És curiós: s’ha tornat a posar d’actualitat la qüestió de la taxa turística. El tsunami de gent que ha envaït la ciutat de València durant les passades Falles ha fet que la reflexió aflore al debat públic una volta més: és normal que les despeses logístiques que originen els turistes s’hagen d’assumir exclusivament amb càrrec a les butxaques dels veïns autòctons, que són —precisament— els qui ja paguen íntegrament l’elevadíssim cost de la festa? Només en el dispositiu especial de neteja i recollida de residus, l’Ajuntament de València ha hagut de destinar en els passats dies de Falles —es diu fàcil!— 3,2 milions d’euros. Són, òbviament, diners que han d’assumir les valencianes i els valencians per damunt dels 9,8 milions d’euros que s’estima que han costat els monuments fallers (7,27 milions d’euros les falles grans i 2,54 milions d’euros les falles infantils), a més de l’import dels espectacles oficials (com ara la Crida, les mascletades, els actes culturals, etc.), de la il·luminació, de les infraestructures, de la seguretat, dels reforços de transport, dels vestits, les bandes de música, els casals, etc. I, clara està, de les despeses ordinàries de qualsevol gran ciutat. 

«I els centenars de turistes que visiten la ciutat amb motiu de les festes (més d’un milió de persones diàries, segons sembla), no podrien contribuir, també, d’alguna manera, a finançar una part de les despeses que generen?» És la pregunta que —hi insistisc— aquests dies sura en l’ambient, a l’hora de quadrar comptes. Però clar: qui diu els turistes de falles —ai!—, diu també els turistes de tot l’any, no? Perquè ningú no podria discutir que el fenomen i els raonaments serien exactament els mateixos per al cas concret del turisme faller que per al de la resta del cicle anual. I, per tant, de manera explícita o amb els subterfugis que es vulguen, del que es tracta en aquest tipus de debat és, en realitat, de sospesar l’aplicació d’una «taxa turística» per mitjà de la qual els visitants puguen contribuir a sostenir les inversions en infraestructures que la mateixa activitat turística comporta. 

És curiós que la mateixa alcaldessa de València, María José Català, que fa un parell d’anys va votar (en qualitat de diputada de les Corts Valencianes) contra l’aplicació de la taxa turística (en la votació del 30 de novembre de 2023, en què el PP i Vox van convalidar el «Decret llei 12/2023, de 10 de novembre, del Consell, de derogació de la Llei 7/2022, de 16 de desembre, de la Generalitat, de mesures fiscals per a impulsar el turisme sostenible»), resulta que ara que en pateix directament els problemes (en qualitat d’alcaldessa de València) ha declarat públicament que «l’Ajuntament no s’ha negat mai a abordar el debat sobre la implantació d’una taxa turística» i reclama que «s’ha de fer una reflexió» de la mà del sector sobre la regulació d’algun tipus de gravamen a fi d’implantar «algun tipus tributari relacionat amb l’activitat turística».

Fins i tot el més important empresari valencià, el senyor Juan Roig, ha deixat caure, enmig de l’eufòria festiva que aquests dies s’ha viscut al cap i casal, que «hem d’obtenir més recursos dels turistes que venen», perquè «treballem molt, i treballem i treballem, i cal obtenir més rèdit». Personalment, en això, estic molt d’acord amb el senyor Juan Roig. I compartisc plenament, també, la posició actual de l’alcaldessa Català: soc, com ella, un ferm defensor que, sobre la qüestió de la taxa turística, convindria «fer una reflexió». Només que en la reflexió pendent sobre la necessitat de la taxa turística crec que s’haurà de sospesar un fet que em sembla no menor: que l’actual model de finançament i de distribució de recursos públics no garanteixen de cap de les maneres que els impostos ordinaris recaptats en el sector turístic d’una ciutat concreta (IVA, IRPF, impost de societats, etc.) tornen a les arques municipals que fan el sacrifici econòmic de finançar-ne les infraestructures necessàries. La sagnia de l’infrafinançament vergonyant que històricament pateix la societat valenciana, conjugada amb la inversemblant perversió d’un sistema fiscal que consisteix en la recaptació centralitzada d’impostos i una posterior redistribució no precisament transparent, equitativa i satisfactòria (en això, l’excepció fiscal basca és exactament això: una excepció justa, envejable i modèlica), agreuja sens dubte la situació econòmica de les administracions que han d’atendre les necessitats de serveis públics no solament per a la població autòctona, sinó per a autèntiques onades de centenars de milers de turistes. I això, amb uns recursos molt inferiors als que serien necessaris només per als contribuents que resideixen de manera permanent al territori.

Vull dir: que quan arribarà el moment de les reflexions ara reclamades per la senyora Català i el senyor Roig, sobre la necessària contribució dels turistes a la sostenibilitat del sistema de serveis públics, convindria no oblidar que la gràcia més graciosa de l’anomenada taxa turística és, precisament, que seria una de les poques recaptacions que els municipis podrien gestionar directament, sense trucs ni estafes redistributives, i que es podrien destinar sense intermediacions a la millora de les infraestructures i dels serveis que fan servir tant els turistes com la població que pateix els efectes perversos de la gentrificació sense cap compensació ni cap benefici econòmic a canvi. En el cas de València, si s’aplicava una taxa turística —posem per cas— com la que fa més de tretze anys que s’aplica a Barcelona (o com la que fa deu anys que s’aplica a Palma de Mallorca), tenint en compte que anualment s’hi produeixen quasi deu milions de pernoctacions, podríem estar parlant d’un total de quaranta milions d’euros directament aprofitables per a la millora de la ciutat per part de l’Ajuntament. A la ciutat d’Alacant, on hi ha de l’ordre de cinc milions de pernoctacions anuals, podríem estar parlant d’uns vint milions d’euros suplementaris per a les arques municipals. I en un municipi com Altea, amb dos milions i mig de pernoctacions anuals, la taxa turística podria arribar a repercutir en el pressupost municipal amb un increment d’ingressos de vint milions d’euros.

—Vint milions d’euros! —s’exclama de seguida un bon amic d’Altea amb qui de tant en tant faig un cafè, quan li’n trac els comptes.

L’exclamació és del tot justificada, perquè el total d’ingressos en el pressupost anual d’un Ajuntament com el d’Altea no supera ara com ara els quaranta milions d’euros. Per això, la taxa turística significaria poder destinar «per a fer coses» (no per a la despesa corrent, que ja estaria coberta per la via ordinària) vint milions d’euros suplementaris: més de la meitat de l’actual pressupost municipal. M’estalviaré ara i ací fer una pluja d’idees sobre els projectes culturals, urbanístics, educatius, esportius o d’infraestructures que es podrien fer realitat amb vint milions d’euros en un municipi com Altea. Però ja els dic jo que s’hi podrien fer més de quatre coses...

El compte, de tota manera, no és nou, perquè quan es va aprovar, al final de la segona legislatura del Botànic, la «Llei 7/2022, de 16 de desembre, de la Generalitat, de mesures fiscals per a impulsar el turisme sostenible», en què es preveia la possibilitat que els municipis que ho volgueren pogueren aplicar la famosa taxa turística, ja hi va haver qui va saber llegir perfectament l’oportunitat econòmica que això podia significar. L’alcalde d’Altea d’aquell moment, Jaume Llinares, de seguida va explicar que ell, quan entrara en vigor la Llei, sí que seria partidari de regular aquesta puntual aportació per part dels visitants (entre dos i quatre eurets per cada pernoctació) en benefici de la millora de les infraestructures locals, dels mateixos serveis turístics i de la qualitat de vida de la ciutadania autòctona. La veïna Benidorm, en canvi, de seguida s’hi va pronunciar radicalment en contra. I s’han de comprendre, també, els arguments refractaris que al seu moment hi van compartir l’Ajuntament de Benidorm i la patronal turística Hosbec, en el sentit que, segons la seua percepció, una taxa afegida afectaria la competitivitat del destí respecte a altres ciutats mediterrànies sense aquesta taxa, i això podria fer disminuir el nombre de turistes (especialment de mercats internacionals sensibles al preu), etc.

No apuntaré ara noms. Però em consta de primeríssima mà que alguns representants principals de la patronal Hosbec, que en públic mostraven amb vehemència la seua oposició frontal a la taxa turística pensant en el model de Benidorm, no deixaven d’admetre en privat: «Home, clar! Jo és que si fora d’Altea també voldria la taxa turística... Com no?» Per això crec que el plantejament de la «Llei 7/2022, de 16 de desembre, de la Generalitat, de mesures fiscals per a impulsar el turisme sostenible», derogada per PP i Vox abans que entrara en vigor, el 30 de novembre de 2023 (aquella Llei 7/2022 preveia que les disposicions tindrien validesa «en el termini d’un any des de la seua publicació en el DOGV»), era del tot oportú: perquè facultava a cada ajuntament la possibilitat d’elegir, «en execució de la seua autonomia municipal», si volia o no aplicar el «recàrrec sobre l'impost valencià a les estades turístiques». Altrament dit: permetia que, estratègicament, segons el model que s’hi gestionava, cada municipi turístic poguera decidir si volia aplicar o no les famoses taxes turístiques.

Mai no m’he amagat de dir que la política del Botànic m’ha semblat nefasta en mil i un assumptes. Una gran decepció: un fiasco monumental. La negligència demostrada en la gestió del sistema educatiu, de la política cultural, dels mitjans de comunicació, del sistema de salut o de l’ordenació de l’administració em sembla senzillament imperdonable. Tan imperdonable que —diria— en el pecat (de tanta negligència) van portar la penitència (de la derrota electoral). Tanmateix, crec que amb la qüestió de la taxa turística —tampoc no em dol reconéixer-ho, això— algú va saber fer un plantejament plenament encertat, amb aquesta estratègia de facultar a cada ajuntament l’opció de regular (o no) el recàrrec impositiu en qüestió, segons el cas, les circumstàncies, les voluntats polítiques i el model turístic de què es tractara: perquè la llibertat d’elegir segons la conveniència té tot el sentit del món quan s’arriba al nivell de l’administració local, a peu de municipi, quan les idees abstractes conflueixen amb la realitat de les situacions, les necessitats, les reivindicacions, les persones, les empreses i els projectes concrets.

Per això, ara que s’ha reobert el debat de la taxa turística voldria arrenglerar-me decididament en el mateix costat que l’alcaldessa de València, la senyora María José Català, i del més important empresari valencià, el senyor Juan Roig. Com ells, també jo crec que «s’ha de fer una reflexió» per a implantar «algun tipus tributari relacionat amb l’activitat turística» i, en definitiva, «obtenir més recursos dels turistes que venen». En aquesta reflexió pendent —i necessària— crec que seria una bona cosa reprendre la feliç idea de delegar als ajuntaments la decisió de regular o no la recaptació de la taxa turística: el desitjable consens hauria d’arribar per aquesta via si els partits polítics foren capaços de renunciar per una volta als espuris interessos electoralistes i prioritzaren el bé (i el sentit) comú. Ah! I, per cert... Si fora jo, en el moment decisiu de dur a terme tal reflexió pendent, no deixaria de tenir en consideració que ciutats com París, Roma, Venècia, Amsterdam, Rotterdam, Frankfurt, Berlín, Munic, Lisboa, Porto, Praga, Viena, Salzburg, Ljubljana, Cracòvia, Valletta, Budapest, Florència, Milà, Nàpols, Barcelona, Tarragona, Girona, Palma, Eivissa, Nantes, Marsella, Lió, Hamburg o Brussel·les fa anys que apliquen la taxa turística. I ningú no renuncia a visitar-les per això.