"Hem viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap a l'esforç mut, extingits en l'ànima abans que no ho siguem per la mort anònima". Aquesta frase, extreta de la novel·la de Primo Levi, Si això és un home (1947), no parla de migrants, sinó de presoners jueus en la II Guerra Mundial. Un exemple de com la nostra espècie ha tractat sempre el diferent: com un maleït problema, un desperdici d’aire i carn que gosa respirar prop de casa nostra. El Govern espanyol ha aprovat recentment un reial decret per a la regularització extraordinària de persones migrants en situació irregular, una mesura que es preveu beneficie al voltant de mig milió de persones que haurien de demostrar haver viscut a Espanya almenys cinc mesos abans del 31 de desembre de 2025 i no tenir antecedents penals greus, i que podran sol·licitar permís de residència i treball entre abril i juny de 2026. També s’inclouen els sol·licitants d’asil i els seus fills menors d’edat. Els qui critiquen aquesta decisió ho fan sobre éssers humans reals que viuen una situació d’incertesa després de la seua decisió voluntària de deixar la seua terra de naixement, no són números anònims ni fantasmes, sinó persones amb noms, fills i somnis triturats per fronteres i discursos de por.

Malgrat això, des de certa dreta hipòcrita s’ha alçat un clam de desdeny i menyspreu amb frases recurrents com "no soc racista, però… són diferents", "tenen olor distinta", "no s’integraran", entre altres, que podem veure en algunes xarxes socials. El mantra és sempre el mateix, l’epitafi d’un sectarisme covard que busca amagar la seua pròpia por sota llenguatges políticament acceptables. Però anem a pams. Aquesta mateixa societat que ara replica els mateixos discursos tòxics va viure, no fa tant, una forta immigració interna durant els anys seixanta i setanta. Centenars de milers de persones de zones com Andalusia o la Manxa van arribar a la nostra terra buscant feina i oportunitats, i avui dia molts dels qui avui vilipendien els immigrants són descendent d’aquells obrers que van construir ciutats i indústries. I, malgrat això, són els primers en repetir com a lloros els prejudicis de l’extrema dreta. D’altres però, són descendents d’aquells habitants que es beneficiaren d’aquestes migracions dins de l’estat. On és la coherència? On és la memòria? On és l’orgull de la nostra pròpia història? El discurs simplista sobre la defensa de la cultura pròpia oblida que aquesta cultura no és estàtica. Ja vam ser àrabs durant segles… abans encara vam ser romans. Les cultures mai han existit en un aïllament pur: tot mestissatge és vida, riquesa i creixement.

És cert que un increment de població en un breu espai de temps en determinats territoris pot generar tensions; això passa arreu del món. Però el problema no és la immigració en si: és la incapacitat de la nostra societat per a integrar dignament els qui venen. Quan es marginen en guetos socials, quan se’ls discrimina en el mercat de treball o en el d’accés a la vivenda, quan se’ls adjudica la culpa de tots els mals socials, aleshores sí que neix la delinqüència. Algú pensa sincerament que algun immigrant voldria viure en condicions de precarietat si tinguera una opció viable i humana al seu lloc d’origen? És l’exclusió i la manca de oportunitats, no la migració en si mateixa, el que produeix marginalitat.

I si volem veure el pitjor reflex del que critiquem, només cal mirar als Estats Units. Les imatges de l’ICE (Servei d’Immigració i Control de Duanes, en les seues sigles en anglés) perseguint persones pels carrers de Minneapolis com si foren bèsties són una vergonya per a qualsevol societat que es pretenga civilitzada i que ens remet a les terribles pàgines de la novel·la de Primo Levi. I aquesta campanya de violència institucional ha estat liderada per individus que, en molts casos, són fills o néts d’immigrants (per exemple, descendents d’italians o polonesos), els quals haurien pogut ser, ells mateixos, víctimes de la mateixa xenofòbia que ara exerceixen. És una paradoxa grotesca i una mostra del pitjor del nostre comportament com a espècie. Aquesta brutalitat no és només policíaca: és cultural, és ideològica, és el retrat de la nostra covardia moral.

També és important recordar, i cal aplaudir-ho, que iniciatives de regularització com la que acaba d’aprovar el nostre govern no són una novetat sense precedents. Històricament, programes semblants s’han fet fins i tot amb governs conservadors a Espanya (per exemple, durant l’etapa d’Aznar), i han demostrat que no només funcionen, sinó que beneficien l’economia nacional i la ciutadania en general. La regularització permet que desenes o centenars de milers de persones que ja viuen ací puguen treballar legalment, contribuir a la seguretat social, pagar impostos i viure amb dignitat, en comptes de existir en l’ombra, explotats i vulnerables. Un fet que, si afegim les dades recents de l’ocupació de l’estat, on hem baixat del 10% en el total d’aturats, fa pensar que comencem a necessitar mans que s’incorporen al nostre mercat laboral.

Lluny d’això, alguns prefereixen cridar contra els altres, mentre ells mateixos rebutgen fins i tot la cultura valenciana pròpia —la nostra llengua, les nostres tradicions— i centren els seus atacs contra tot el que és diferent. És la mateixa por irracional que condemna valencià, català o basc en certs cercles, perquè diu massa d’un passat que no els convé reconéixer. Aquesta hipocresia no té excusa. És puto racisme, i no hi ha justificació per acceptar discursos que normalitzen el dolor dels altres. Cal, per tant, recordar als nostres representants polítics que governar no és viure per les enquestes, ni cedir als xiulets de l’extrema dreta. Governar és construir una societat més justa, més diversa, més humana. Si no som capaços de fer-ho, llavors metafòricament estarem creant societats com El conte de la criada de Margaret Atwood (1985), on la grotesca puresa esdevé uniforme i letal per a la llibertat i la felicitat. Una història que, les imatges de Minneapolis o la més recent de Badalona, ens fa entendre que no tot era imaginació de la seua autora. Els autoritarismes no comencen sempre amb uniformes i marxes: moltes vegades comencen amb paraules, amb sospites, amb “no soc racista, però…". I acabe on vaig començar: no tractem els éssers humans com ombres ni com mals. Els que critiquen aquesta regularització són els qui realment tenen por de la humanitat, por del mestissatge, por de la història mateixa. I aquesta por, en el fons, diu més d’ells que de qualsevol immigrant que només vol viure amb dignitat entre nosaltres.