La mozzarella és un d'eixos productes, que per habitual o comuna, ha deixat de considerar-se especialment preuada entre els amants dels formatges. Ara està molt més de moda la burrata, i sembla que a qualsevol plat italià li posen damunt burrata. Cal explicar-ho tot perquè la burrata autèntica ve de la Pulla, i és tradicionalment de llet de vaca, mentre que la mozzarella és de Campània i original de Caserta. Tot i que allí també fan burrata de llet de búfala i mozzarelles de llet de vaca, canvia la textura i la llet marca el sabor, però són diferents maneres de fer un formatge molt similar. De fet, hi ha un fum de mozzarelles que són úniques i desconegudes. En este cas, a la Monalisa, a banda del repertori usual, en tenen dos que a València únicament es poden menjar allí amb eixa frescor i qualitat. La trecia -trena- i la figliata, que agafa eixe nom perquè té moltes filles, mozzarelletes, dins. En altres caseifici s'anomena la capezzolona i és una gran mozzarella farcida que sol pesar aproximament un quilo. La trena s'anomena així per la forma, el sabor no varia molt d'una mozzarella tradicional. En canvi, la figliata "té més coreografia" relata Rosa, "l'obris i apareixen un muntó de mozarellines", i amb això tens aperitiu per a 8 persones.
La Monalisa és la casa de Rosa, nascuda a Caserta, i com que ella té allí contactes privilegiats, pot aconseguir un producte de primera. El viatge des de la capital de la llet de búfala comença en el caseificio Garofalo, on les fabriquen cada dilluns. Des d'allí viatja a Nàpols, cada dimarts de matí, i agafa un avió a València sense trencar la cadena de fred. Per això només es poden menjar dimarts i dimecres, dijous ja no està tan fresca i s'estimen més tirar la que sobra - pràcticament mai sobra- que vendre-la. Ara bé, si voleu tastar-la millor encomanar-la abans perquè "solen vindre sempre els mateixos clients a menjar-la, i demane poquetes. Si algú vol menjar-ne millor demanar-la per encarràrreg" sentència.
Però anem a pams. Rosa Cecconi i Alessio Coviello arribaren a València en 2013: "Mai havia estat ací, Barcelona i Madrid els coneixia, però venim de Nàpols que és una ciutat molt caòtica i volíem una ciutat més tranquil·la" reconeix Rosa. De moment estan contents en València, "ens encanta viure ací, és perfecta". Tot i això, no descarta anar a pegar voltes pel món: "He viatjat molt per treball arreu del món, i això ara ho trobe a faltar, este treball és molt esclau i no puc viatjar tant com voldria". La seua història és similar a la de tants italians que han vingut a viure a València. "En arribar ací veníem amb uns poquets estalvis i me'ls vaig gastar tots en menjar i viure, en dos mesos vaig gastar-m'ho tot, no miràvem pél. Em vaig adonar que havia de buscar treball i a l'endemà vaig començar de rentaplats a I Don, en Cànoves, perquè no sabia ni parlar castellà. Tres dies després l'amo em va preguntar si sabia cuinar i jo, valenta, li vaig dir que era cuinera". En realitat Rosa només havia cuinat per a la família, però no va dubtar a agafar la faena: "No va notar massa que no tenia experiència en cuina" comenta divertida. Va estar un any allí el que va aprendre la dinàmica de la cuina, perquè cuinar ja sabia: "va ser un gran gimnàs" confirma.
