És una d’aquelles notícies que arriben fins a l’últim racó del món, fins als extrems més recòndits de la humanitat: el passat dilluns —Dilluns de Pasqua— va morir el papa Francesc com a conseqüència d’un ictus cerebral. Hem viscut, per això, una setmana de dol: d’acomiadament, d’aflicció i de condolences. I també, inevitablement, de valoració de la gestió del pare Bergoglio al capdavant de l’Església catòlica en aquests últims dotze anys. En aquest últim sentit, com en ben poques coses de la política universal, hi ha hagut —diria— una important unanimitat en el sentit de considerar molt positivament el balanç de la gestió del papa Francesc. I és que el pare Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires entre 1998 i 2013 —el primer papa sud-americà de la història, com també el primer papa jesuïta— va saber fer-se de voler des del mateix dia de la seua proclamació com a papa, el 13 de març de 2013.

El nom elegit, Francesc, ja va ser un indici dels eixos estratègics que haurien de caracteritzar el seu papat. Va ser tot un gest simbòlic, la tria del seu nom, Francesc, en honor de sant Francesc d’Assís. Perquè —el feligresos ho saben entendre, això, de seguida—, la figura de sant Francesc d’Assís apel·la als valors originals i essencials d’una Església humil i pobra, al servei de la gent també humil i pobra: una Església seguidora de l’exemple del fundador de l’Orde Franciscà, amb la seua vida d’ extrema austeritat, senzillesa, humilitat i amor a la natura. Conten que, durant el conclave de 2013, en el moment de l’elecció, un cardenal brasiler li va voler demanar: «No t’oblides dels pobres!» I aquelles paraules el van impressionar tant que no solament van condicionar l’elecció del nom en honor a sant Francesc d’Assís, sinó també tot el seu apostolat. Fet i fet, si bé es mira, Francesc era un nom que cap papa no havia fet servir abans d’ell. Comportava, per això, un trencament amb la tradició: tot un signe de renovació i canvi. I, en efecte, tot apunta que el papa Francesc va ser conseqüent amb els valors associats a la família franciscana: la pau i la reconciliació; el diàleg amb les altres religions; l’estimació i la protecció del medi ambient; la renúncia al béns materials, als privilegis, als poders; el compromís amb els més desafavorits i amb la justícia social; etc.

En aquests dies en què resulta impossible abstraure’s de les avaluacions, els judicis i les apreciacions mediàtiques que han merescut els seus dotze anys de govern de l’Església catòlica, resulta just i necessari recordar el seu exemple de senzillesa, de proximitat i d’humilitat personal vivint a la Casa de Santa Marta i renunciant a la vida sumptuosa dels apartaments papals. L’enfocament social i el compromís amb els pobres s’ha traduït, durant el mandat del papa Francesc, en una Església amorosament escorada cap al cantó dels desposseïts, els migrants, els marginats i els vulnerables, i també en una crítica explícita contra el capitalisme hipertròfic, contra el consumisme compulsiu i contra la indiferència davant les desigualtats socials. El papa Bergoglio serà igualment recordat com un iniciador de reformes importants al si mateix de la mateixa Església catòlica amb la finalitat de fer-ne més transparent la gestió econòmica i de combatre amb fermesa la corrupció a la Cúria Romana. En matèria de diàleg interreligiós i d’obertura al món, entre els actius del papa Francesc hi ha hagut la promoció del diàleg amb l’islam i el judaisme i la voluntat de construir ponts —i no murs— entre diferents pobles, cultures, creences i perspectives vitals.

Tanmateix, sembla una obvietat que el papa Francesc serà especialment recordat en la història del cristianisme com el pontífex que, a pesar de no renunciar mai a les doctrines oficials del catolicisme, va saber adoptar una posició acollidora, comprensiva, integradora, empàtica, solidària i raonable envers les persones LGBTIQ+. El seu senzill —però potentíssim!— «Qui soc jo per a jutjar?» té el valor d’un gran gest revolucionari al si d’una institució tradicionalment reaccionària en matèria de respecte davant la diversitat sexual com sempre ha estat l’Església catòlica. I no menys compromesa ha estat la seua figura en relació amb els grans reptes planetaris que planteja la crisi ecològica i el canvi climàtic: sense anar més lluny, la seua encíclica Laudato si’, del 24 de maig de 2015 [https://www.tarraconense.cat/carta-enciclica-laudato-si/], és un document que mereix ser emmarcat, en aquest sentit, per a la posteritat.

Ara que se celebra el funeral de comiat del papa Francesc, el Vaticà ja comença a preparar la curiosa, morbosa i espectacular litúrgia que comportarà l’elecció d’un nou papa. Serà difícil que el successor de Francesc l’iguale o el supere en compromís social i qualitat humana. Però caldrà confiar-hi: perquè els reptes que haurà d’encarar el summe pontífex són immensos en un món tan convuls com el d’aquest present nostre. I no importa que siguem o no creients a l’hora de creuar els dits perquè el perfil del nou papa responga a les imperioses necessitats del càrrec. Personalment, hi faig el desig des del benentés que la tendència i la influència política del papa depassa sempre els límits estrictes de l’Església catòlica: que el poder simbòlic i real que ostenta el papa de Roma, encara en els nostres dies, va molt més enllà del cercle de l’estricta jerarquia eclesiàstica i transcendeix també, en molt, el de les feligreses i els feligresos del catolicisme.

En qualsevol cas, l’expectació ara, així que haurà passat la Missa Exequial pel papa Francesc —avui mateix, a les 10:00 h, a la plaça de Sant Pere, d’acord amb el ritual establert en L’Ordo Exequiarum Romani Pontificis—, es concentrarà de seguida al voltant de la litúrgia que el Vaticà activa per a l’elecció del nou papa: una litúrgia farcida de rituals, tradicions, curiositats i simbolismes. L’Església, com cap altra institució, és perfectament conscient de la importància decisiva de les litúrgies socials en els complexos engranatges del poder, de la persuasió, de l’admiració, de la supeditació i de la capacitat de seducció i influència. I ja dic: l’elecció d’un nou papa és un procés litúrgic absolutament espectacular, fascinant, captivador, seductor, suggeridor. Formidable. Insuperable quant a atracció —i morbositat— mediàtica. Qui més i qui menys, totes i tots sentim a parlar en aquests dies de la «seu vacant» (sedis vacante) que es produeix amb la mort de pontífex; del cardenal camarlenc Kevin Joseph Farrell (que és qui, com a responsable de dirigir el període de seu vacant, es va encarregar de destruir l’anell del Pescador del papa Francesc el mateix dia 21); de la convocatòria del Col·legi de Cardenals a Roma; del degà del col·legi cardenalici, Giovanni Batista Re, de 91 anys (que serà qui decidirà la data del conclave, però no podrà participar-hi perquè té més de 80 anys); de la «Missae pro Eligendo Pontifice» que se celebrarà a la basílica de Sant Pere el primer dia del conclave; de la processó fins a la Capella Sixtina cantant el «Veni Creator Spiritus» (invocant l’Esperit Sant perquè els guie en la decisió); del paper de Mons. Diego Giovanni Ravelli, com a Mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies, quan dirà allò d’«Extra omnes!» («Tothom fora!») per a expulsar totes les persones no autoritzades de la Capella Sixtina just abans de començar les votacions del conclave (del llatí cum clave, ‘amb clau’); de la majoria qualificada de dos terços que es requereix per a l’elecció del nou papa; de la crema de les paperetes de votació amb fumata nera (sense èxit en l’elecció) o fumata bianca (anunciant que ja hi ha un nou papa elegit); el revestiment amb les vestidures papals a la Sala de les Llàgrimes; la presentació al món des del balcó central de Sant Pere amb el clàssic «Habemus Papam!»; la vibrant benedicció Urbi et Orbi (»a la ciutat i al món»); etc.

Hi insistisc: la litúrgia és extraordinària, sensacional, insuperable. Amb un detall que hauria de servir d’exemple a totes les organitzacions polítiques del món: que, per evitar filtracions i influències els participants del conclave han de debatre de manera totalment aïllada del món exterior (s’hi prohibeixen telèfons, internet, premsa, etc.). I sobretot: que el conclave no pot acabar fins que no s’hi arribe a un acord satisfactori avalat per una majoria qualificada de dos terços de tots els participants. «O arribeu a un acord o no eixiu d’ací dins!», ve a ser la consigna. I em sembla que la política hauria de descansar sempre sobre això: sobre la necessitat i la conveniència d’arribar a acords entre diferents sacrosantament respectats.

Hi ha, tanmateix, un altre detall que, a pesar de l’extremada exquisidesa en totes les posades en escena, grinyolarà —em grinyolarà!— de manera insuportable en la sabuda litúrgia vaticana dels pròxims dies. És a saber: que tal litúrgia serà, de dalt a baix, «un assumpte d’homes». El papa serà elegit per cardenals menors de 80 anys. I, com se sap, només el homes —i no les dones— poden ser cardenals. Entre altres coses, perquè dins de l’Església catòlica només els homes poden ser sacerdots, i rectors, i vicaris, i bisbes, i arquebisbes... I cardenals. I tot! I, igualment, una cosa que sabem del cert és que el papa elegit serà home (i no dona). Perquè entre les tres úniques condicions que l’Església estableix perquè una persona puga ser elegida papa hi ha la de ser catòlic (haver sigut batejat catòlic) la d’estar disposat a acceptar el càrrec i... La de ser home!

Davant d’açò, un servidor, que no és massa propens a especulacions teològiques, no es pot estar de sospesar i posar en evidència que, en el món actual, en ple segle XXI, qualsevol institució que continue discriminant i excloent expressament la meitat de la població mundial per raó de gènere d’una manera tan descarada i flagrant (no m’importa si és la Església catòlica o la Constitució Espanyola en el «Titol II. De la Corona») és, senzillament, impresentable. Absolutament impresentable. Més encara... Tinc per a mi que, si hi ha Déu i existeix el pecat, atemptar contra la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la sagrada aventura de la vida ha de ser pecat. I no un pecat qualsevol, sinó un dels més grossos, condemnables i abominables que puguen ser imaginats.

«L’Església és dona», reivindicava el papa Francesc. Doncs bé: crec que seria ja hora de poder-ho visibilitzar en els assumptes concrets, pragmàtics, exemplars: en la seua jerarquia i en els seus representants, posem per cas. La possibilitat d’un papa dona —de dones sacerdotesses, rectores, vicàries, bisbesses, arquebisbesses i cardenals, per començar a parlar-ne—, seria el signe necessari, la conditio sine qua non, per a comprendre que l’Església catòlica vol traspassar, per fi, les fronteres del medievalisme segregacionista, discriminatori, arcaic, masclista i patriarcal.

Mentrestant —mentre no siga així, vull dir—, tot el joc de poders que ara s’escenificarà amb la formidable litúrgia del Vaticà, difícilment podrà superar, a pesar de les parafernàlies totes, l’esperit d’aquella vella dita encunyada per Anselm Turmeda en l’«Elogi dels diners», del Llibre de bons amonestaments, allà per l’any 1398: «Diners, doncs, vulgues aplegar. / Si els pots haver no els deixes anar; / si molts n’hauràs podràs tornar / papa de Roma». Amb una única condició: que —ara com en el segle XIV!— per a «tornar papa de Roma» has de ser home, i no dona.

En fi... Que em ratifique en això que acabe de dir fa un moment, que els nous reptes que haurà d’encarar el nou summe pontífex són immensos: començant dins mateix de l’Església catòlica.