El Govern valencià del Partit Popular està impulsant un canvi profund del règim territorial valencià sense assumir-ne el debat públic ni la responsabilitat política que exigeix la seua magnitud. Sota l’aparença de lleis proteccionistes i decrets de “simplificació”, s’està construint una arquitectura normativa que permet transformar sòl rústic, litoral i espais protegits en actius privats amb una facilitat que remet directament als pitjors episodis del passat urbanístic valencià. No és una interpretació ideològica: és una lectura directa del nou marc legal que està tramitant el Consell del PP.
El que està en joc no és una successió de modificacions sectorials, sinó un canvi de règim territorial. El sòl deixa d’estar governat per la planificació democràtica, basada en criteris d’interès general, i passa a estar sotmès a un sistema d’autoritzacions discrecionals, projecte a projecte, decidides des de l’àmbit autonòmic. El territori deixa de ser un bé comú sotmès a regles estables i previsibles, i es converteix en un recurs econòmic disponible, gestionat mitjançant excepcions convertides en norma.
Aquest gir s’articula a través de tres pilars clarament identificables: la desprotecció del litoral mitjançant la nova Llei de la Costa, la generalització d’instruments excepcionalíssims com els Projectes d’Interès Autonòmic (PIA) i les Declaracions d’Interès Comunitari (DIC), i una nova Llei del Sòl que buida de contingut el planejament municipal i elimina mecanismes de reversibilitat territorial. El resultat és una recentralització encoberta del poder sobre el sòl, que desplaça la capacitat de decisió dels ajuntaments cap al Consell.
Formalment, l’autonomia municipal continua existint. Materialment, queda neutralitzada. Els municipis poden aprovar plans generals, però aquests deixen de ser determinants. Una DIC o un PIA permeten implantar usos en sòl no urbanitzable —fins i tot en sòl protegit o integrat en la infraestructura verda— amb caràcter vinculant sobre el municipi. El planejament local queda subordinat a una decisió autonòmica singular, que opera per damunt del pla. Açò no és cooperació interadministrativa ni coordinació territorial: és una despossessió competencial que entra en tensió directa amb el principi constitucional d’autonomia local.
- DICs al País Valencià. -
- Foto: INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ
La perversió del sistema es fa evident amb l’ús massiu i sistemàtic de les Declaracions d’Interès Comunitari. Allò que el legislador havia concebut com una excepció estricta, limitada i temporal s’ha convertit en una via ordinària de reclassificació encoberta del sòl rústic. Hui ja hi ha milers de DIC arreu del País Valencià que autoritzen indústries, magatzems, hotels o activitats terciàries en sòl no urbanitzable mentre polígons urbans sencers, classificats i dotats d’infraestructures, romanen buits i infrautilitzats.
Aquest fenomen no és accidental: és el resultat lògic del nou disseny normatiu. Mitjançant una DIC, un promotor pot implantar una activitat pròpia de sòl urbà sobre sòl rústic abonant únicament un 2% del cost de l’obra, una vegada, per a tota la vida. A canvi obté tots els beneficis econòmics del sòl urbà —valor, rendibilitat i seguretat jurídica— sense assumir cap dels deures urbanístics associats a la transformació del sòl: ni cessions, ni dotacions públiques, ni habitatge protegit, ni infraestructures. Es tracta d’una transferència directa de valor del bé comú cap a interessos privats, sense contraprestació equivalent i sense retorn social. Un mecanisme que qüestiona frontalment el principi constitucional de la funció social del sòl.
La nova Llei del Sòl culmina aquest procés en establir el caràcter permanent de les DIC. El que abans era una autorització temporal, condicionada i revisable es transforma en un dret territorial indefinit, blindat jurídicament fins i tot davant canvis de planejament o d’escenari ambiental. L’excepció esdevé dret adquirit. La reversibilitat desapareix. I amb ella, la capacitat de l’interès general per recuperar o reordenar el territori. Açò planteja seriosos dubtes sobre la compatibilitat del sistema amb els principis de seguretat jurídica, proporcionalitat i arbitrarietat dels poders públics.
La mateixa lògica s’estén al litoral. La nova Llei de la Costa desmantella l’esperit del PATIVEL, que entenia dunes, marjals i espais oberts com una infraestructura verda contínua, essencial per a la defensa del territori davant temporals, regressió i inundacions. La nova normativa fragmenta aquesta visió sistèmica i obri la porta a la remercantilització de la franja litoral just en un context de crisi climàtica accelerada. Les marjals, les zones inundables, els corredors ecològics i els sistemes dunars no són un luxe ambiental ni un obstacle al desenvolupament: són infraestructures de seguretat col·lectiva. Quan el marc legal facilita la seua ocupació permanent mitjançant autoritzacions discrecionals, el que es fa és transformar el risc en benefici privat i el dany futur en responsabilitat pública.
El risc no és un accident ni una fatalitat natural. És una conseqüència directa del model territorial. Quan es consoliden usos en zones inundables, quan s’impermeabilitzen planes d’avinguda o es fragmenten ecosistemes, el que es genera no és desenvolupament, sinó exposició sistèmica al desastre. I la gravetat del moment actual és que aquest risc ja no deriva d’un mal planejament, sinó d’un disseny normatiu conscient orientat a l’extracció de rendes del territori.
El País Valencià ja ha viscut aquesta història. La diferència és que ara arriba amb decrets encoberts i lleis de “protecció”. Però la substància és la mateixa: el territori deixa de ser un bé comú governat democràticament i passa a ser una plataforma d’inversió protegida per autoritzacions polítiques. En temps de crisi climàtica, aquesta deriva no és només irresponsable. És jurídicament qüestionable, políticament regressiva i terriblement perillosa per a la població.
Daniel Muñoz Martínez és director General de Medi Natural de l'Ajuntament de Gandia.
