Si t'agraden les ostres hauràs visitat més d'una volta, en els seus huit anys de vida, l'Ostras Pedrín. Travessar la seua porta en l'estret i desconegut carrer Bonaire és traslladar-te de ciutat. Per un moment et sembla viatjar a una mescla perfecta de Venècia, Caen i Barbate. Íntim, però social, incòmode i tanmateix acollidor, amb eixe ambient dels bars parisencs a poqueta nit, on tots els bourgeois bohemian van a fer-se l'aperitiu de rigor a Bastille o a Pigalle. La fusió de l'experiència gastronómica de Salva Barres i del bon gust de l'artista Antonio Ladrillo, va donar amb la tecla perfecta. Feia falta una ostreria popular en la ciutat, on poder entrar a fer-te un vinet i un parell d'ostres de forma informal i sense la parafernàlia del purisme gastronòmic. Però això, quan obriren el bar -insistixen a dir que és un bar de barri- no tenien la certesa de què funcionaria.
Els dos amics es conegueren fa molts anys, "ens va presentar Fernando, un amic comú en la meua època d’estudiant, i jo li he fet des d'aleshores el disseny i l'he ajudat en tots els seus projectes" relata Antonio. I este projecte sembla, de moment, el definitiu. Perquè Salva és un cul inquiet que es va criar amb els seus germans Alberto i German al desaparegut Bar Tina de Saïdia, regentat pels seus pares. Després ha tingut moltíssims negocis de restauració amb millor o pitjor sort: "Hossegor en el Puig, Dolores en Xúquer, Wiki en Mislata, Miniclub en Blasco Ibañez, Biscuit -el que és ara Play-, l'Ou en Beniferri, el Murray en el carrer Bolsería... i els que no me'n recorde" comenta Salva divertit. Però ja per 2003 va tindre la idea, la seua epifania: obrir una taverna d'ostres que s'anomenara Ostras Pedrín. "La llavor estava ací, i tornava de tant en tant, maurant-se, fins que m'oferiren este local i ho vaig vore clar". Antonio, tot i la seua implicació absoluta, no ho veia tan clar al principi. Ni tampoc els amics ni familiars de Salva, "tot el món em deia que estava boig, que no funcionaria, que si no hi havia cap ostreria per alguna raó seria... jo estava convençudíssim, però també sense un duro i amb un poc de por a sentir després el -te lo dije- de tots" afirma Salva.
