Zoe camina molt a Mater (2022), la novel·la de Martí Domínguez que he llegit durant l’estiu. Ho fa per necessitat, no per consciència ecològica. Fuig amb Charles d’una societat que ha decidit que continuar el seu embaràs és una anomalia que cal corregir. Aquests dies he tornat a pensar en les caminades de la protagonista d’una història apassionant arran d’una notícia molt menys distòpica: nou associacions veïnals de València han convocat una protesta contra l’EMT coincidint, precisament, amb el Dia Mundial Sense Cotxes que s’ha celebrat aquesta setmana.
La coincidència té alguna cosa d’ironia involuntària. Mentre se’ns convida a deixar el vehicle particular a casa, els veïns dels barris del nord denuncien freqüències insuficients, autobusos amb el cartell de «Complet», retards, parades sense les condicions adequades i marcadors que no funcionen. En alguns casos, arribar en transport públic a l’hospital La Fe suposa, segons els convocants, més d’una hora i almenys un transbordament. La seua conclusió resulta difícil de millorar: «és inacceptable que en el Dia de la Mobilitat se’ns demane deixar el cotxe a casa quan l’alternativa pública que se’ns ofereix als barris del nord és totalment deficient». Celebrar el Dia Mundial Sense Cotxes en aquestes condicions s’assembla bastant a celebrar una utopia.
I és ací on Mater comença a resultar inquietantment útil. No perquè Martí Domínguez imaginara una València sense autobusos, evidentment, sinó perquè les bones distopies no pretenen endevinar el futur. Ens proporcionen instruments per desconfiar del present. A Mater, la reproducció humana ha estat racionalitzada. Els embrions són seleccionats, la gestació s’ha externalitzat i la maternitat biològica pertany a un passat considerat incòmode i primitiu. Zoe, estudiant de Biotecnologia, comet una incorrecció difícilment imaginable en aquell món: queda embarassada de manera natural. Però la vertadera rebel·lió arriba després. Decideix continuar l’embaràs. Per això fuig amb Charles. I camina per defensar la seua llibertat.
La seua societat ha arribat a una conclusió que considera indiscutible. El progrés té una direcció determinada i qui se n’aparta no és un dissident: és algú equivocat. En un dels cartells que poblen aquell món es pot llegir: «desviar-se del terme mitjà és desviar-se de la veritat». La frase sembla innocent fins que descobrim qui decideix quin és el terme mitjà. Però hi ha una altra afirmació de Mater encara més inquietant: «s’aspirava a una societat esportiva i gens curiosa, una societat que no es fera preguntes, que no es qüestionara res, exultant i sempre animada». Potser aquesta és la qüestió.
Perquè el problema no és que un autobús arribe tard. Ni que una línia estiga puntualment saturada. Ni tan sols que una empresa municipal acumule queixes. Tot això pot ser conjuntural i corregible. El problema apareix quan deixem de formular-nos la pregunta fonamental: ¿podem exigir als ciutadans que abandonen el cotxe si abans no els oferim una alternativa pública real? I això excedeix l’EMT de València. A Alacant coneixem les limitacions d’una xarxa d’autobusos i tramvia que permet moure’s raonablement per determinats eixos, però que complica molt més les coses quan ens allunyem del centre o intentem connectar alguns barris, partides o municipis de l’àrea metropolitana. I qualsevol que haja intentat desplaçar-se entre determinats pobles valencians sense vehicle privat haurà descobert que la mobilitat sostenible pot convertir-se ràpidament en una disciplina basada en l’espera.
Carles Cortés és catedràtic i escriptor
També tenim el tren. Les Rodalies continuen sense constituir una xarxa capaç de vertebrar adequadament el territori i les connexions entre les principals ciutats valencianes estan lluny del que hauríem d’exigir. Alacant i València continuen sense estar unides per alta velocitat mentre totes dues gaudeixen d’una connexió privilegiada amb Madrid. Si perseverem prou en el nostre particular model radial, potser algun dia resultarà més pràctic anar d’Alacant a València passant per Madrid. Seria difícilment sostenible, però impecablement coherent amb la història ferroviària del nostre país. No és, per tant, una qüestió de declarar-se contra el cotxe. Tampoc de negar els avanços aconseguits en transport públic ni les inversions anunciades o executades. És molt més senzill: perquè una política de mobilitat funcione, ha de permetre que el ciutadà trie.
I ací tornem a Zoe. La protagonista de Mater no es rebel·la contra la ciència. És biotecnòloga. Tampoc contra el progrés. Es rebel·la contra una societat que ha convertit allò que considera convenient en obligatori i que, en nom d’un futur millor, ha anat reduint l’espai de decisió individual. «en la nova societat, tan important era la salut genètica com la mental», llegim en la novel·la. I darrere d’aquella saludable normalitat apareix una comunitat que preferiria que ningú es fera massa preguntes. Nosaltres hauríem de fer-nos-en moltes.
Preguntar-nos si una ciutat sostenible és aquella que celebra un Dia Mundial Sense Cotxes o aquella en què realment podem viure sense necessitar-los. Preguntar per les freqüències dels autobusos, pels barris mal connectats, pels trens de Rodalies, pels pobles sense alternatives, per la connexió entre Alacant, València i Castelló. I preguntar-nos, sobretot, si no estem traslladant al ciutadà la responsabilitat d’una transició ecològica per a la qual les administracions encara no han construït totes les infraestructures necessàries. Potser per això necessitem més Zoes. Persones que, davant d’un cartell que els explica com serà el futur, tinguen la mala educació de preguntar com pensen fer-lo possible.
Perquè les distopies comencen a ser realment inquietants quan deixem de semblar-nos als rebels i comencem a acostumar-nos al paisatge. I perquè el Dia Mundial Sense Cotxes serà una celebració magnífica el dia que deixar-lo a casa no signifique, simplement, començar a caminar.
