És un gust poder tornar a escriure i compartir allò que pense, sent i veig que m’envolta. Els reconec que fins i tot m’ajuda en esta nova normalitat que estic vivint. Gràcies a Valencia Plaza i a Javier Alfonso per tornar a obrir-me les portes digitals d’este espai de comunicació. Alguns recordaran que ho feia sovint però per als que no, només explicar-los que ho vaig deixar de fer perquè un càncer va impactar en la meua vida ara fa un any i mig. Com una onada de calor en ple estiu, el càncer va paralitzar tota la meua activitat i va reordenar les meues prioritats, que bàsicament es transformaren en una: sobreviure. 

I aquí estic 18 mesos després, sense pits però viva i amb el somriure intacte gràcies a la sanitat pública i als impostos que paguen totes i tots vostès. Per això, GRÀCIES. Gràcies a vostès per pagar els seus impostos! Quan la realitat ens cau damunt és quan entenem quina diferència hi ha entre pagar-los o no. La diferència entre tindre un sistema col·lectiu o un del sálvese quien pueda és la vida o la mort. Així de cru. Més de 300.000 euros ha costat el meu tractament. Inassumible per a, pràcticament, qualsevol família. Sense la seua solidaritat, haguera mort amb 33 anys, un xiquet de 2 anys i un bebè de 5 mesos.

Ara encete una nova etapa en la meua vida, amb una mirada canviada, més directa, més sensible, molt més senzilla. Una mirada diferent que no ha deixat mai de tindre el mateix compromís. Per això he tornat amb més ganes que mai, encara que he de reconèixer que el panorama és desolador. A hores d’ara, habitem un món desbaratat on la guerra apunta per qualsevol cantó d’Europa i es desplega amb crueltat sobre el poble de Gaza. No hi ha cor humà que resistisca vore més d’un minut les imatges devastadores de xiquets i xiquetes sense família o de pares i mares que ploren la pèrdua dels seus fills i filles. Persones assassinades sense pietat pels qui van ser torturades, maltractades i quasi exterminades fa menys de 100 anys. El món a l’inrevés. Un món cruel. 

El mateix discurs cruel que brota d’Orient Pròxim arriba a les nostres costes de la mà d’un govern valencià que no perd oportunitat de posar-se sempre en contra de les víctimes. El govern de Carlos Mazón, sempre oportunista, va ser el primer que es va posicionar contra les ajudes solidàries a les organitzacions humanitàries que treballen a Palestina. En els contextos bèl·lics o post-bèl·lics té una asombrosa capacitat de posar-se al costat del guanyadors per la força: com quan retira les ajudes a les famílies que encara cerquen els seus familiars víctimes de la violència feixista que va seguir al final de la Guerra Civil. 

La crueltat té bona premsa o bon tic-toc. El Consell, amb el pas marcat per l’espenta de la ultradreta i la desesperació de Mazón, no dubta en convertir en un assumpte de confrontació política l’acollida de persones menors que escapen de la pobresa extrema, la desnutrició, el matrimoni infantil, la violència de gènere i tantes altres desgràcies oblidades per alguns i que també van ser patides per la nostra pròpia població en altres moments històrics. Açò no va passar amb la guerra d’UcraÏna: 12.775 persones foren acollides a la nostra terra, de les quals 3.868 eren persones menors. 

I crueltat  també és la burla constant a la que Mazón sotmet a les víctimes de la Dana. El discurs de Mazón ahir a Les Corts en el Debat de Política General va ser un míting plagat de supèrbia, aïllat de la realitat i que crec que necessita d’un anàlisi, més que polític, psiquiàtric. Ahir assistírem en les Corts, una altra vegada!, a una brutal falta d’empatia i absència de remordiments cap a les víctimes del 29-O. Continuem sense saber què feia Mazón quan 229 persones s’ofegava a soles, però sí sabem que el seu egocentrisme i qualitats per a la manipulació estan intactes.

El dia que em van diagnosticar el càncer vaig assistir a la marxa cívica de la Santa Faç. Vaig compartir senda amb Mazón, qui en aquell moment no parava de repetir que havia format “el Consel (sic) de los mejores”. Ahir vam compartir hemicicle de nou, a on va entrar per la porta de darrere per a evitar una vegada més trobar-se amb les víctimes i les famílies de les persones que va matar l’aigua. Mazón s’esforça molt en modelar una realitat que li colpeja el rostre sovint. Amb un consell que amaga proves a la jutgessa que investiga per què no es va avisar a la població eixe dia. Que força a la televisió pública valenciana ha amagar proves al jutjat. 

Bufen vents d’odi en el pla polític, una voluntat de manipular la realitat des de la crueltat més bàsica. Però entre el soroll, la bilis i la mentida d’una administració que li dona l’esquena a la realitat dels que han patit, broten veus, iniciatives per a mantenir la dignitat d’estes víctimes. Corren billets pel comerça local de València amb una setència impresa en majúscules: MAZÓN CRIMINAL. I eixa és una realitat que no podran ocultar com van intentar fer amb l’accident del Metro de València. La crueltat acaba per tornar-se en contra de qui la professa.