Soc mestre, soc professor d’institut i exercisc com a professor de mestres i professors a la Facultat d’Educació de la UA, és a dir, faig de mestre de mestres, un dels oficis més bells del món —disculpen-me el tòpic, dit amb tota sinceritat—. Un ofici vocacional, sí; però no d’”apostolat romàntic”, com alguns tracten de dir amb intencions inconfessables.

Els mestres som vocacionals perquè som professionals, treballadores i treballadors responsables, sotmesos rigorosament a una deontologia ben exigent, que responem davant la societat i, sobretot, davant de la comunitat educativa a tot allò que se’ns exigeix; rendim comptes a l’administració, coadjuvem i col·laborem amb les famílies en l’educació de les filles i els fills i ens lliurem amb el compromís més absolut a la nostra complexa, rica i enriquidora tasca d’ensenyants davant de xiquetes, xiquets, jóvens i, també, adults: els nostres alumnes.

Tot això ho volem fer amb unes condicions laborals adequades, per a nosaltres i per als qui es beneficien amb tot el dret del món del nostre treball: alumnes i famílies. Ho volem fer de la mateixa manera que ho volen fer arquitectes, metgesses, jutges, administratives, enginyeres, miners, obreres de vila, pescadores, sabaters, cambreres, executius, periodistes, polítics... I per això ara, un sector important, el no-universitari, està de vaga, perquè exigeixen les millors condicions per al seu alumnat —fills i filles de famílies concretes amb drets ciutadans inqüestionables— i per a ells mateixos (escoles i aules en condicions, ràtios més baixes, desburocratització de la faena, millores salarials raonables, etc.). No explicaré a aquestes alçades la indiscutible taula reivindicativa dels ensenyants de l’educació pública valenciana, la coneixen tots vostès.

La vaga i les múltiples accions reivindicatives i socialment comunicatives, per cert, un desplegament de creativitat vital d’un col·lectiu exemplar en molts sentits, s’està desenvolupant de manera admirable. Mentrestant, el “costat fosc” d’aquesta història, la Generalitat Valenciana, simula falsos i perversos intents d’acord, compra sindicalistes “grocs”, que actuen individualment contra les seues pròpies bases, i demostra amb cada gest que no té cap interés a resoldre el problema.

Sí, ho dic bé, no tenen cap interés. Ni el Molt Honorable —veges tu el títol— Juan Francisco Pérez, ni l’Honorable —buf!— María del Carmen Ortí pensen a solucionar el greu problema de l’educació al nostre país. Senzillament perquè ella, ell i els seus seqüaços arribaren a la Generalitat amb l’objectiu contrari: deteriorar els serveis públics tant i com es poguera. Per cert, en alguns casos, comptant amb l’aliat meteorològic —la DANA— i emportant-se desenes de vides per davant. Volen acabar amb la sanitat pública i universal, volen fer-nos creure que l’ensenyament públic no té sentit i que està gestionat per mestres incompetents. No són polítics, no creuen en la bona gestió del que és públic. Treballen tenaçment perquè tot es privatitze i, quan acaben el seu període de “polítics destructius” —antipolítics de nòmina i privilegis— passen a l’esfera privada amb sous i prevendes impensables atesos els seus alts nivells de mediocritat i indolència.

El President Pérez Llorca va dir en unes declaracions que va fer a l’ermita de Sant Pascual Bailon —són, això, càrrecs públics de festeta i somriure— que una part de les reivindicacions dels mestres, professores i professors eren “polítiques”: Naturalment, Molt Honorable!, de bona política educativa pública!, per l’excel·lència de l’etapa d’infantil de 0 a 6 anys, per una primària de qualitat, per una secundària inclusiva, per una formació professional rica i diversa, per un batxillerat que conduesca de manera precisa els nostres jóvens al seu futur universitari i professional! Deixarà de ser “polític” tot això? La política educativa que treballa pel nostre futur, la política que ens mereixem la ciutadania i no el “bla, bla, bla” indecent que practica el PP amb el suport de Vox fent d’“ocupes indignes” del noble Palau de la Generalitat i les Corts Valencianes.

No em cansaré de dir-ho: Potser en un futur es parle d’aquesta vaga d’ensenyants com d’una vaga històrica, em sembla bé; però, per a mi, sempre serà la vaga de la dignitat ciutadana que va unir la comunitat educativa (mestres, infants, jóvens i famílies) per frenar el deteriorament de l’ensenyament i exigir que siga tractat com un pilar bàsic de la societat civilitzada a què pertanyem i que no volem abandonar per la barbàrie de la privatització classista i inhumana. Senyora Ortí, senyor Pérez, atenguen els problemes de l’educació o vagen-se’n al despatxet de la vergonya que té a Alacant el seu admirat Mazón. Atenguen una de les nostres prioritats nacionals: l’educació pública de qualitat per a tothom, atenguen les justes reivindicacions dels ensenyants.