Sí, sí, sí... Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé que aquesta setmana hauria de temptejar una opinió o una altra sobre el cas —com un cabàs— de la intervenció del Govern de Donald Trump a Veneçuela, sobre l’amenaça que el mateix Govern nord-americà fa gravitar sobre Dinamarca i el seu domini de Groenlàndia, o sobre qualsevol dels altres fets caòtics i inversemblants de l’actualitat. Però no. Els vull parlar —ja ho veuen— del Valor de l’amistat. Així: amb la V de Valor en majúscula. Perquè em referisc a la molt particular amistat que unia l’escriptor Enric Valor i Vives amb l’empresari i mecenes cultural valencià Joan Josep Senent i Anaya.

El passat 22 de desembre, tot just abans de les celebracions nadalenques que ara acabem de deixar darrere, es complien cinquanta anys —cinquanta anys exactes— de la mort del senyor Senent i Anaya, per tal com el seu traspàs es va produir el 22 de desembre de 1975. I l’efemèride es va commemorar, justament aquest dia 22, amb un sentit acte d’homenatge i remembrança a la ciutat de València. A pesar de l’abundant púbic, la notícia, certament, no va obrir ni va tancar cap telenotícies. Però diria que té una importància enorme. Entre altres coses, perquè tinc per a mi que la maduresa i el grau de civilitat d’una societat es podria mesurar segons la manera com honora i serva la memòria de les grans personalitats que l’han feta més rica, més diversa, més lliure, més pròspera o més sàvia. I aquest, sens dubte, va ser el cas del prohom valencià Joan Senent i Anaya.

Durant les diferents intervencions que es van produir en l’acte d’homenatge al senyor Senent amb motiu del cinquanta aniversari del seu traspàs, es va fer evident que la seua contribució va ser decisiva per a la creació de les primeres llibreries on es podien adquirir llibres i discos en valencià: Can Boïls, Concret i Set i Mig. Juntament amb Eliseu Climent, Senent també va crear l’editorial Tres i Quatre. Va editar la memorable revista literària Gorg (entre juny de 1969 i abril de 1972, un total de 29 números). I al si de l’Editorial Gorg, també creada per ell mateix, va publicar i va promocionar els dos primers volums de l’Obra literària completa d’Enric Valor, en què es va donar a conéixer íntegrament i en versió definitiva el gran monument literari que són les Rondalles valencianes.

El senyor Joan Josep Senent era un home influent i de prestigi a la ciutat de València. Procedent de la família dels Fariners de Massarojos, un oncle seu havia destacat ja en el camp de l’arqueologia, i una tia seua, la senyora Antònia Senent Ibáñez, s’havia casat amb un altre dels grans prohoms i benefactors de la ciutat, el senyor Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano que dona nom a la Biblioteca Valenciana. Per això, el suport que va dispensar el senyor Joan Senent al senyor Enric Valor quan aquest últim va ser represaliat i empresonat a la presó Modelo de Mislata tenia, sens dubte, un valor social especialment significatiu. Fins al punt que hi ha qui sosté que la prova més evident que el senyor Valor era innocent de qualsevol possible frau o delicte que li volgueren imputar —la demostració incontestable que l’havien empresonat, en realitat, per pura represàlia política i ideològica— va ser el fet constatable i notori que el senyor Senent, home íntegre, respectable i admirat, donara la cara per ell allí a la Modelo setmana rere setmana.

Perquè aquesta és la qüestió: durant el quasi tres anys que va durar el presidi de l’escriptor de Castalla, entre 1966 i 1969, cada dijous, infal·liblement, el senyor Senent el visitava a la presó, i hi mantenia llargues converses. El seu fill, l’amic Joan Senent Moreno, m’ho explicava un dia amb les paraules literals següents: «Mon pare, efectivament, un dia

concret de la setmana anava a visitar el senyor Enric Valor a la presó. Per aquell temps tots els dies, quan acabàvem de dinar, mon pare i jo séiem en uns sofàs que teníem al pis de Ciril Amorós, a la vora d’un mirador que donava a l’absis de l’església de Sant Joan i Sant Vicent. I xarràvem molt. Molt. De cultura, de política, de la vida... I de tot. Però quan arribava aquell dia de la setmana, el dijous crec que era, no xarràvem. Aquell dia mon pare agafava el capell i se n’anava a la presó a veure el senyor Valor.»

La versió del fill de Joan Senent i Anaya coincideix amb la que el mateix Enric Valor, a propòsit de la creació de la revista Gorg, explicava a Rosa Serrano en les seues impagables Converses amb un senyor escriptor: «Es va pactar la publicació d’una revista valenciana entre ell i jo, en les belles converses que celebràvem molts dijous a la sala de lletrats de la Cárcel Modelo. Ell venia a veure’m sempre que podia, com a advocat, mogut per la magnífica amistat que vam tenir fins a la seua prematura mort. Allí ho acordàrem, sí. Per a mi fou un gran estímul i, no cal dir, una efusiva consolació per aquella situació estranya.»

Fet i fet, com que els Valor van ser desposseïts de béns i propietats com a conseqüència de les represàlies del règim franquista, va ser el seu amic Senent qui, sense dubtar-ho ni un moment, va aportar personalment la fiança necessària perquè l’escriptor poguera eixir finalment en llibertat. El mateix Enric Valor també ho recordava, en les seues converses amb Rosa Serrano: «Adquirida la meua llibertat provisional mitjançant una fiança bastant forta que ell va dipositar poc després d’assabentar-se’n, instal·là l’organització i redacció de Gorg en una part del seu despatx del carrer Colom, 50.»

És sempre, per tant, des de l’afecte, la consideració, el reconeixement i l’admiració que, ja des del record del mateix dia en què el va conéixer i fins a l’absència forçada per la mort, Enric Valor parlava sempre del senyor Senent: «Un dia, el meu germà em va presentar Joan Senent. El coneixia ell per allò de l’autoescola. Era un molt bon advocat i ens ha fet molta falta. Molta falta! Sempre he pensat que ell hauria estat molt eficaç per a parar o, si més no, frenar el blaverisme. Vam fer una amistat molt gran, i el dia que va morir vaig plorar a llàgrima viva, com si se m’hagués mort un germà.» I el mateix afecte, la mateixa consideració, el mateix reconeixement i la mateixa admiració em va ser reconeguda, igualment, pel fill de l’escriptor, el senyor Enric Valor Hernández, que al seu dia em parlava de Senent en aquests termes: «Sí senyor: això és un amic! Això és un amic. I a mon pare li ho va demostrar. La resta són coneguts. I bajanades. Però això que va fer Joan Senent per mon pare, en aquella situació tan difícil... Això sí que és de ser un amic! Amb totes les lletres! Jo també vaig tindre la sort de conéixer-lo, Senent, eh? M’estimava molt. I jo a ell, ja t’ho pots imaginar!»

«El dia que va morir vaig plorar a llàgrima viva, com si se m’hagués mort un germà», confessava Valor. I entendreix. Perquè Senent —l’amic, el prohom, el mecenes, l’home d’honor, l’emprenedor, el dinamitzador cultural, l’editor, la persona d’insubornable compromís cívic— va morir prematurament, a penes un mes després d’haver complit els 59 anys, aquell 22 de desembre de 1975. Fa cinquanta anys. I València encara n’honora ara el record. De la mateixa manera que, un any després del traspàs, el 21 de desembre de 1976, també se’n va servar la memòria en un acte d’homenatge celebrat a la Llibreria Tres i Quatre on van voler participar conjuntament —es diu fàcil!— Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i Enric Valor. Ho recordava el passat 22 de desembre, en la intervenció de cloenda de l’acte d’homenatge, el fill de Joan Senent i

Anaya, el bon amic Joan Senent Moreno. I ho feia citant un passatge del parlament que, per a l’ocasió, va redactar el senyor Enric Valor i Vives.

—Ostres, Joan! Conserves el text que Enric Valor va redactar per a l’homenatge de ton pare, l’any després de la mort? —li pregunte en haver acabat l’acte.

—Clar! Me’l va passar mecanoscrit, no sé si ell o el seu fill. I jo el vaig transcriure.

—Però no s’ha publicat mai, en cap lloc, no?

—No. Diria que no...

—Ostres! Per tant, no deixa de ser un inèdit d’Enric Valor! Xe! Si me’l passes, el podríem donar a conéixer. Ni que siga en un article de premsa comentant l’acte d’homenatge. Quines paraules millors que les del seu amic, Enric Valor, per a memorar, respectar i enaltir la vida i l’obra de ton pare, no?

—Clar que sí! Jo te’l passe, demà mateix.

L’amic Joan Senent Moreno va demostrar ser, com son pare, un home de paraula. I, amb l’amabilitat que el caracteritza, al sendemà ja m’havia enviat el text d’Enric Valor per correu electrònic. Li vaig respondre de seguida: «Moltes, moltes, moltíssimes gràcies, Joan: per la confiança, per la complicitat, per l’amistat.» I no és amb poc reconeixement —ni amb poca emoció— que el vull transcriure a continuació, íntegrament, el text fins ara inèdit d’Enric Valor que m’ha facilitat l’amic Joan Senent Moreno. Perquè ho faig des de la ja anunciada convicció que el grau de civilitat d’una societat es pot mesurar segons la manera com honora i serva la memòria de les grans personalitats que l’han feta més rica, més diversa, més lliure, més pròspera o més sàvia. I amb el benentés que la humanitat i la generositat de persones com Joan Senent i Enric Valor —el simple gest de recordar, ennoblir, estimar i vindicar la seua humanitat i la seua generositat— pot arribar a redimir en la seua totalitat una societat com la valenciana. Heus ací, per tant, el Valor de l’amistat.

***

[Text inèdit d’Enric Valor redactat per a l’homenatge a la memòria de Joan Josep Senent i Anaya que va tindre lloc a la llibreria Tres i Quatre de València el 21 de desembre de 1976]

Jo vaig conéixer Joan Senent Anaya l’estiu de 1961, presentat per un familiar meu que era amic del seu pare. És clar que tots dos ens coneixíem per referències, però no personalment. Confesse que, com sol succeir sovint, no me l’imaginava tal com el trobí: era un home seré, cordial, expansiu i plenament disposat al diàleg, a l’amistat plena. Fou com una troballa no gaire corrent.

I d’allí en avant la nostra amistat anà creixent ràpidament, com si de molts anys abans ens haguéssem conegut. Uns mesos després les nostres converses eren sovintejades i sempre satisfactòries, i així vam seguir sempre malgrat xocar moltes vegades amb tota sinceritat, per les naturals diferències dels nostres punts de vista sobre un objectiu comú: la defensa, fins on arribassen les nostres forces i condicions personals, de la cultura pròpia dels valencians, de la identitat del nostre país i dels seus drets.

Un caire molt grat de la personalitat del meu amic Senent, que prompte vaig copsar, era la seua amplitud de criteri, la seua tolerància i fins el seu interés per les idees dels altres: home curiosament pragmàtic i alhora d’un fort idealisme, tenia fortes amistats pot dir-se que en tots els camps ideològics, naturalment sobre el fons comú de l’amor i la defensa de la nostra terra. Altrament, tot això revelava, alhora que un esperit pràcticament democràtic, una bonhomia a prova d’incomprensions, discussions, diferències profundes d’opinió i disgusts.

Llavors, dia per dia, mes per mes i any per any, em va contar la seua actitud respecte als problemes del País Valencià, ja des dels primers temps procel·losos de la postguerra. Ell no connectat encara amb molts dels qui ja abans de guerra maldàvem amb més o menys encert per menar avant el nostre deler i la nostra tasca, em deia que començà pacientment a fer de modest franctirador cultural en el taulell públic de casa seua. M’ho deia així: «Jo armava discussions sobre l’idioma i parlava en valencià sistemàticament a tothom que hi arribava i açò fins al límit tolerable, cosa que em duia de vegades a situacions no sempre agradoses, i en altres a alegries i coincidències sospitades. Creia jo que de moment allò era una sagrada obligació, que tota pedra, com la pràctica pública i constant de l’idioma, era bona per a fer paret... Després ja anaren prenent coherència les coses, i vaig establir molt interessants relacions.»

Ell aidava en certa manera el seu oncle don Nicolau, discutia, xarrava amb ell... Després, ja en els anys seixantes, conegué molts de joves que volien fer país, i donà el local i tota mena de facilitats per a començar la tasca de difusió dels nostres valors culturals. Tots coneixem els inicis de Can Boïls, després la fecunda realització de Concret, en un local seu, de front de la Gestoria del Carrer de Colom; i després, el seu ajut important per a la gran empresa de Tres i Quatre...

La nostra relació, segellada definitivament per proves de ferma amistat, a tot i per tot —jo bé puc dir-ho!—, em permeté de saber autènticament el seu pensament sobre el nostre problema nacional: ell, des del primer moment, es mostrà com un complet coneixedor de la identitat d’història i cultura dels tres països de llengua catalana, i això sense cap titubeig, sense més localisme que el natural i necessari, ja que la nostra unitat en la catalanitat s’ha de basar i es basa, per a nosaltres, en la nostra ferma valencianitat.

Després arriba l’aventura editorial de la revista Gorg, plena d’anècdotes apassionants, rodejada de circumstàncies gens propícies. Ara vull tributar homenatge a Joan Senent no solament per totes les altres coses citades, sinó especialment pel seu generós impuls, que li feu fer la proesa de llançar dins l’ambient resclosit d’ignorància i desorientació populars tan visible al País Valencià, la proesa dic de difondre centenars de milers d’exemplars d’aquella memorable revista bibliogràfica que, modestament però també amb uns innegables encerts, va posar en marxa i va galvanitzar moltes voluntats en el nostre poble.

Home entusiasta, molt generós per a les coses que ell trobava que mereixien fer-se, tenia grans i apassionats projectes per a un esdevenidor que ell veia alegre i immediat. Entre aquests, una fecunda reestructuració de l’Editorial Gorg, una major dedicació a les obres d’ensenyament: opuscles, texts, discs, cassets, gravacions de tota mena... i una protecció decidida, pensava donar, al teatre. Me’n parlà repetides vegades, no fa gaire temps, de la seua determinació d’edificar un local nou, ampli, un bon teatre, per a dedicar-lo en exclusivitat a posar en escena un bon repertori en llengua catalana. «No pot viure —em deia— el qui no té casa ni fogar.»