El 25 de juny passat l’Ajuntament d’Elx donà una passa més al procés d’aprovació de la nova reglamentació sobre les llengües oficials del municipi. Al caliu del debat entre regidors, la intervenció del senyor alcalde mereix un comentari. Afirmar en un plenari municipal que Elx pertanyé a la Corona de Castella, abans de fer-ho a la Corona d’Aragó, per justificar que la llengua històrica d’Elx no fou sols el valencià, sinó també el castellà, confon, més que clarifica, la presència i relació d’ambdues llengües al municipi. El fet d’haver-ho exposat en un fòrum públic i institucional, de manera contundent i amb un to alliçonador, requereix unes consideracions perquè, tal com va estar formulat, indueix a confusió.
La qüestió dels títols històrics que ambdues llengües, valencià i castellà, tenen per adduir el tractament polític que cascuna hauria de rebre, és un tema molt investigat gràcies a estudis solvents elaborats des d’una àmplia base documental, escrita i arqueològica. Per això, les veritats a mitges no tenen excusa. Són perilloses per les conseqüències que porten a la percepció social del complex passat d’una ciutat que, als últims temps, ha vist minvar el valencià per diferents raons polítiques, culturals i socials com a llengua pròpia i majoritària de la població fins a temps recents.
Alguns fets són imprescindibles. El 1265, poc després del sotmetimentde la ciutat andalusina d’Elx –Ilš– a Jaume I (Montpeller, 1208 –Alzira, 1276), s’inicià el llarg procés de formació de la societatil·licitana, tal com hui dia la coneixem. Des de ben prompte hi trobem no sols la presència dels andalusins nadius que no havien fugit ni havien estat expulsats quan la conquesta del rei, sinó també deveïns immigrats d’origen aragonés, castellà i català. Uns i altres combinaven el seu origen de procedència amb la seua identitat cultural i social: cristians, musulmans, jueus, a més d’artesans, mercaders i funcionaris de la nova administració. I, així mateix, esclaus i «refugiats polítics», diguem-ne, de difícil identificació per la condició fronterera del territori, acollits per la nova senyoria castellana sota el comandament de l’infant En Manuel (Carrión de los Condes, 1234 − Peñafiel, 1283) i del fill d’aquest. En Juan Manuel (Escalona, 1282 − Córdoba, 1348). I escassos mossàrabs (cristians que es quedaren a viure a les ciutats andalusines), amb poc pes a dins la nova comunitat en vies de constitució. No sols eren escassos a Elx, sinó també en tota la zona mediterrània peninsular. De fet, si més no a València, es constata la seua fi abans de mitjans delsegle XII.
