Fa uns dies, el meu col·lega Josep-Vicent Garcia-Raffi de la Universitat de València em va descobrir una exposició que havia comissariat, juntament amb Francisco Collado Cerveró, al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. Es titulava L’exili del 1939 al còmic. Vinyetes a la frontera i es va poder visitar entre desembre del 2022 i març del 2023. De vegades necessitem que algú ens pose davant dels ulls allò que, per una raó o una altra, no havíem sabut mirar. I això és exactament el que em va passar. La proposta era tan senzilla com innovadora: explicar l’exili republicà del 1939 a través del còmic. Setanta portades d’àlbums, originals i reproduccions de dibuixos, documents i objectes dels exiliats, vitrines, un racó de lectura i projeccions audiovisuals. Fins i tot codis QR permetien enllaçar la visita amb música. Tot articulat al voltant de quatre grans itineraris: la Retirada, els camps de concentració francesos i nazis, l’exili d’ultramar i la resistència. Una exposició, en definitiva, que convertia la vinyeta en document, però també en emoció.
El més interessant és que bona part dels seus autors no van viure els fets que dibuixen. Han hagut de reconstruir-los amb documents, fotografies, testimonis i memòries familiars perquè cada vegada queden menys persones que puguen contar-nos directament què va passar. Això és la memòria: una veu que passa d’una generació a una altra abans que el silenci la faça desaparèixer. Pensava en tot això mentre acabava recentment Reis del món, l’extraordinària i extensa novel·la de Sebastià Alzamora publicada per Proa el 2020. Sis-centes pàgines que ens condueixen per alguns dels racons més inquietants del segle XX a través de dos mallorquins reals i aparentment antagònics: Joan Mascaró, traductor i divulgador del pensament místic hindú, i Joan March, contrabandista, financer i un dels homes més poderosos del seu temps. Dos homes nascuts al mateix poble, Santa Margalida, però situats gairebé als extrems d’una manera d’entendre el món.
Alzamora aconsegueix una cosa difícil: que una novel·la de sis-centes pàgines no pese. La història de March, les seues relacions amb el poder i la seua capacitat per sobreviure als canvis polítics ens permeten endinsar-nos en algunes de les contradiccions més fosques del segle passat. Franco, Churchill, els diners, la guerra, els interessos econòmics, les lleialtats sempre relatives. I queda una sensació inquietant: els governs canvien, però determinats poders fàctics tenen una extraordinària habilitat per continuar sent-hi. Reis del món és una d’aquelles històries que no pots deixar de llegir perquè, mentre avances, entens millor el món del qual venim.
I encara podríem acostar-nos més. Antoni Miró va dedicar el 2012 una sèrie a l’Hospital Sueco-Noruec d’Alcoi, aquella extraordinària experiència de solidaritat internacional durant la Guerra Civil. Quiròfans, ambulàncies, infermeres, pacients, refugiats, ferits, però també noms i històries concretes reapareixen en els seus llenços. Somnis de llibertat, Refugiats, Branting a Alcoi, Infermeres i pacients… Miró converteix la pintura en una crònica pacient d’una realitat pròxima que mereixia no ser oblidada. Còmic, literatura, pintura. Tres maneres de fer exactament el mateix: donar veu al silenci.
I potser per això incomoda tant la memòria històrica a determinats discursos de l’extrema dreta. Recuperar el passat no és reobrir ferides. Aquesta expressió sempre m’ha semblat tramposa. Perquè una ferida que no s’ha curat no es reobri: senzillament continua allí. Conéixer-la, netejar-la, entendre com es va produir i parlar-ne és precisament allò que ens permet cicatritzar-la. Ens passa també en la vida privada. Quantes persones heu perdut perquè era massa incòmode parlar d’un conflicte antic? Quantes amistats, quantes relacions familiars s’han anat apagant perquè algú preferia no abordar allò que havia passat? L’ésser humà té una extraordinària capacitat per fugir del que li resulta incòmode. Però callar no resol els conflictes. Els conserva.
Les nostres famílies també estan construïdes sobre silencis. Sobre avis que no explicaven. Sobre dones que callaven. Sobre pors heretades. Sobre fotografies de persones de les quals ningú no volia parlar. Recuperar aquestes històries no significa viure ancorats en el passat. Significa entendre d’on venim per decidir millor on volem anar. Per això hem de felicitar Alzamora, Garcia-Raffi, Collado, Miró i tants altres creadors i investigadors que continuen il·luminant els racons foscos de la nostra història. Ens fan llegir, mirar, pensar i, sí, passar una bona estona. Però fan alguna cosa més important: ens obliguen a conversar amb els nostres silencis. Perquè recordar no és mantenir oberta una ferida. És començar, finalment, a curar-la.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
