CASTELLÓ. El passat dimecres 17 de juny, a les Corts Valencianes, vaig viure una barreja d’emocions que difícilment es pot descriure amb paraules. El Partit Popular, sustentat per l’extrema dreta i responsable del govern valencià, va decidir tancar la Comissió d’Investigació sobre els fets ocorreguts el 29 d’octubre de 2024. Una data que, desgraciadament, recordarem al País Valencià com una de les jornades més tràgiques i doloroses de la nostra història recent.
Tanmateix, el fet més indignant no és només el tancament de la comissió, sinó la voluntat manifesta d’impedir que es continue aprofundint en la manera de com es va gestionar la crisi provocada per la DANA. I encara resulta més greu que aquesta decisió s’haja pres precisament la mateixa setmana que es feien públiques les converses del grup de WhatsApp del Consell, en què l’aleshores president, Carlos Mazón, afirmava textualment: «Vamos a inundar de datos a los medios hoy, ¿vale? Desprende sensación de estar alerta que te cagas».
Aquestes paraules constitueixen una nova mostra de la frivolitat i la falta de sensibilitat amb què es va afrontar una situació que va suposar milers de milions de danys materials i el més important: vides humanes. Però vull detindre’m especialment en allò que va succeir a l’hemicicle quan les intervencions dels diferents grups parlamentaris arribaven al seu final.
Quan la companya i diputada socialista Alícia Andújar va agrair a les representants de les víctimes de la DANA la seua perseverança i la seua lluita per exigir responsabilitats polítiques i judicials, els diputats i diputades del PSPV-PSOE i de Compromís ens vam posar drets per a aplaudir-les. Aquell aplaudiment es va prolongar durant tres minuts que van semblar eterns. Va ser en aquell instant quan vaig sentir una barreja de sentiments difícil d’explicar.
Per una banda, observava els rostres dels familiars que han perdut una persona estimada perquè, en els moments més crítics, el Consell va decidir desaparèixer. Persones que carregaran per sempre amb una absència irreparable i que, a més, han hagut de suportar acusacions injustes per part del Partit Popular, que ha arribat a atribuir-los interessos polítics. Només això ja justificava que les meues mans no deixaren d’aplaudir.
Però hi havia una segona emoció. Una emoció que creixia cada vegada que dirigia la mirada cap a la bancada de la dreta i de la ultradreta. Allí estaven asseguts, immòbils, sense cap gest d’empatia ni de respecte cap a les víctimes. El que sentia era una profunda indignació. Com és possible romandre assegut davant d’aquelles persones? Com és possible assistir a aplaudir al gens honorable Mazón en l’aniversari de la DANA al Palau de la Generalitat i, quan tens les víctimes davant, negar-los fins i tot un simple aplaudiment?
Com afirmava Mahatma Gandhi, «la veritat mai no perjudica una causa que és justa». Precisament per això resulta tan incomprensible la pressa per clausurar una comissió que encara havia de respondre preguntes fonamentals sobre la gestió d'una de les majors tragèdies del nostre país.
Malauradament, aquesta és la qualitat moral de la dreta i de la ultradreta que governen el País Valencià. És la mateixa que va exhibir el portaveu popular Fernando Pastor, encarregat de defensar el tancament de la comissió i que, en el seu moment, va avalar Carlos Mazón assegurant que no havia oferit versions contradictòries sobre el que va ocórrer el 29 d’octubre. Aquest és el nivell dels responsables del PP valencià.
De veritat algú considera raonable tancar una Comissió d’Investigació la mateixa setmana que es coneixen unes converses que aporten nova informació sobre els fets? Unes converses que no fan més que confirmar allò que cada vegada més valencians i valencianes tenen clar. Encara més: el mateix dia que es reclamava des de la tribuna la necessitat que Carlos Mazón abandonara la primera línia política, aquest responia amb rialles i gestos de menyspreu.
Les institucions democràtiques no existeixen per protegir els governants, sinó per garantir la veritat, la transparència i la rendició de comptes. Quan una majoria parlamentària utilitza el seu poder per impedir que es continue investigant una tragèdia d’aquesta magnitud, el problema ja no és només polític: és també moral. Perquè una democràcia madura no té por de les preguntes, ni de les investigacions, ni de la veritat.
Aquesta és la realitat que vaig viure el passat dimecres. Una realitat que retrata amb cruesa la manera d’entendre la política del Partit Popular. Però, sobretot, em quede amb la tristesa que va envair el meu cor quan vaig tornar a veure les llàgrimes de Rosa Álvarez des de la tribuna de convidats. Aquelles llàgrimes representaven el dolor de moltes famílies que continuen esperant respostes.
Per elles, per les víctimes i per la dignitat de les institucions valencianes, no podem parar fins que la negligència abandone definitivament el Palau de la Generalitat.
