La ciutat de València, com tota la regió mediterrània, viu cada estiu sota el signe de la incertesa i l’angoixa. Els informes científics són clars: el nostre està sent i serà, cada vegada en major mesura, un dels territoris més castigats per l’augment de temperatures i per fenòmens meteorològics extrems derivats del canvi climàtic. No parlem d’un futur llunyà; ho hem vist fa ben poc amb la Dana de l’any passat, que va inundar pobles sencers i va posar en escac els serveis d’emergència i tot el sistema de resposta institucional. La pregunta que hem de fer-nos és clara: què estem fent per adaptar la nostra ciutat a esta «nova normalitat»?

Malauradament, la resposta és trista. El govern municipal de la senyora Catalá sembla viure en un altre planeta. Un govern que parla de «religió climàtica» quan la comunitat científica alerta, que paralitza parcs, projectes de pacificació del trànsit i carrils bici mentre fomenta l’ús del vehicle privat. Un govern que ha deixat passar sense pena ni glòria l’any de la Capitalitat Verda Europea, desaprofitant una oportunitat històrica per situar València al capdavant de les ciutats sostenibles d’Europa. Un govern de negacionistes de la calor.

I mentre tant, la nova normalitat avança a pesar que Catalá faça esforços per negar-la. Segons l’Agència Estatal de Meteorologia, València ha registrat les nits més càlides de la història, i la mitjana de dies amb temperatures per damunt dels 35 graus s’ha duplicat en els últims vint anys. Estes dades no són només números: són vides humanes posades en perill, són persones grans que no poden dormir, són famílies sense recursos suficients per refrigerar les seues cases.

Alguns ajuntaments, com el de Torrent, han començat a repartir fullets informatius per a preparar-se davant d’inundacions. L’Ajuntament de València, per la seua banda, està fent tallers de primers auxilis en llocs com la Torre. És un primer pas, sí, però absolutament insuficient. L’adaptació climàtica requereix molt més que repartir papers i dir-li a la gent “sálvese quien pueda”: necessita una planificació valenta, una inversió decidida i un lideratge polític disposat a posar la salut i la vida de les persones per davant dels interessos a curt termini.

Des de Compromís València es va presentar la setmana passada una bateria de propostes que avancen en este sentit: la ciutat podria i hauria de convertir-se en un laboratori pioner d’innovació i adaptació climàtica. Obrir les piscines públiques durant més mesos i a preus populars perquè tot el món puga refrescar-se és una de les accions més urgents. A més de construir més piscines d’estiu perquè les famílies que es queden a València els mesos de més calor tinguen una piscina el més prop de casa possible. És una mesura de salut pública i també d’equitat social, perquè el dret a suportar la calor no pot dependre del codi postal ni de la mida de la factura de la llum.

Compromís planteja també que cal multiplicar els refugis climàtics: escoles, centres cívics, biblioteques i altres espais públics amb aire condicionat i ombra haurien d’obrir-se com a zones de refugi quan arriben les onades de calor. També cal ampliar i protegir la infraestructura verda de la ciutat. Més arbres, més parcs, més zones d’ombra. A curt termini, pintem de blanc les cobertes d’edificis públics per reduir la temperatura, instal·lem més fonts d’aigua fresca en més punts de la ciutat i fomentem la renaturalització d’espais urbans.

Si València vol ser una ciutat capdavantera, no pot limitar-se a ser espectadora passiva de la destrucció climàtica. Necessitem una xarxa de carrers i places pensada per a les persones i no per als cotxes, una mobilitat pública i sostenible que reduïsca les emissions i millore la qualitat de l’aire. Hem de treballar amb el nostre teixit universitari i empresarial per innovar en matèria d’energia neta i materials urbans resilients.

El govern de Catalá, en canvi, ha triat el camí curt, fàcil i irresponsable. Ha renunciat a liderar, ha abandonat la bandera verda i ha comprat el relat negacionista d’aquells que prefereixen continuar venent fum abans que protegir les generacions futures.

El canvi climàtic no és un debat ideològic ni una moda: és una realitat que ens travessa. Cada grau que puga evitar-se és un pas per salvar vides. Cada arbre que es planta, cada metre de carril bici que es crea, cada font pública que s’instal·la, cada refugi climàtic que s’obri, són peces d’un escut col·lectiu davant l’onada que ja tenim damunt.

Així com València va saber ser pionera en polítiques de peatonalització o en apostar per la bici també pot i ha de ser referent en l’adaptació climàtica. Tenim el coneixement, la creativitat i la voluntat ciutadana per fer-ho. Només calen polítics amb coratge.

Necessitem una València que no s’agenolle davant els interessos de tercers que volen fer negoci a costa de la salut dels valencians. Una València que aposte per la salut i la vida, per la innovació i la justícia social. Una València que puga mirar el futur sense por, sabent que hem fet tot el possible per protegir-la.

Al final, la gran pregunta no és si podem adaptar-nos, sinó si volem. Ara falta que el govern municipal isca de la seua bombolla, abandone el negacionisme i es pose a treballar pel bé comú. Perquè el que està en joc no és només el confort d’un estiu: és la salut, la vida i el futur de tota una ciutat.