"Vora 10.000 mones en farem enguany", el primer que comenta Víctor Tomás Velarte, de la nissaga dels Velarte. No s'ho haguera cregut el fundador del negoci familiar, Enrique Velarte, quan es va quedar el forn del seu poble. Era difícil d’imaginar, però el seu nom de família ha quedat per sempre lligat a la gastronomia valenciana. Perquè si diem Velarte podem pensar en rosquilletes, en paelles, o en pans artesans, ja que tres dels fills d'Enrique van seguir els passos de son pare amb tres negocis diferents. El forn era el primer, i allí es va criar Maria Velarte Castellar -que dona nom a un dels dos forns que tenen oberts-, i el seu fill, tercera generació de Velartes, Víctor, ens atén mentre prepara l'artilleria pesant per a les cues pasqueres. Són dies de molt de moviment als forns tradicionals, perquè cap valencià es queda estes dates sense menjar-se un panquemao, una coca de panses i anous o una mona. Ara bé, si parlem de mones, a Velarte costa molt triar la teua favorita.

Amb ous de xocolate o amb els clàssics ous bollits, això per començar l’elecció. Amb la massa típica de la mona o amb una massa especial de pasta fullada. Grans o menudes. Banyada en xocolate blanc, negre o sense eixe bany tan llépol. Amb forma de ninotets, d'embarcació, de moto... amb crema dins o sense. Fins i tot en tenen una mona més antiga, de pasta seca que té un parar més de galeta i es cuina estos dies per a aquells pocs aficionats que la demanen. Com a hereu d'eixe esperit emprenedor del seu iaio Enrique "que tenia botiga d'ultramarins, vaques, el forn..." el seu net Víctor va fent i desfent, en este cas amb mones cada volta més enginyoses, que fins i tot es poden comprar per internet. Però no és l'únic motiu per passar-se esta Pasqua per eixa pedania anomenada Castellar-Oliveral, famosa per ser la casa de Pepiu, Pere Aznar, i el -possiblement- cognom valencià més gastronòmic: Velarte.