Abans l'associacionisme -cultural, polític, professional, econòmic o esportiu- estructurava i regulava les relacions humanes al si d'una determinada societat: ara, en canvi, són les xarxes socials les que hi exerceixen aquestes funcions. De la mateixa manera, abans les colles d'amigues i amics establien les referències personals i condicionaven els àmbits de discussió i interacció: ara, per contra, són els grups de WhatsApp els que assenyalen les coordenades de la nostra sociabilitat. Sí: la cèlebre categorització que Josep Pla feia en Notes per a Sílvia, advertint que en la vida hi ha "amics, coneguts i saludats", se simplifica en la nostra contemporaneïtat amb les sabudes llistes de contactes compartits en grups de WhatsApp -més o menys nombrosos, més o menys interessants, més o menys actius o silenciats...

La reflexió ve a col·lació a propòsit d'un grup de WhatsApp que feia temps que estava -per dir-ho d'alguna manera- en letargia, i que aquesta setmana s'ha despertat d'una manera completament inesperada. Es diu "Discapacitats". Sí: "Discapacitats". I l'integren "amics, coneguts i saludats" de màxim prestigi dins de l'àmbit acadèmic i institucional. Catedràtiques i catedràtics, professores i professors universitaris, investigadors i investigadors de diferents àrees pedagògiques i filològiques, i alts càrrecs d'institucions públiques i de les universitats valencianes. Crec que, preservant l'anonimat de les persones admirabilíssimes i prestigiosíssimes que integren aquest grup de WhatsApp, no passarà res si ara revele públicament quin va ser el motiu de la creació d’aquest vell i molt insigne grup de WhatsApp allà per l'octubre de l'any 2019: la molt greu preocupació (i l'inefable malestar!) que entre els àmbits universitaris més sensibles respecte de la qualitat del sistema educatiu públic valencià va provocar l'anunci, per part de la Generalitat Valenciana -en aquell moment, en mans del Govern del Botànic-, de carregar-se els títols de Mestre de Valencià i de Capacitació en Valencià, que eren, precisament, els que garantien que a les aules dels col·legis i els instituts valencians arribaren mestres de trellat. Vull dir: professores i professors amb una mínima capacitació lingüística i didàctica, mínimament qualificats per a assumir els grans reptes de l’educació plurilingüe, etc.

Des de la creació d’aquell grup de "Discapacitats", enguany farà set anys, la història és perfectament coneguda: tot i que el conjunt de les universitats valencianes es van pronunciar públicament i obertament en contra de les inexplicables mesures anunciades pel Consell en el sentit de carregar-se d'una tacada les línies de valencià i els títols de Capacitació i de Mestre, i fins i tot van arribar a presentar en termini i forma les corresponents al·legacions advertint els efectes lesius i perniciosos per al valencià que aquestes mesures tindrien evidentment a les escoles i els instituts, el Govern del Botànic, amb el senyor Vicent Marzà al capdavant de la Conselleria d'Educació Cultura i Esports, va desatendre totes les veus autoritzades del món universitari i acadèmic i va perpetrar el que, en la meua opinió, ha estat, amb diferència, la mesura política més contraproduent per a la bona salut del valencià en el sistema educatiu valencià que s'ha adoptat en els últims quaranta anys. Hi insistisc: l'aberrant abolició de les modèliques i exitoses línies de valencià, i la no menys incomprensible liquidació de les garanties formatives per al personal docent que el sistema preveia de la mà dels títols de Capacitació i de Mestre. Encara ara se’n pateixen les conseqüències. I puc jurar que, en la Facultat d'Educació on em guanye el jornal, encara a dia d'avui hi ha qui parla de l'efecte Trenzano (en al·lusió al senyor Rubén Trenzano, director general de Política lingüística en el temps de Marzà) per a designar l’efecte devastador que -amb dades objectives a la mà!- s’ha demostrat que, en l'àmbit de la formació de mestres, han acabat tenint les mesures d'aquell tan decebedor Govern.

"Discapacitats"... "Discapacitats"! El nom d’aquell grup de WhatsApp ho diu tot. Les inexplicables mesures en matèria de garanties per a la formació lingüística del professorat perpetrades pel Govern Botànic ens van deixar sense Capacitació: sense la capacitat de poder treballar de manera òptima en pro d'una formació lingüisticopedagògica mínimament digna en les mestres i els mestres. I això -aquest és, sens dubte, el punt més important de la qüestió- compromet d'una manera indiscutible la qualitat de l’educació futura. Perquè —tinc ja prou anys per a formular les coses d’una manera crua i sense embuts— en últim terme, si bé es mira, la qualitat educativa a l'interior d'una aula depén, més de cap altre factor, de la qualitat del professorat que hi treballa. Vull dir: que un bon mestre sempre és capaç de salvar la cara a un mal sistema educatiu; mentre que, en canvi, un bon sistema educatiu no sempre és capaç de suplir les deficiències d’un mestre negligent.

En fi... La bona qüestió és que aquell grup inactiu de "Discapacitats" s’ha tornat a activar aquesta setmana. Va ser despús-ahir, quan una de les personalitats més admirables de què disposa el sistema universitari valencià tant en l'àmbit de la lingüística com en el de la pedagogia -una de les persones de major crèdit i major prestigi social de tot el País- (vostés perdonen, però m'he promès no revelar públicament cap nom dels integrants del grup) hi va voler compartir una notícia del grup Plaza sobre la proposta que l'actual Conselleria d'Educació per fi es va dignar a traslladar als sindicats per a negociar el final de la vaga indefinida històrica que el col·lectiu de mestres està protagonitzant. I va voler destacar que, entre les mesures proposades pel Consell en relació amb la promoció del valencià, hi havia -com són les coses!- "recuperar els certificats de Capacitació en Valencià i del Diploma de Mestre de Valencià".

Soc molt poc d'interactuar en grups de WhatsApp que no siguen estrictament íntims i familiars. Però en aquesta ocasió no ho he pogut evitar, i de seguida que he llegit la notícia -arribada simultàniament per no sé quants altres grups-, m'he llançat a comentar, en aquest grup nostre de "Discapacitats":

—Qui viu quant veu! Digueu-me on cal signar...

I tot seguit, un altre alt càrrec d’una universitat pública valenciana, amb màximes competències en matèria de política lingüística, hi ha deixat caure:

—Ja posats, que recuperen les línies en valencià! 

El comentari, com és lògic, anava acompanyat d'emoticones amb cares divertides, d'alegria i felicitat

No ho he pogut passar. Ho sent, però no m'hi he pogut reprimir. I de seguida m'he abocat, amb entusiasme, a alimentar la reflexió:

—Ja ho van fer, amb la Llei Rovira... —hi he sospesat, també amb emoticones divertides, però amb una última d'aquelles que mostren l'acció de pensar, amb una mà a la barbeta.

No ho sé... O sí: sí que ho sé. Sé que els resultats de la consulta a les famílies derivada de l'aplicació de la Llei 1/2024, de Llibertat Educativa són la millor notícia que he pogut sentir en les últimes dècades en relació amb la salut del valencià en el sistema educatiu i en el conjunt de la societat valenciana. I que obri una molt esperançadora finestra d'oportunitats i que... Bé. Sí. Sí, sí, sí. També sé que es pot valorar com una argúcia indigna per part de l'actual Consell encetar just en aquests dies debats sobre els títols de Capacitació i de Mestre per a dissimular la seua impresentable negativa a negociar un molt just i necessari augment salarial que equipare les nòmines -i les condicions laborals- del professorat valencià amb les d’altres comunitats autònomes. Sí, d’acord. Ho sé. Perfectíssimament ho sé, també: que ningú no es pense que em mame el dit, en això. Però sé igualment que convé prendre nota d'aquesta proposta vehiculada pel Govern de Pérez Llorca molt seriosament. I que en matèria d'educació ja va sent hora que comencem a assentar les bases d’una estabilitat legislativa i d'un consens mínim generalitzat al voltant de qüestions essencials. I tinc per a mi que la formació del professorat -la capacitat, la capacitació de les mestres i els mestres- n'és una, no menor, d'aquestes qüestions essencials. Faria bé de prendre’n nota, d'aquesta mà estesa -hi insistisc-, el conjunt de la comunitat educativa i dels partits polítics valencians. Perquè la recuperació del consens en aquest sentit faria possible que, en un futur immediat, els "Discapacitats" fórem només els membres d'un vell grup de WhatsApp creat a l'octubre de l'any 2019, i no la totalitat de les mestres i els mestres, i de les xiquetes i dels xiquets, del massa maltractat sistema educatiu valencià. 

Sí, sí, sí. Ja ho sé, que aquesta qüestió potser no hauria d'enterbolir ara mateix tota la resta de les importants reivindicacions sindicals objecte de la negociació, ni tampoc l'èxit de convocatòria ni l'emoció del ferm compromís cívic demostrat pels professionals de l'educació -espectacularment mobilitzats en marees verdes d’esperança. Però diria que no és menor, tampoc -per això el meu suport públic a la proposta-, l’anhel de fer de la promoció del valencià en l’educació un patrimoni políticament transversal i de consens. Acceptar unànimement la proposta de la recuperació dels títols de Capacitació i de Mestre contribuiria a evitar mestres i alumnes discapacitats. I, en general, una societat valenciana greument discapacitada. Heus ací el meu pronunciament clar i convençut, per tant: segons quins consensos i quines transversalitats no solament són possibles, sinó absolutament justos i necessaris en la construcció de majors i millors quotes de civilitat. 

Aquesta, crec, també hauria de ser una lliçó de la vaga històrica que estan protagonitzant els veritables herois -i les veritables heroïnes- de la nostra societat, que són les mestres i els mestres: que el compromís, la voluntat, l'educació, la paraula i la capacitat poden anar de la mà -i són la clau d'una societat més culta, més rica, més lliure, més justa i més raonable. 

Joan Borja i Sanz