No em podia imaginar, el passat 11 de maig, quan va començar la vaga indefinida dels docents valencians, que, efectivament, la vaga seria tan indefinida. Vull dir: que si algú m’hauria preguntat, hauria equivocat completament el pronòstic sobre la duració que tindria. El cas és que es compleixen ja vint-i-sis dies de vaga. I ningú no podria discutir, a aquestes alçades de la correguda, que la vaga protagonitzada pel professorat ha estat, molt clarament, un fenomen que se n’ha eixit de mare: un d’aquells esdeveniments que potser marquen un temps i un país, i que seran recordats durant dècades. Tant és així que, entre els més friquis dels vaguistes, ja hi ha qui ha començat a tatuar-se la pell amb un recordatori indeleble: «Jo vaig fer la vaga del 26».

Allò que va començar com una acció per a propiciar negociacions sindicals s’ha convertit, en poques setmanes, en un moviment cívic d’enorme magnitud que involucra el conjunt de la societat. Tant és així que l’actualitat informativa sembla que s’haja tintat de verd. I és impossible mirar un telenotícies, fullejar un diari o tafanejar qualsevol xarxa social sense trobar, de manera omnipresent, imatges i més imatges de mestres manifestant-se per places i carrers amb les sabudes samarretes verdes. Entre aquestes imatges, la més colpidora de la setmana, sens dubte, ha estat la de la brutal agressió patida per una mestra jubilada a mans —i braços fornits— d’un policia nacional, sense cap causa: només perquè sí. Només perquè als ulls de la policia —d’aquell policia concret, si més no— els manifestants deuen ser tots persones indesitjables que mereixen patir repressió amb l’ús indiscriminat i arbitrari de la força.

Però no. No. No es tractava d’una manifestacions més. No s’hi val, en aquest cas, allò de sempre: «S’ho devia haver buscat, aquella manifestant. Segur que alguna mala cosa estava fent. La policia actua sempre segons el principi de proporcionalitat. Etc.» En primer lloc, perquè les imatges parlen per si mateixes i evidencien l’actitud absolutament mansueta, inofensiva i pacífica de la mestra jubilada. En segon lloc, perquè els testimonis ratifiquen tots allò que les imatges mostren amb tanta eloqüència. I en tercer lloc —i em sembla que aquest és el més important de tots: el que de cap de les maneres no hauríem d’obviar—, perquè les persones que s’estan manifestant aquests dies per places i carrers en les anomenades marees verdes són mestres. Mestres, sí: mestres. Mestres! I si hi ha cap paraula que hauria de despertar estima, respecte, consideració, benmereixença, reputació, mirament i deferència en una societat decent és aquesta: mestre, mestra; mestres.

«No es pega», és la màxima que de seguida va aflorar a la superfície de tots els discursos d’opinió. «No. No és pega...» I el precepte —impossible negar-ho— adquireix una significació especial tractant-se de mestres. Perquè són precisament els mestres els qui ens han inculcat aquest precepte fonamental de la civilitat. Així: senzill, curt, clar, bàsic, incontestable. «No es pega.» «No. No és pega...» I sobretot: «No es pega als mestres.» Perquè els mestres són els valedors del progrés, de la cultura, de la tradició, del coneixement, de l’afany de superació, de la racionalitat, del trellat... En la història de l’espècie cap canvi no ha estat tan decisiu com aquest, precisament: el salt qualitatiu de la força bruta a la intel·ligència, de la violència a la raó, de l’agressivitat a la reflexió, de la ferocitat al diàleg, de la lluita a la negociació, de l’empenta a l’abraçada. Del puny a la paraula. Que és tant com dir: bescanviar l’odi per l’empatia, la desconfiança per la solidaritat, l’hostilitat per la bonhomia, la ràbia per la l’afecte, l’aversió per la tendresa i l’acritud per l’alegria. I la lliçó, elementalíssima, admet de ser codificada —pedagogia atàvica, indispensable, essencial— en aquestes tres brevíssimes paraules que les mestres i els mestres ensenyen als infants: «No es pega.» 

Un policia pegant a una mestra és —el fet no admet discussions— una de les imatges més tristes i lamentables que pot oferir una societat. I ho és doblement. Per un costat, per la desqualificació de qui hauria de donar llum i dona fum: de qui hauria de proveir seguretat, protecció, ordre i garantia, i infringeix perill, violència, risc i salvatgeria. Sí, d’acord. Això en si mateix ja és ben trist i lamentable. Però sobretot, la tristesa i la lamentació diria que són encara més evidents per l’altre cantó: el del menyspreu, el desdeny, l’oprobi, l’ultratge i el maltractament a la mestra. Perquè —adés ho hem volgut apuntar— l’estima, el respecte, la consideració, la benmereixença, la reputació, el mirament i la deferència als mestres haurien de ser sagrats i indiscutibles en qualsevol societat avançada. 

Diria que en aquest punt, precisament, es troba la molla de l’os del conflicte social a què estem assistint. Vint-i-sis dies de vaga són molts dies de vaga. I delaten un compromís ferm i decidit per part de la comunitat educativa, que majoritàriament s’ha mostrat disposada a invertir-hi una part importantíssima de les nòmines de maig i de juny. El volum de les manifestacions, la intensitat de les mobilitzacions i l’èmfasi exhibit en les reivindicacions delata que el malestar dels docents és real, sincer, profundíssim. Fins i tot, m’atreviria a dir que transcendeix sobradament les estrictes reivindicacions sindicals que continuen debatent-se en la surrealista mesa de negociacions —document va, document torna; proposta faig, proposta retire; discurset llance, carpetetes arreplegue— de la Conselleria. Ahir de vesprada, la consellera Ortí i el secretari autonòmic McEvoy encara facilitaven als membres de la Mesa Sectorial d’Educació un document amb l’enèsima proposta d’acord global, on s’apuntava com a punt de partida la xifra de 3.338,26 milions d’euros com a «inversió total per a transformar l’educació pública i garantir el futur dels nostres fills». No estic, per descomptat, en condicions de discutir si són pocs o molts diners, aquests més de tres mil tres-cents milions d’euros, per a les necessitats manifestes del sistema educatiu. Desconec absolutament la cuina en què ha estat elaborada aquesta tan impressionant xifra. Però diria que, en el fons del fons, arribats al punt que hem arribat, el conflicte ja no és només un assumpte de diners: és, sobretot, una qüestió de dignitat. 

Sí, sí, sí, sí. Ja ho sé que, en matèria salarial, tot allò que no siga incrementar el sou dels mestres al mateix ritme que l’IPC significarà minvar-ne el poder adquisitiu, rebaixar-ne els honoraris i retallar-ne la capacitat econòmica. Fora absurda, en això, qualsevol forma de controvèrsia. No entenc com és que els salaris dels funcionaris —i de tots els treballadors de l’administració— no van blindats, per llei, com les pensions, amb la garantia d’un increment paral·lel al del cost de la vida: a l’IPC, vaja. I en la resta de qüestions... Uf! Tan difícil és de comprendre que aquesta no és una negociació entre assalariats i empresaris? No s’adonen els representants de l’administració que ells no són ací «la patronal» ni els «amos» de res, sinó —més important encara— els representants de la ciutadania encarregats de gestionar un bé comú tan valuós com el de l’educació? Tant costa de comprendre que els mestres i els seus representants sindicals comparteixen en realitat interessos, responsabilitats, objectius, il·lusions i esperances amb els representants polítics, si aquests últims advoquen honestament pel redreçament de la qualitat educativa? No són conscients els uns i els altres que viatgen en el mateix vaixell? Potser han oblidat els gestors de la cosa pública que les reivindicacions i les demandes de millora que planteja el professorat es proposen per al bé general del sistema educatiu? Com és que els alts càrrecs del Govern autonòmic no saben estimar la veu dels mestres com la més valuosa, experta i autoritzada —la que caldria atendre de manera absolutament prioritària— per a un òptim enriquiment del sistema d’ensenyament públic?

No. Diria que la cosa no va de diners. Va de trellat. Va d’honor, d’integritat, de decència. I va, també, i en últim terme, d’amor: d’amor a l’ofici més noble del món, que és el d’ensenyar i aprendre. I de l’amor que caldria esperar de tota la societat —començant pels seus màxims representants polítics— envers els venerables protagonistes de tan noble ofici: els mestres. Sí. D’això crec que també va la vaga. I caldria parlar-ne, potser també, algun dia: de l’amor dels mestres pel seu ofici, i de l’amor de la gent pels mestres. Perquè tinc per a mi que aquesta vaga infinita més que no una reivindicació de mesures sindicals materials, concretes i econòmicament quantificables, està sent una veritable catarsi col·lectiva: una explosió solidària, un esclafit de sentiments, una eclosió alliberadora d’emocions per part del professorat. Un crit desesperat —i alhora alegre!— per a alertar que les coses no van bé a les escoles i als instituts. I que cal repensar, reinventar i reconstruir molt seriosament de dalt a baix el sistema educatiu. Si l’emperador va nu, cal advertir-ho amb veu alta. I l’emperador, efectivament, va nu: perquè —aquesta crec que és la veritat no dita— massa mestres estaven sucumbint en els últims anys a la frustració, l’angoixa, el desengany i la desesperança en el dia a dia dels seus respectius centres, engolits per un sistema amb massa reptes i pocs reconeixements, massa exigències i poques previsions, massa responsabilitats i poques ajudes, massa deficiències i pocs recursos. Per això, als meus ulls, el color verd de les reivindicacions del professorat no deixa de significar el color de l’esperança. El benaurat color de l’esperança: la constatació que, a pesar de tot, les mestres i els mestres encara volen ser mestres —dignament mestres— i es resisteixen a convertir-se en mers funcionaris socialment desconsiderats, menystinguts i burocratitzats. 

«No es pega.» «No: no es pega.» I sobretot: «No es pega als mestres.» Als mestres no se’ls pega: se’ls estima. Vaja des d’ací —per això— tot el meu amor pels mestres: l’amor incondicional pels mestres ja des de menut vaig aprendre de mon pare i de ma mare, mestres tots dos. I vaja igualment des d’ací, per a la mesa de negociació que cada bona mestra i cada bon mestre té permanentment operativa en la seua consciència, tot l’amor que, a pesar dels anys, continue professant pel més bell, noble, gratificant, prodigiós i digne ofici que conec: el d’ensenyar i aprendre la vida.