“Que no... que no... que no... No volem més retallades en sanitat i educació” és un dels càntics que hem escoltat en les mobilitzacions del professorat els últims dies. Reconec que m’ha encantat que la gent de l’educació també se’n recorde de la sanitat. Potser en un futur pròxim parlem de comunitat de salut igual que ara parlem de comunitat educativa.
És normal que un govern de dretes opte per retallar els serveis públics i ja no ens hauria de sorprendre perquè és una qüestió completament ideològica. Ho hem viscut ací amb diferents cares (Zaplana, Olivas, Camps, Mazón... i ara amb Pérez). Cadascú ens ho contava d’una manera diferent, amb el seu estil particular, però el resultat sempre ha sigut el mateix: retallades i maltracte a les professionals que sostenen els serveis públics.
Estem vivint una vaga indefinida històrica del professorat, que reivindica millores en les condicions de l’escola pública (baixar ràtios, infraestructures dignes o un salari equiparable al de la una professora en Múrcia). L’excusa del president de torn de la falta de pressupost és una disfressa massa curta. Just fa uns dies hem sabut que han destinat 72,6 milions d’euros a concerts d’escoles privades de l’Opus Dei. El més sagnant del cas és que ho fan contra la llei, finançant educació que separa xiquetes i xiquets en les aules.
Al mateix temps, el personal de la sanitat pública exigeix una jornada laboral de 35 hores. I cada dia és més difícil per al conseller amagar les seues mentides i contradiccions. En desembre de 2023 assegurava que implementaria eixa mesura en 2024 i a dia de hui, si sumem totes les hores de més que han treballat, el govern del PP li deu dos setmanes de vida a cadascuna de les 74.528 persones que treballen en la sanitat pública. I tampoc serveix l’excusa de que no hi ha diners quan acaben de regalar-li 107 milions a Ribera Salud (per si algú no la coneix, Ribera Salud és l’empresa que més diners ha guanyat amb les privatitzacions de la sanitat valenciana).
També podríem dir el mateix per al personal de serveis socials, que fa més de tres anys que espera una equiparació salarial que ja estava acordada i que han decidit congelar. Com si els preus dels lloguers o les hipoteques del personal també estigueren congelats.
Els serveis públics diuen molt de qui som com a societat. És allò més important que construïm en comú, un tret d’identitat que defineix qui som més enllà dels símbols i banderes. Quines oportunitats d’educació i formació li oferim a una xiqueta que naix en una llar humil? Com cuidem a un autònom al que li detecten un càncer i no pot pagar-se el tractament de la seua butxaca? Quines ajudes tenim per a una dona major que viu soles i ja no pot lligar-se les sabates ella soles?
Un govern decent hauria de respectar a qui treballa per a fer que eixos serveis públics funcionen, i ara no el tenim. Quan ataquen a eixes professionas, ens ataquen a tota la societat i especialment a la classe treballadora. Ens volen abocar a la llei de la selva, on només uns pocs ultrarics podran pagar-se tot i la resta ens haurem d’apanyar com puguem. No ens enganyem; darrere dels governs que retallen els serveis públics, els fils els mouen els que estan fent negoci i aprofiten un sistema econòmic injust al que hem de posar fi.
Però som més, les persones que vivim del nostre treball i d’un salari o de deixar-nos les hores en una xicoteta empresa. Si decidim que paga la pena ser comunitat i defensar els serveis públics que hem construït en comú, si decidim cuidar a les persones que fan possible que funcionen... haurem guanyat.
