CASTELLÓ. El dissabte 25 d’abril no és només una data en el calendari: és una empremta profunda en la memòria col·lectiva del poble valencià. Es compleixen 319 anys de la batalla d’Almansa, i amb aquella derrota no només es va perdre una guerra, sinó una manera d’entendre el món. Es van esvair els Furs, va desaparéixer un sistema propi, es va silenciar una veu. Com va escriure Joan Fuster, “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, i Almansa n’és, potser, la prova més contundent.
Durant dècades, el 25 d’abril havia anat consolidant-se com una jornada de record i dignitat, vinculada a les Corts Valencianes. I no és casual: què hi ha més representatiu d’un poble que la institució que encarna la seua sobirania? Què hi ha més identitari que unes corts que naixen de la voluntat col·lectiva?
Per això inquieta —i molt— el silenci institucional. Per segon any consecutiu, el govern valencià ha decidit no commemorar aquesta data. No és un oblit innocent: és una decisió. Una decisió que s’explica per la submissió als dictats d’una ultradreta que no creu en la pluralitat ni en la memòria. El president de la Generalitat, que no ha passat per les urnes, ha preferit doblegar-se als mandats de Vox i esborrar del relat públic una jornada incòmoda.
L’argument és tan fràgil com revelador: el 9 d’Octubre ja és suficient. Però la història no funciona per substitució, ni la identitat per exclusió. Si Jaume I poguera escoltar-ho, difícilment entendria que es reivindique la conquesta i se silencie la pèrdua. Perquè el 25 d’abril no competeix amb res: completa, explica, dona profunditat.
L’any passat es va apel·lar a la tragèdia de la Dana per justificar la suspensió dels actes. Podia semblar comprensible. Però la reiteració ja no és casualitat, sinó voluntat política. Voluntat d’esborrar. Voluntat de desconnectar el poble valencià del seu passat, que l’identifica i que el defineix.
Mentrestant, les contradiccions es multipliquen. Es menysprea la commemoració, però es manté el control de les institucions que naixen, precisament, d’aquell llegat foral que es va voler liquidar el 1707. Es nega el símbol, però s’ocupa la cadira. Es dilueix la identitat mentre es perceben sous que superen els cent mil euros anuals. És la paradoxa d’un poder que no creu en allò que representa, però que no dubta a aprofitar-se dels beneficis.
Aquesta línia no és aïllada. Forma part d’un projecte més ampli: arraconar la llengua i desdibuixar els trets propis. Una política que no construeix, sinó que erosiona. Que no dialoga amb la història, sinó que la retalla.
Però convé recordar-ho amb claredat: reivindicar el 25 d’abril no és trencar res. És, justament, el contrari. És reconstruir el fil de la nostra història, entendre d’on venim per saber cap a on anem. Suposa assumir que la identitat no és un luxe, sinó una necessitat.
Perquè un poble sense memòria és un poble més fàcil de governar, però també més fàcil de perdre.
I, com diu la saviesa popular que ha travessat els segles, convertida en cançó i advertiment: “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. Potser el veritable perill no és recordar-ho, sinó començar a oblidar-ho.
