No sé tú, però jo sóc dels que pensa que Feijoó no es va enganyar quan digué allò de que una treballadora o un treballador de baixa no hauria de cobrar com quan està treballant. “És un càncer que no podem pagar”, va dir literalment. Ell llegia les notes que li havien preparat. Incloent totes les baixes mèdiques en eixe sac del càncer, no estava improvisant o tirant de dades memoritzades que admetrien una errada. Fins i tot, plantejava passar per damunt dels acords entre l’empresa i les treballadores. Ningú millor que ell sap el que ens convé a la resta, clar.
Jo mateix, fa unes setmanes, sostenia que la dreta té una agenda oculta. Una part del seu programa que no s’atreveixen a dir, perquè suposa anar contra els interessos de la majoria i això, electoralment és un tir en el peu. Però hui ja no ho tinc tan clar. La tranquil·litat amb la que Feijoó va atacar el dret a posar-nos malaltes, me contradiu i ho he d’assumir. Si ells parlen tan obertament de furtar-nos drets tan bàsics com poder descansar i recuperar-nos quan tenim una malaltia, perquè no ho fem nosaltres? Parlem clar.
L’excedent empresarial (el marge que obté l’empresa després de pagar tots els salaris) ha crescut un 25% en dos anys. Per què els salaris només han pujat un 6%? Per molt que ens repeteixen una i altra vegada que són els empresaris qui creen la riquesa, sense treballadores i treballadors, no hi ha res a produir, ni bo ni roïn. Seria lògic, que els salaris anaren d’acord amb els beneficis de les empreses. Si açò no ens pareix suficient, la productivitat ha crescut el doble que els sous. Ja és hora de vincular els augments de productivitat als salaris i repartir, com toca, això de més que produïm.
Si per a Feijoó, una persona malalta que no va a treballar és un càncer, què li pareixerà que cada setmana se facen 6 milions d’hores extra en Espanya? És una barbaritat, però, espera, 4 de cada 10 hores extra no les paguen les empreses. En total, les empreses que exploten a les persones que treballen, s’estalvien 3.200 milions d’euros cada any en hores extra no pagades. He remirat el discurs de Feijoó de dalt a baix i no he vist que parlara d’açò en cap moment, però després dirà que també vol governar per a la majoria.
I este debat deixa pel camí a les persones autònomes. Com començar en una xicoteta empresa, amb un projecte que te fa alçar cada matí amb il·lusió i com de fàcil això ens transforma en autoexplotació. I te veus que eres tú mateixa qui t’obliga a fer eixes hores extra i després no les cobres, clar. Com tampoc agafes la baixa, ni tan sols pares eixe dia que el termòmetre te diu que ho necessites. Les vacances de qualsevol treballadora te semblen ciència ficció i ja te conformes amb poder treballar amb els peus dins d’una piscina. No podrem afrontar cap debat laboral sense plantejar solucions a la majoria d’autònomes que acaben vivint el seu treball així. Perquè no són totes iguals, recorda que Ana Patricia Botín també paga quota d’autònoma.
Al final, tot açò va d’una cosa molt senzilla que de vegades oblidem. La classe treballadora no és un concepte de manual. No és passat superat i substituït per les irreals classe mitjanes. Si a final de més necessites mirar el compte bancari per a dormir amb la tranquil·litat de poder pagar el lloguer o la hipoteca, eres classe treballadora, per molt lloguer o hipoteca que pagues. Si tens una empresa, i necessites que te paguen les factures a temps perquè si no ho passes mal, també eres classe treballadora, per molt que facture la teua empresa. Potser no som conscients, i tampoc cal que fem apologia de la por, però a la majoria, si se’ns junten tres imprevistos econòmics en un més, se’ns posa la vida del revés. I això vol dir que som classe treballadora.
A totes estes persones, és a les que el president del PP ens ha acusat de ser un càncer. A totes, ens ha amenaçat de que, amb o sense acord, farà el que calga per a que no cobrem durant les baixes. Fa temps que eixe PP ha decidit lligar el seu futur als Trumps i Mileis, que venen atacant a les majories socials retallant-nos en els drets més vitals.
Però no tenim per què donar-ho per fet. Te propose que fem una cosa durant el que queda de setmana. Parem atenció. Mirem al nostre voltant i fixem-nos, reconeguem-nos en les persones que ens creuem al llarg del dia. Intentem imaginar quins problemes poden tindre en les seues vides, però també quins somnis i quins anhels. Què desitgen, quines coses els fan feliços i quines pors els lleven la son. Al final del dia, repassa, recorda i intenta vincular-te a cadascuna d’eixes persones. La majoria, la immensa majoria, seran com tú i com jo. Gent treballadora, classe treballadora. I a poques veuràs que te recorden als Elon Musk o Jeff Bezos.
Fa temps que només hi ha dos classes. La gent treballadora, que fem que esta societat no caiga i els pocs, molt pocs, que se reparteixen els beneficis del treball de la resta. No es tracta de dividir ni de separar, es tracta de dignificar a la majoria i de fer, en comú, que cap agenda de retallades ens puga tombar. Qui diu que som un lastre, o pitjor, un càncer, està menyspreant-nos a la immensa majoria.
