CASTELLÓ. S’acaben les festes de Nadal, una celebració que arriba al seu punt final amb l’arribada dels Reis d’Orient. Aquesta llegenda religiosa continua sent el nucli de l’època amb més il·lusió per als xiquets i xiquetes. L’aparició de Melcior, Gaspar i Baltasar desperta nervis, somriures i emocions, tant en la infantesa com en aquells que ja hem superat la cinquantena.
Podem traslladar eixa mateixa il·lusió a l’educació dels valencians i valencianes? Malauradament, la resposta és clara i contundent: no.
Els primers dies de la nova consellera d’Educació, la senyora Ortí, podrien haver suposat un punt d’inflexió respecte a les polítiques educatives aplicades pel seu predecessor, el senyor Rovira. Però després de diverses setmanes de gestió, el balanç és decebedor. No hi ha cap canvi real. Ben al contrari, tot apunta que es manté exactament la mateixa línia ideològica, ara simplement maquillada segons les directrius del nou president de la Generalitat, el senyor Pérez Llorca.
Ja vaig denunciar en un article com el nou Decret de Convivència suposa un retrocés evident en matèria d’igualtat dins les aules. Una mesura que ha sigut contestada de manera contundent per nombroses associacions i col·lectius de la comunitat educativa: entitats per la coeducació, federacions de famílies com FAMPA València, FAMPA Penyagolosa o FAMPA Enric Valor, partits polítics com el PSPV, i sindicats com STEPV, FECCOOPV o Intersindical Valenciana, entre molts altres. La resposta social no deixa lloc a dubtes: aquest model educatiu no compta amb el suport de la comunitat educativa.
A aquesta deriva cal afegir una gestió de les ajudes públiques, com a mínim, qüestionable. Les subvencions destinades a projectes d’esport, activitat física i salut s’han convocat en ple període de vacances de Nadal, dificultant greument la participació dels centres. El mateix ha ocorregut amb les ajudes per a la promoció del valencià en l’àmbit local. Decisions que no semblen casuals, sinó perfectament alineades amb una estratègia clara de desgast de l’educació pública i de la llengua pròpia.
Aquest conjunt de mesures evidencia una manera d’entendre l’educació com un camp de batalla ideològic, i no com un espai de consens social. Quan les polítiques educatives es dissenyen d’esquena al professorat, a les famílies i a l’alumnat, el resultat és un sistema cada vegada més desigual. Com advertia Antonio Gramsci, “instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”. I precisament per això, controlar l’educació és una obsessió per a qui tem una ciutadania crítica, formada i conscient.
Les línies educatives del Partit Popular a la Comunitat Valenciana seran, per tant, exactament les mateixes que ja vam patir en etapes anteriors: desprestigi del valencià, atac a l’educació pública i consolidació d’un sistema amb educació de primera i de segona. Un model que encaixa a la perfecció amb la simbiosi ideològica entre la dreta del PP valencià i l’extrema dreta de Vox, una aliança que en matèria educativa mai ha intentat dissimular les seues intencions.
Podran produir-se gestos puntuals de diàleg per intentar allunyar-se de la deixadesa i la falta de comunicació amb la comunitat educativa que caracteritzava l’etapa anterior. Però la línia mestra no canviarà. Com advertia Joan Fuster, “la política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres”. I en educació, aquesta advertència és especialment clara: el silenci i la inacció també són decisions, i sempre juguen a favor dels qui volen un sistema educatiu desigual.
Per això, mentre moltes famílies han celebrat el Dia de Reis, a la Conselleria d’Educació els regals no haurien de ser ni discursos buits ni bones intencions, sinó carbó. Carbó institucional per a la senyora Ortí i per al senyor Rovira, perquè l’educació pública valenciana continua en un estat lamentable com a conseqüència directa de les seues decisions.
