Acomiadar-se de Carmen.

No és senzill fer-ho. Sempre costa acomiadar-se de qui respectem, estimem i necessitem. Perquè al remat es tracta d’una pèrdua de referència, d’una forma d’orfandat emotiva i intel·lectual.

La mirada de Carmen titulava dies enrere amb saviesa Fernando Delgado el seu emotiu comiat, glosant alhora allò públic i l’íntim, la seua generositat i talent. Coincidim, amic. El somriure de Carmen i, per què no recordar-ho amb tots, el seu carinyo i suport. Eixe somriure permanent que escurçava distàncies i facilitava una proximitat que es revelava en definitiva en la joia d’un somriure final, tan característic, una mena de riallada fina i sensible que obria i tallava alhora, com a segell i lacre d’autoritat i elegància.

L’amabilitat con a mètode, encara més com a sistema de pensament, elevant la quotidianitat a la categoria d’intel·ligència, mudant la gestió necessària en excel·lència.

Així fou Carmen. I ara ens queda la seua empremta.

Tot, o gairebé tot, ha estat dit i rememorat en aquests dies freds, abandonats a la tristor de la teua absència i entrampats pel dolor de l’irreversible. Encara que sapiguem que no li agradaria. Encara que coneixem el seu optimisme vital i contagiós com la llum mediterrània de Sorolla, que tant ens costa de mantenir ara amb l’ombra covada als nostres cors.

Professora i Degana de Dret, innovadora Directora de l’IVAM, Ministra valenciana per a la cultura espanyola, escriptora fecunda, llesta i divertida. Quantes “a” , estimada Carmen, eixes “a” que tant vares estimar tu, amb les quals vares militar -sempre insisties en això- amb alegria, “fins a l’últim alè”. Quants èxits collits amb eficiència de qui sap del rigor i els procediments, sense confondre forma i fons, quantes metes obtingudes amb la fórmula de la tenacitat, l’amabilitat i l’habilitat. I quants mereixements reconeguts que vares atresorar sense arrogància junt amb els records de la infància.

El Consell Valencià de Cultura, reunit avui a Potries, tan a prop del teu estimat Castelló de Rugat, la teua pàtria, embargat per la pena de la teua pèrdua, vol abrigar-se amb el teu somriure i guiar-se amb el teu record. Com a  profund, permanent i imprescindible homenatge a l’abundància de la teua humanitat i a la grandesa de la teua trajectòria.

Descansa en pau com ho vares fer en vida, molt estimada Carmen.

Vicente González Móstoles i José María Lozano Velasco, consellers del CVC, van llegir esta elegia el 29 d'octubre a Potries.