Hi ha paraules que s’adormen al fons del pou de la inconsciència i que, inopinadament, ressorgeixen un dia qualsevol de manera prodigiosa, amb una sorprenent càrrega emocional. Aquest ha estat, aquesta setmana, per a mi, el cas de la paraula aliacà. Va ser el passat dimecres, de matí, poc després de les onze. Havia quedat amb el col·lega i amic Tono Belda per fer un cafè a la Facultat de Ciències i —no sabria dir com va ser la cosa— la paraula va voler emergir a la superfície de la conversa com una revelació.

—Ostres, Tono! No sé quant de temps fa que no l’havia sentida, la paraula aliacà! —li vaig confessar.

—Aliacà, dius? A mi em sona aliacrà... —hi va dubtar, ell.

—No, no, no. «Li va vindre l’aliacà». O: «Li va agarrar l’aliacà eixa que li agarra.» Segur: a Altea diem aliacà.

—Doncs jo diria que és aliacrà —s’hi ratificava, l’amic.

Una consulta d’urgència al Diccionari normatiu valencià ens va fer eixir de dubtes:

—Mira que curiós —li dic—. El diccionari inclou tant l’entrada aliacà com la forma aliacrà.

—Veus? Així no ens barallem.

—No... —li admet, entre rialles.

Amb Tono Belda, en qualsevol cas, deu ser dificilíssim barallar-se, perquè és un home que sempre sap combinar erudició, amabilitat, alegria, simpatia, il·lusió i ganes de viure, tot amb dosis generoses.

—És la icterícia: l’aliacà és la icterícia. Ja saps: la malaltia de la cançó aquella de Juan Luis Guerra, «La bilirubina». Segons el diccionari, una «malaltia deguda a l’augment de la bilirubina circulant, que provoca l’aparició d’un color groguenc en la pell i en les mucoses».

Però lluny d’aquesta accepció estrictament mèdica, la parauleta en qüestió, aliacà, m’ha transportat instintivament als anys de la infantesa, quan anàvem amb la banda de música a tocar a Falles de València i, si passava que Carrasco (posem per cas) es trobava una mica malament i es recollia en un racó sense participar de l’eufòria col·lectiva, quan algú preguntava per ell —«I Carrasco?»— Diego Aznar o Jaume Ferrer (posem igualment per cas) ben fàcilment podien dir: «Es veu que li ha agarrat l’aliacà eixa que li agarra i se n’ha anat a la pensió.» Així mateix, l’associació atzarosa d’idees —no sé per què— em porta també el record de l’amic Pepe Serrat, que adesiara feia servir la paraula per a referir-se a algú amb problemes de salut: «Això és que li ha agarrat l’aliacà!»

En fi... El cas és que no ho he pogut passar i, de seguida que he trobat el moment, he connectat l’ordinador i he volgut saciar la curiositat que l’evocació de la paraula en qüestió m’ha despertat respecte de l’origen i els usos tradicionals. I és així que he pogut aprendre, consultant l’Alcover, que alicà ve de l’àrab al-yaraqán, que ja significava ‘icterícia’, ‘de color groguenc’. No deixa de ser, per tant, un dels molts arabismes mèdics que al seu moment van entrar en la nostra llengua: com xarop, alcohol, elixir, safrà, alquímia, sena, etc. Amb l’ajuda del Corpus Informatitzat del Valencià (Cival) he pogut comprovar que això de l’aliacà (o l’aliacrà) per a denominar la icterícia és cosa que —efectivament— ve de lluny, i que ja en l’any 1646 el senyor Bertomeu Sirlot consignava un curiós consell mèdic en les seues «estilades i amoroses lletres». Hi recomanava: «que prenga una novena de caldo de bledes i altra de xicòries, perquè guarisca de l’aliacrà i de la ronya dels colzes, que té color de merda d’oca.» I, igualment, he pogut localitzar un passatge en què l’admirat i estimat escriptor saforenc Rafa Gomar també fa servir expressivament l’inefable sabor atàvic de la paraula amb què popularment hem designat sempre la icterícia. Apareix en el llibre En blanc i negre (1998): «la més grossa per a mi va ser el dia que vaig anar a casa d’una amiga de ma mare a recollir unes botifarres. Sense cap motiu aparent, només va obrir la porta, vaig caure redó en terra i em vaig fer un xirlo al front de categoria. Quan vaig obrir els ulls estava assegut en una butaca i ella, blanca com la llet, em ventava amb un palmito. Com els malalts d’aliacrà, em quedava més groc que un pet.»

Tenia, fins i tot, aquesta malaltia de l’aliacà, una infal·lible forma de curació segons el pensament màgic valencià. La recullen tres professors de la Universitat Miguel Hernández —Regina Ramón, Isabel Betlloch i Eusebi Chiner— en un article titulat «Medicina màgica a les comarques de la Marina. Papers masculins i femenins» (2007). Cal —això sí— tindre a casa un malrubí. Ja se sap: una planta fanerògama (Marrubium vulgare L.). I s’hi tracta de dur a terme el ritual següent: «el malalt ha de matinar i, en dejú, ha d’enganyar el malrubí, la qual cosa consisteix a saludar de matí el malrubí situat a l’orinal baix del llit amb les paraules “bona nit senyor marrubio, ací li porte el pixum, la sal i el senyor aliacà”. Dit açò s’orina damunt la planta. Per la nit es fa el mateix romanç i cerimònia però enganyant-lo, dient-li “bon dia”. Als nou dies de repetir-ho, en la mida que el malrubí va assecant-se, l’aliacà està curat.»

No nou, sinó dènou: dènou dies fa ja avui que dura la vaga del professorat valencià, amb tot l’inexplicable romanç de les cerimònies negociadores en què sembla que els uns vulguen enganyar als altres dient-los «bona nit» al matí, i «bon dia» a la nit. Maria Santíssima! La ineficiència, la inoperància, la desconsideració i la imperícia dels qui haurien de trobar solucions satisfactòries per a les reivindicacions dels mestres i la millora de la qualitat educativa són tan sorprenents, tan incomprensibles i tan frustrants que fa l’efecte que, a l’hora de posar sobre la taula l’enèsim document temptejat per l’administració per al debat i la discussió, puga arribar a proferir-se impúdicament la litúrgica oració del ritual popular contra la icterícia: «Bona nit, senyor marrubio. Ací li porte el pixum, la sal i el senyor aliacà!» I no descric, per pudicícia, la imatge que em ve al cap a partir d’acció descrita en l’esmentat ritual màgic: «s’orina damunt»...

No ho sé, la veritat... Però tinc la sensació que, després de dènou dies de vaga i de mobilitzacions sense cap resultat satisfactori, el malestar dels mestres —i del conjunt de la comunitat educativa— comença a ser greu, profund, pesant. Insuportable. I que en qualsevol moment el color verd de l’esperança que fins ara ha dominat en les mobilitzacions dels docents potser es tornarà groc: groc d’indignació, groc de tristor, groc de fartament, groc de cansament, groc de consternació, groc d’impotència. Per dir-ho amb les paraules de l’admirat Rafa Gomar: «Com els malalts d’aliacrà: més groc que un pet.» O —si es prefereix— amb les elegides pel senyor Bertomeu Sirlot en el segle XVII: «color de merda d’oca».

Caldria anar alerta, amb això, crec. Perquè és precisament del color dels seus mestres que acaba sent el color d’una societat sencera.