Vivim dies estranys. Dies accelerats. Jornades en què obrim el mòbil de bon matí i, abans del primer café, ja hem rebut una allau de titulars capaços de sacsejar-nos per dins. La realitat s’ha convertit en una successió contínua d’impactes emocionals. Tot passa massa ràpid i tot sembla exigir-nos una reacció immediata: indignar-nos, posicionar-nos, compartir, discutir, patir. I així anem, farcits d’emocions, intentant posar ordre dins d’un cap i d’un cor que sovint ja no donen més de si.
Perquè sentir és humà, natural, necessari. El problema no és emocionar-nos, sinó la intensitat i l’acumulació amb què ho fem. El filòsof Baruch Spinoza afirmava en el segle XVII en el seu llibre Ètica que “el desig és l’essència mateixa de l’home”, i amb el desig arriben inevitablement les passions, les alegries, les pors i els dolors. Des d’aquell moment, els especialistes en la matèria ens han fet entendre que comprendre les emocions és imprescindible per a entendre’ns a nosaltres mateixos. Però, sincerament, hi ha moments en què ni tan sols tenim temps d’identificar què sentim exactament. Només sabem que alguna cosa ens remou.
Potser per això m’ha interessat tant un llibre il·lustrat per a totes les edats que he conegut fa poc: Emocionari (2013). Editat per Cristina Núñez Pereira i Rafael R. Valcárcel, intenta posar nom i ordre a aquest univers emocional que habitem. El llibre descriu quaranta-dues emocions diferents. Quaranta-dues maneres de sentir el món. Des de la tendresa fins a la gratitud; des de la compassió fins a la satisfacció. Emocions que, de vegades, apareixen soles, nítides i identificables, i d’altres es barregen entre si com un còctel impossible de destriar. I és exactament això el que ens està passant aquests dies: vivim atrapats en una mescla emocional permanent.
La notícia de la imputació de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero m’ha provocat una sensació difícil d’explicar. Per a molts de nosaltres, Zapatero va representar una etapa d’esperança i avanços socials. Va simbolitzar, entre moltes altres coses, la dignificació i la igualtat de drets de les parelles del mateix sexe, una conquesta històrica que avui encara alguns qüestionen. Evidentment, caldrà esperar el procés judicial i respectar-ne totes les garanties. Però això no evita que apareguen emocions inevitables: desamparament, sorpresa, desconcert, confusió. És com si una part de les nostres referències morals i polítiques tremolara de sobte.
Al mateix temps, la vaga del professorat de primària i secundària continua recordant-nos una evidència incòmoda: l’oblit sistemàtic que l’administració ha tingut durant anys amb aquest col·lectiu essencial. Mestres i professors sostenen cada dia una part fonamental de la nostra societat, sovint amb recursos insuficients, burocràcia asfixiant i una falta de reconeixement alarmant. I davant d’això costa no sentir tristesa, frustració o fins i tot vergonya col·lectiva. Com hem arribat a normalitzar el desgast d’aquells que eduquen les futures generacions?
També he quedat profundament corprés amb la compareixença de la periodista Maribel Vilaplana en la comissió de la DANA al Congrés dels Diputats. Hi havia alguna cosa profundament injusta en aquella escena. Ella donant explicacions, exposant-se públicament, mentre el principal responsable polític d’aquella gestió, Carlos Mazón, continua parapetat en el seu escó de les Corts Valencianes. Davant d’això emergeixen emocions difícils de pair: fàstic, irritació, desànim. Una sensació amarga d’impunitat que desgasta la confiança ciutadana i erosiona la dignitat de les institucions.
I després hi ha el món. Les guerres eternes i absurdes d’Ucraïna, Gaza o Iran, convertides ja en un soroll constant de mort i destrucció. Les declaracions grandiloqüents de Donald Trump, capaces d’encendre encara més la tensió internacional. Tot això desperta por, inseguretat, ràbia. I el pitjor és que correm el risc d’acostumar-nos-hi, de consumir el dolor aliè amb la mateixa velocitat amb què passem pantalla en les xarxes socials. D’igual manera, m’inquieta l’ascens constant de l’extrema dreta en molts processos electorals recents. Em costa entendre com es pot defensar la superioritat d’uns sobre altres, la por com a argument polític o la intolerància disfressada de patriotisme. I, sobretot, em sorprén comprovar fins a quin punt sembla que hem oblidat la nostra història. Europa sap perfectament què ocorre quan l’odi i la deshumanització es converteixen en discursos normals. Ho sap massa bé. Per això apareixen el temor, la perplexitat i una profunda preocupació davant d’una societat que sembla caminar, de vegades, cap arrere.
Curiosament, quan repasse totes aquestes emocions, m’adone que la majoria són negatives: desencís, enuig, fatiga. Una sensació persistent de cansament moral. Però, afortunadament, la vida també té la capacitat de rescatar-nos de tant en tant. En el meu cas, enmig d’aquest soroll emocional, les primeres presentacions literàries de la meua novel·la m’han regalat alguns instants de llum. He pogut retrobar-me amb persones que havien estat importants en altres etapes de la meua vida i de qui havia perdut el rastre. Retrobar-me amb Paqui Jordà o Rafa Domínguez ha sigut molt més que una coincidència amable. He sentit il·lusió, tendresa i fins i tot una certa timidesa. Aquella emoció estranya que apareix quan tornem a mirar als ulls algú que un dia va formar part de nosaltres. I aleshores comprens que les emocions, fins i tot les més doloroses, també ens recorden que estem vius.
M’agradaria, això sí, que els pròxims dies ens regalaren una altra combinació emocional. Una barreja més habitable: serenitat, acceptació, entusiasme o admiració. Encara que vinga acompanyada d’una mica de nostàlgia o d’orgull. Un còctel molt més digerible de sentiments, també presents en l’Emocionari, que ens permeta reconciliar-nos una mica amb el món. Perquè, malgrat tot, encara em queda esperança. Esperança de continuar construint una societat més justa, més humana i menys cruel. I mentre això arriba —si és que arriba— sempre ens quedarà la literatura. Aquell refugi imprescindible on les emocions, almenys, troben paraules.
Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor
