urbà que sempre té llum verda.
Les falles, a la seua manera, han fanfarronejat amb ironia i humor. És un món a part, sui generis. De vegades imperceptible per a la població que viu la festa només amb gots de plàstic i borratxeres sense repòs. El personal no sap on acudir, circula a empentes i rodolons, atordit sense nord, amerat de suor i olor de “fritanga”. Uns altres, coven a casa esperant, sense maldat, una pluja de pau durant unes hores llargues. Molts ciutadans fugen, si poden, enllà on no s’escolta ni un “Paquito el Chocolatero”. I això que les bandes de música tenen un “puntàs” si sonen bé. Els fallers, inútilment, somiaven que la covid-19 acabés, però mai no arriba el final. Mentrestant, el govern determina obrir i tancar perímetres a la babalà i la població escampa la boira infravalorant el perill. Ara, amb la coneixença de saber què són les “falles pandèmiques”, caldria un replantejament no tan dictatorial d’aquesta moguda. Cessar els “xèrifs fallers” que donen ordres a peu de carrer. Aturar vies que esdevenen un cul-de-sac amb versió “haima”. És el moment de frenar barbaritats, d’agrupar d’una altra manera els descomunals o els modestos monuments, de fer ubicacions alternatives. Estimular, fotre canya, a tots els sectors que mouen l’engranatge econòmic fester. I, sobretot, acabar amb la contaminació acústica, i tota la pol·lució, que ens socarra.
Això sí, després de tot un any víric, la imaginació fallera s’ha disparat com si fos una mascletà d’idees. Els moments que vivim ens permeten, sovint, activar la improvisació sobre el terreny, posar en evidència el nostre sentit de la sàtira i del sarcasme. Percebre aquesta sensació és necessari, de totes totes, per sanar la quotidianitat ferida. Òbviament, l’humor intel·ligent és difícil de trobar, i entre les forces falleres també. Les autoritats festeres tenen una immensa predisposició al gust caduc d’aromes revivals. Apliquen la “coentor”, estètica predemocràtica, com si estigués plantada i indultada per sempre. Una tendència que s’escampa a molts indrets de casa nostra. Per què? Caldrà fer-s’ho mirar.
Aquestes darreres setmanes, una sèrie de propostes, des del microcosmos faller, han deixat veure un costat còmic bastant surrealista, prou berlanguià, tot passant pel filtre de Kafka. Les ofertes des de la Junta Central Fallera (JCF), des de les falles, dels implicats fins al moll de l’os, han dut a terme aquesta a funció catàrtica que té la ironia, en aquest cas amb el segell faller; amb mascareta juguen al foc de la riallada, del poc trellat. Un sentit de l’humor adaptat, tot siga dit, a segons quina sensibilitat. Els “ideòlegs creatius” tenen el cap ple de vent, amb idees poc sòlides, carregades d’una comicitat indefinible a força de despropòsits. Una mena de consignes no fictícies han creat una paròdia sense precedents. Som davant d’un nou “llibret”: el “Pólvora today” a una “València today”. Ofertes d’entreteniment que ens han fet rumiar i riure, que desbarren, amb una creativitat digna d’estudi i reflexió. Ací va una petita mostra de l’enginy i gràcia 3.0 de l’exercici faller 2021.
#PerAOfrenar es diu la nova invasió de clavells mediterranis. Enguany no han desbordat la plaça de la Mare de Déu, això ha passat a la història. Una startup (Homy Jungle) ha llançat el ram viu. La gran innovació al sector florístic: un ram plantat. No passeu ànsia que diuen que florirà a temps. Asseguren que les flors aguantaran fins a l’ofrena del 2022.
#Falles21EnLínia és el lema del “Cap i casal”. La Junta Central Fallera (JCF) presidida pel regidor de Cultura Festiva Carlos Galiana, ha lliurat als casals un kit faller. Una caixa assortida amb les necessitats bàsiques per a la festa. I què tenia? Doncs, un paquet ben telemàtic: globus per disparar una “globotàaa” com toca, una Mare de Déu dels Desemparats en retallable, una bunyolera i la fusta per a fer un “parot”. I tot, sota el lema de “Tornarem”.
“Portem la flama” ha estat la campanya llançada al mes de febrer per “Don Falleret i Mininot”. La intenció? Mantenir l’esperit fester ben viu. La venda del ninot “Sentiment Faller” ha ajudat els indumentaristes que tant pateixen la desfeta festera per la Covid.
Les falles sense pólvora no són falles. Els entusiastes no han patit tant. “Música Pirotècnica” és un Verkami, tan de moda, que no podia faltar per treure uns calerons a la clientela de la traca. Apadrinant un masclet, un borratxo, una carcassa... s’ha contribuït a “The Mascletà”, la cançó de les falles 2021. Un micromecenatge per tirar una mà a un col·lectiu ben gran, afectat, entristit, sense festa ni massa soroll. Un trauma.
“Ací crema el cor d’una falla” ha estat el missatge esperançat escrit en groc als carrers, geolocalitzat on es plantava i cremava la falla. La càrrega semiòtica a gust del vianant.
Sota l’hashtag, en espanyol, #atatupañuelo, la comissió de Mestre Gozalbo-Comte Altea ha volgut decorar els “seus” fanals i els de la resta de veïns amb mocadors. Una idea que, no ho he contrastat, igual s’ha encomanat com el virus.
Aquestes, ja antigues, Falles online, la Junta Central Fallera no ha parat, ha anat amb el foc a la cua. Tot un seguit d’actes a les xarxes que han distret la vida dels fallers frustrats per la pandèmia. Patint, consolant, alenant, han plantat un peveter a la plaça de l’Ajuntament, i que, amb entrebancs, la flama s’ha encès a estones fins al dinou de març. El regidor, Galiana, i president de la JCF, l’inaugurava, per “mantenir viu l’esperit de germanor”.
La setmana fallera tornarà vacunada el 2022? Avui ja vola, fuig cansada i enfitada de paelles i bunyols en línia, de matraca virtual. Posats a fer, ha faltat homenatjar en streaming la Banda el Empastre (Catarroja, 1915) que tant va triomfar arreu del món. Enguany l’han deixada córrer, podria haver sonat a tot drap. Quina llàstima!