“Oferir és escriure. I oferir a qui? La gent, el poble, el públic, el silenci, un mateix, no ningú. No importa el destinatari” (Josep Piera, El cingle verd, 1982). Hi ha escriptors que construeixen una obra. I n’hi ha d’altres que, a més, construeixen una manera de mirar. Josep Piera pertanyia a aquesta segona estirp, la més rara i necessària: la dels qui ens ensenyen a veure el món amb una intensitat nova, com si cada paisatge, cada ciutat, cada record fora per primera vegada. Per a molts de nosaltres, la seua desaparició des del diumenge no és només la pèrdua d’un escriptor fonamental de la literatura valenciana contemporània. És també la desaparició d’una veu que ens havia acompanyat en el procés de fer-nos lectors, i fins i tot —en alguns casos— en el procés més incert de voler escriure.

Recorde amb una nitidesa intacta els anys universitaris, quan vaig començar a llegir-lo amb aquella fam pròpia de qui encara està buscant una llengua i una mirada pròpies. En la prosa de Piera hi havia alguna cosa que em resultava immediatament pròxima: una manera d’escriure que no pretenia imposar-se, sinó oferir-se. Potser per això aquella frase de El cingle verd ha quedat com una clau de lectura de tota la seua obra: escriure era, per a ell, un acte d’entrega. Els seus llibres, sovint travessats per una dimensió autobiogràfica, no eren mai un exercici de vanitat, sinó una forma d’obrir el món íntim perquè el lector hi poguera entrar. Hi recreava els seus viatges, els seus paisatges, les seues obsessions, però sempre amb aquella senzillesa aparent que només tenen els grans escriptors. Una senzillesa que no és pobresa, sinó depuració. I alhora, una consciència plena d’estar escrivint en valencià, dins de la gran cultura catalana, amb una dignitat que mai no necessitava proclamar-se perquè ja era inherent a la seua prosa.

Amb Piera vaig descobrir Nàpols abans de conéixer-la. Quan encara no havia posat els peus en aquella ciutat, ja la portava dins gràcies a Un bellíssim cadàver barroc, publicat deu anys abans del meu primer viatge, aquell llunyà 1997. Quan finalment hi vaig arribar, vaig entendre que no hi havia definició més exacta per a Nàpols que aquella que ell havia fixat amb una lucidesa poètica incomparable. Des d’aleshores em reconec necròfag d’aquell bellíssim cadàver… Des de Goethe i el seu Viatge a Itàlia, molts han intentat capturar l’essència d’aquella ciutat contradictòria i exuberant. Però Piera va saber fer-ho des d’una proximitat emocional que anava més enllà de la descripció: va convertir Nàpols en una experiència compartida. Perquè això és el que feia: allò que percebia, allò que estimava, allò que li despertava una inquietud o una fascinació, ho transformava en matèria literària i ens ho oferia. I en oferir-ho, ho feia nostre.

“Oferir és escriure”. La frase ressona ara amb una força especial. En un temps en què sovint es confon l’escriptura amb l’exhibició, Piera ens recordava que escriure és un gest de generositat. Que no importa el destinatari, perquè l’acte mateix d’oferir ja conté tot el sentit. El seu mestratge no era només literari. Era també vital. El vaig poder escoltar en diverses ocasions: en xarrades i taules redones, en els cursos d’estiu de Gandia, en actes a la universitat, en aquell ambient irrepetible dels Premis Octubre de l’editorial 3i4 a València. Parlava com escrivia: amb una naturalitat que amagava una profunditat immensa, amb una elegància sense artifici, amb una passió continguda però constant. Hi ha qui diu que la seua personalitat es menjava l’escriptor. Em quede amb la seua ploma, amb les seues paraules, amb la realitat que imaginàvem gràcies als seus escrits.

No era un escriptor distant. Era un interlocutor. Algú que entenia la literatura com un diàleg continu amb els altres —amb els lectors, amb els autors que l’havien precedit, amb el seu temps. D’ací ve, potser, la sensació de pèrdua col·lectiva que ara experimentem: no només se’n va una veu, sinó també una manera d’estar en el món literari. Piera ha representat per als qui llegim i escrivim en valencià una referència imprescindible. Formava part d’una generació que va haver d’obrir camins, consolidar espais, dignificar una llengua que sovint havia estat arraconada. I ho va fer sense estridències, amb la constància i la coherència de qui sap que la cultura és una tasca de llarg recorregut.

Ara que aquesta generació comença a deixar-nos, la sensació d’orfandat és inevitable. Ens quedem sense algunes de les veus que ens havien ensenyat a llegir-nos i a escriure’ns. Però alhora ens queda la seua obra, que és —com tota obra veritable— una forma de permanència. Tornar a Piera serà, a partir d’ara, una manera de retrobar-lo. De tornar a caminar pels seus paisatges, de revisitar les seues ciutats, de reconéixer-nos en aquella mirada que feia del detall una revelació. I sobretot, de recordar que escriure no és un acte de possessió, sinó d’ofrena. Perquè, al capdavall, tot acaba tornant a aquella idea inicial. Escriure és oferir. Oferir una imatge, un record, una emoció, una paraula. Oferir-se un mateix sense saber qui rebrà el gest. Oferir fins i tot al silenci.

Potser per això la seua literatura continua viva: perquè no pretenia imposar-se, sinó quedar-se en nosaltres d’una manera discreta i persistent. Com Nàpols, com els paisatges de la Safor, o tants altres de la Mediterrània, com tants fragments de vida convertits en prosa. Un bellíssim cadàver barroc, deia. Però en el seu cas, la paradoxa es resol d’una altra manera: perquè si alguna cosa ens deixa Josep Piera no és un cadàver, sinó una obra viva, vibrant, capaç encara d’interpel·lar-nos. I nosaltres, lectors seus, només podem respondre de la mateixa manera que ell ens va ensenyar: acollint allò que ens va transmetre. I, si ens atrevim, oferint també nosaltres alguna cosa al món. Perquè oferir —ja ho sabem— és escriure.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor