No hauria de ser notícia, però a mi m’ho va semblar: l’altre dia, en À Punt Ràdio, vaig sentir una entrevista que em va captivar. Boníssima. Excel·lent. Per a emmarcar. Pròpia d’una ràdio pública de qualitat: amena, divulgativa, pedagògica, suggeridora, seductora, professional. La veritat: no m’ho esperava. Per falta de costum, supose... Però el cas és que, quan vaig arribar a casa —la conversa radiofònica encara estava a mitges quan havia acabat d’aparcar el cotxe—, em vaig quedar al meu seient de conductor, darrere del volant, sense poder-me moure perquè l’entrevista em semblava tan interessant que volia acabar de sentir-la.

L’inesperat prodigi es va produir el passat dimarts, 18 de novembre, poc després de les 19 h, en el programa «L’hora de la cultura» que hàbilment condueix la periodista Reis Juan. Es tractava d’una entrevista in extenso a la investigadora en física quàntica matemàtica Gemma de les Coves. I va ser una veritable festa del coneixement: un estímul per a la raó, un tresor d’alegries i una mina d’entreteniments en matèria de divulgació científica sobre la mecànica quàntica i la naturalesa de les partícules.

Si la periodista Reis Juan es va encarregar de demostrar que es poden tractar qüestions extremadament complexes d’una manera senzilla, afable i temptadora, l’entrevistada Gemma de les Coves va saber regalar perles conceptuals tan boniques com intel·lectualment incitants.

Una anècdota va servir com a excusa per a posar en marxa la conversa:

—Per parlar de mecànica quàntica hauríem de parlar d’al·lèrgia. Sí: la forta al·lèrgia que patia Werner Heisenberg, que va fer que l’estiu de 1925, amb 23 anys, decidirà anar a l’illa d’Helgoland, una illa sense arbres, quasi deserta, a la mar del Nord. Allà volia descansar i recuperar-se de l’al·lèrgia, en la mesura que no hi havia massa plantes. Hi passejava a les nits, perquè l’insomni li impedia dormir. Un dia, de bon matí, mentre eixia el sol, va trobar la clau del que encara avui ens du a totes i tots de cap: la teoria quàntica. Va formular el principi d’incertesa o d’indeterminació, que publicava poc després, amb 26 anys, i que ens diu que no es pot saber amb precisió el valor d’objectes observables com ara la posició i el moviment d’una partícula.

Era aquest, evidentment, un punt de partida preciós per a encetar la conversa sobre física quàntica amb l’especialista Gemma de les Coves. I el diàleg —que vivament recomane escoltar de manera íntegra ací— va fluir fins a arribar a conclusions tan excitants com les següents, hàbilment i humilment exposades per la prestigiosa investigadora de la Universitat Pompeu Fabra:

—La part més conceptual i revolucionària de la física quàntica, que ens lleva la terra sota els peus, és el fet que les partícules, en el nivell més fonamental, no tenen moltes de les propietats a què estem acostumats. Per exemple: no tenen una posició ben definida o una velocitat precisa. Per a mi, això és el darrer capítol de la llarga història que és la ciència: una història meravellosa de 2.600 anys d’antiguitat que ens ha anat ensenyant contínuament que la realitat és més imaginativa que el que els nostres mites i les nostres aproximacions filosòfiques podien fer pensar. Per exemple: ens sembla molt que la terra és plana, a pesar que no ho és; ens sembla molt que la terra està quieta, i no ho està; ens sembla molt que estar viu és qualitativament diferent d’estar mort, però sabem que no hi ha un elixir de la vida; ens sembla que el present és absolut, però és relatiu... I en aquest darrer capítol, molt emocionant, ens sembla que els objectes tenen propietats fins i tot si no els mirem, però resulta que no és així. Per tant, és una lliçó d’humilitat. I és una lliçó de preciositat de la realitat, no?

En aquest punt de la seua intervenció, la professora Gemma de les Coves em tenia ja completament captivat, enartat, hipnotitzat. Però el seu discurs percaçava metes que anaven encara molt més enllà:

—És pura filosofia, no, Gemma? —li inquireix Reis Juan, com una manera d’invitar-la a prosseguir la dissertació.

—Sí. En efecte: la quàntica ha necessitat molt profundament beure de les fonts metafísiques i, justament, alliberar-se dels prejudicis metafísics que tenim les persones i les filosofies que hem desenvolupat a l’hora d’entendre el món. I, de fet, hi ha certes interpretacions de la quàntica, com ara la del multivers, que un podria argumentar que el que passa és que no ens volem alliberar del prejudici metafísic que totes les coses han de tenir una posició ben determinada i unes propietats ben determinades, no? I per a fer encaixar aquesta intuïció amb els resultats de la quàntica, ens veiem forçats a postular que no vivim en un sol univers sinó en molts universos. I que cada univers conté una branca del resultat de la mesura: una conclusió espectacular!

—Però això no és això, no? És així o no? —necessita preguntar-li Reis.

—Jo no ho sé... —riu Gemma—. Però em sembla una pregunta importantíssima!

—Però és molt complicat d’abastar mentalment... No té res a veure amb el que hem aprés durant segles, no? Potser aquest és el gran escull que tenim, a l’hora d’entendre la quàntica —apunta molt pertinentment l’entrevistadora.

—Sí... Però també hem acceptat tots plegats que l’espai i el temps es corben. I jo diria que no tenim cap intuïció per a això.

—Sí... Ens ha costat, però ho hem acceptat —admet Reis.

—O també coneixem els secrets de la biologia fins al punt que podem fer fecundacions in vitro. O bé podem curar tumors cerebrals amb rajos gamma. Fem coses increïbles! I les fem des de fa molt poquet.

—Cert!

—Igualment, estem manipulant la realitat en el nivell quàntic: que això era impensable fa quatre dies! Mira: hi ha una idea preciosa de David Deutsch que diu que «estem al principi de l’infinit». Si mirem enrere, tot el que els humans hem aprés des de l’inici d’aquesta aventura fa 2.600 anys, ens adonem que vam començar amb propostes molt ingènues, com ara: «Tot és aigua!» O bé: «És aire, terra, foc i aigua!» O coses que ara veiem d’una gran ingenuïtat. Pensàvem, per exemple, que estàvem al centre de l’univers i que tot girava al nostre voltant. Després que no. Després que hi havia un espai-temps absolut. Després que les estrelles estaven enganxades a la volta del cel. Això fa només dos-cents anys! O que la calor era un fluid. Llavors, tota la revolució del coneixement que hem viscut al segle XX i en les últimes dècades ens ha permés d’avançar moltíssim, però encara estem en les beceroles d’on serem d’ací a dos-cents anys, per exemple. Sempre estarem al principi de l’infinit si seguim amb aquesta actitud de «voler conéixer»: de rebutjar certeses absolutes, d’adoptar i d’escoltar la natura, de no voler imposar la nostra filosofia a la natura sinó deixar que la natura ens ensenye com és, perquè ella és sempre més sorprenent.

Van ser —ja ho veuen— uns minuts de ràdio senzillament inusuals, prodigiosos, gloriosos. Especialment per als qui vivim a la vora de la mar, avesats a l’espectacle inefable de l’horitzó tintat amb tots els colors del blau, diria que resulta especialment poderosa i encisadora la imatge conceptual d’«estar al principi de l’infinit»: just al punt on comencen totes les viatges; allí on —com diria el poeta— «tot està per fer i tot és possible», etc. Tan bella és aquesta idea que Gemma de les Coves va manllevar a David Deutsch durant l’entrevista que Reis Juan li va fer dimarts, que em costa de comprendre com és possible que, ignorants de la «lliçó de preciositat» que l’aventura del coneixement mai no deixa d’oferir-nos, l’actualitat mediàtica puga continuar ofuscada en les mateixes misèries de sempre. Tant em costa de comprendre que comence a dubtar si el temps en què vivim no deu ser una cruïlla en què haurem de triar decisivament entre dos universos alternatius interconnectats precisament en el nostre present: el de l’inici de l’abisme i el del principi de l’infinit.