L’eslògan és insuperable. I ningú no podria discutir que el president Sánchez ha demostrat una gran habilitat política recuperant-lo, esgrimint-lo, manipulant-lo, fent-lo seu enmig de la confusió generalitzada que hem respirat en els últims dies. Va ser en la compareixença institucional de dimecres. I la frase encara ressona amb força en l’esfera mediàtica: «La posició del Govern d’Espanya es resumeix en quatre paraules: “No a la guerra.”» 

Així de contundent era la resposta del Govern espanyol a les insòlites amenaces proferides pel totpoderós president del Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, que es veu que s’havia sentit contrariat per la negativa espanyola d’autoritzar a l’exèrcit americà l’ús de les bases militars de Roda i Morón per a les operacions bèl·liques iniciades aquesta setmana contra el règim teocràtic, integrista, fonamentalista, autoritari i dictatorial d’Iran.  

L’escomesa va començar dimarts, durant una reunió de Trump amb el canceller alemany Friedrich Merz al Despatx Oval. Entre altres perles, el màxim dirigent nord-americà —possiblement l’home més poderós del món— va deixar anar davant dels periodistes encarregats d’informar i de forjar l’opinió pública mundial:  «Spain has been terrible.» «We’re going to cut off all trade with Spain.» «We don’t want anything to do with Spain.» «We could use their base if we want… nobody’s going to tell us not to use it.» Vaja: que Espanya s’ha comportat terriblement, que tallaran totes les relacions comercials amb Espanya, que no volen tenir res a veure amb Espanya i que podrien utilitzar les bases militars si volgueren, perquè ningú no els pot dir que no les facen servir, etc. 

Aquest, molt resumidament, és l’origen del conflicte diplomàtic que ha originat en el Govern espanyol la necessitat de fixar posicions. Personalment, no puc (ni vull) amagar que em desagrada profundament la instrumentalització que el president Sánchez va fet el passat dimecres —amb inqüestionable habilitat i insuperable oportunisme— de la cèlebre consigna pacifista al servei dels seus interessos partidistes: més encara perquè tal instrumentalització ha estat feta al si d’un discurs tan trufat de retòriques abrandadament nacionalistes (d’un ranci nacionalisme espanyolista, vull dir), que no sé si els més hipertròfics fanàtics de Vox podrien igualar-lo. Començar la intervenció entre banderes, davant d’un escut d’Espanya on es pot llegir la paraula «VLTRA», i amb la salutació de «queridos y queridas compatriotas» pot semblar normal en els dies que corren. Però em sembla que no ho és. Com tampoc ho és que, en una al·locució suposadament pacifista —que hauria de ser diametralment contrària als fanatismes, els patriotismes i les exacerbacions totalitàries— s’al·ludisca ací i allà a «nuestros compatriotas» o al fet que «en momentos como este nos sentimos más orgullosos que nunca de ser españoles», etc. 

Però, dit això, i assumint sense xuplar-me el dit que les cartes hàbilment esgrimides pel president Sánchez enmig del greu conflicte mundial que s’està orquestrant aporten sens dubte un inesperat baló d’oxigen polític al Govern i al Partit Socialista —un bon amic escriptor i periodista acaba de compartir amb mi, en conversa telefònica, la intuïtiva impressió que tant Trump com Sánchez estan reforçant les respectives imatges personals amb el preu de lesionar en tots dos casos els interessos de la gent de les nacions que governen—, tampoc puc (ni vull) amagar que compartisc plenament els principis a què Sánchez va apel·lar en la seua declaració de dimecres. És a saber: la defensa del dret internacional; la negativa a acceptar que els problemes només es poden resoldre per mitjà de bombes; la seguretat que les guerres només porten mort, destrucció, incertesa, inseguretat i pobresa; la percepció que la política hauria de ser per a millorar la vida de la gent i no per a empitjorar-la; la certesa que és millor construir hospitals que no fabricar míssils; la confiança que la legalitat internacional i els esforços diplomàtics —la força de la paraula— és la garantia millor per a la pau i la prosperitat; la necessitat d’aprendre dels episodies més nefastos de la història per a no repetir-los; la convicció que ningú no té el dret de jugar a la ruleta russa amb el destí de milions de persones; l’aposta pel diàleg i la diplomàcia en la resolució de qualsevol tipus de conflicte; la condemna sense matisos de totes les formes de la violència; i, en definitiva, l’aposta decidida per la convivència en pau de tots els països i totes les persones del món, etc. 

Sí, sí, sí... Ja ho sé: sé que aquestes paraules em delaten com un perfecte ingenu. Ho assumisc. Tampoc en això no puc (ni vull) amagar-me. Ho reconec sense problemes: soc un ingenu total, un ingenu absolut, un ingenu rematat. Tan ingenu soc, que quan era un jove estudiant —d’això en fa ja massa temps— estava absolutament persuadit que les guerres eren ja un anacronisme aberrant: que en la nostra generació aconseguiríem acabar-les definitivament, i que en el segle XXI que aleshores estava encara per vindre deixaríem a les generacions futures un món civilitzat i raonable —un món de llibertats i en pau— en què el fenomen de la guerra només seria un malson feliçment superat, present només en les llibres d’història, talment els dinosaures, els australopitecs o els espectacles dels gladiadors romans. I no. Ja es veu que no. Em venen ganes de plorar constatant que no: que sembla que no hem aprés res del gran segle de la guerra i de la mort que va ser el segle XX. I que continuem tolerant i alimentant un món amb guerres... 

Miren vostés si en dec ser, d’ingenu, que, a pesar que ideològicament no puc compartir pràcticament res amb l’actual president del Govern, senyor Pedro Sánchez, ara i sempre estaria disposat a arrenglerar-me al costat en defensa de les quatre paraules que amb ocasió del present conflicte bèl·lic d’abast mundial ha volgut manllevar als pacifistes que protestaven contra la guerra d’Iraq l’any 2003. Són, de fet, exactament les mateixes quatre paraules que un servidor ja va voler vindicar, ara fa més de quatre anys, quan la guerra que s’encetava era la de Ucraïna i el mateix Pedro Sánchez, després de la inoperància i fatal ineficàcia diplomàtica del seu home a Europa, el senyor Josep Borrell (que aleshores era, no ho oblidem, l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat!), hi va voler assumir un paper bèl·lic actiu fins i tot amb la provisió d’armes destinades al front de guerra. Perdó per la ingenuïtat... Però no solament ara per conveniència, sinó sempre —sempre, sempre, sempre!— crec que caldria estar del costat de les quatre paraules amb què Sánchez va voler resumir la posició del seu Govern: «No a la guerra.»  

https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/no-a-la-guerra https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/no-es-no-no-a-la-guerra