Violència a València

València ha sigut una ciutat tranquil·la i segura durant dècades. Pràcticament des de principis dels anys 90 quan les ràtios d’addicció a les drogues dures van abaixar paulatinament alhora que augmentava el poder adquisitiu, la capital del Túria ha estat transitant, com moltes altres ciutats espanyoles, cap a índex de criminalitat baixos en línies generals. A més, València, per la seua grandària, estructura social i ubicació, ha escapat de dinàmiques pròpies de grans ciutats o àrees metropolitanes postindustrials europees amb bosses de pobresa sistèmiques on la inseguretat ha estat i és, encara hui, un important problema i una de les principals preocupacions ciutadanes.

No obstant això, en els últims mesos estem assistint a una sèrie d’actes delictius a València que sorprenen tant pel seu grau de violència com per la freqüència amb què s’estan produint.

Si fem un repàs a la premsa dels últims sis mesos trobem: una batalla campal amb apunyalament a Patraix (16 d’agost de 2023), un apunyalament amb resultat mortal a Orriols (21 d’octubre), un segon apunyalament al mateix barri sols una setmana després (28 d’octubre), una batalla campal amb dos apunyalaments al centre de València (1 de novembre), una violació grupal a la porta d’una discoteca al Marítim (1 de novembre), un nou apunyalament esta vegada a Benimaclet (14 de desembre), un cas de violència de gènere amb intent d’homicidi en la via pública en llançar a la seua parella des d’un pont del Jardí del Túria (9 de gener de 2024), una detenció per violació a Orriols (10 de gener), quatre robatoris amb violència en vivendes a la Punta (10 de gener), un robatori amb violència a vivenda  a Castellar (11 de gener) dos robatoris amb violència a vivendes a Pinedo (14 de gener), un incendi provocat a Orriols que va afectar a un edifici (15 de gener).

No es tracta ací de fer sensacionalisme ni crear alarma social. Tampoc d’assenyalar amb el dit a determinat partit o espectre polític. Com deia al principi, València ha sigut fins ara una ciutat segura, ho va ser en l’etapa de Rita Barberá (PP) com alcaldessa i ho ha sigut amb Joan Ribó (Compromís) com alcalde. Ho ha sigut amb delegats del govern tant del PP com del PSOE. Però em fa la sensació que s’està prestant poca atenció, tant per part de la classe política com dels mitjans de comunicació, al que apunta a ser una deriva preocupant en matèria d’inseguretat ciutadana ja que, com deia, els fets delictius que estan començant a ocórrer en el Cap i Casal sorprenen pel seu grau extrem de violència i per com de recurrents s’estan tornant.

A falta de dades del quart trimestre de 2023, les dades del Ministeri de l’Interior per al tercer trimestre (juliol, agost i setembre) mostren a la ciutat de València els següents increments respecte al mateix període de l’any anterior: Homicidis dolosos en grau de temptativa +19%, segrestos +200%, delictes contra la llibertat sexual +6,2%, robatoris (hurtos) +1,9%, tràfic de drogues +60,8%.

La cosa s’ha posat suficientment magra com per a que molts veïns i veïnes de barris especialment castigats per la delinqüència demanen mesures excepcionals com la col·locació de càmeres a la via pública, més presència policial al barri o la posada en funcionament de nous retens policials a estes zones. Ben mirat, que estos debats estiguen sorgit en l’opinió pública de la nostra ciutat és també un fet nou i insòlit que ens hauria de fer entendre que, efectivament, existeix un problema. Veïns de Pinedo i la Punta, explicaven la setmana passada als reporters d’À Punt com d’insegurs i desprotegits se sentien i com es plantejaven inclús vendre les seues llars i anar-se’n a viure a un altre lloc. I és que, com està demostrat, un dels principals factors associats a l’augment de la delinqüència (sobretot quan es tracta de delictes violents) és la psicosi social que genera entre la població del lloc on es pateixen. Fins i tot sol passar que la percepció d’inseguretat per part de la ciutadania es deslliga del propi problema fins a tal punt que, encara que s’aconseguisca abaixar la delinqüència, la percepció d’inseguretat persisteix en els qui han conviscut amb ella o han assumit com a immutables una sèrie d’idees preconcebudes sobre el seu barri o ciutat.

Per no parlar que, quan les autoritats es mostren incapaces de resoldre el problema apareixen sempre els aprofitats, els “justiciers” que pretenen “posar ordre” allà on l’Estat “no actua”. Això ho hem vist també estos dies a València, accions més pròpies d’Estats-nació fallits on veritablement la Justícia i les forces de l’ordre ni estan ni se les espera.

Personalment, com dic, no pretenc generar alarmisme amb este tema ni acusar a uns o altres en funció del color polític. Sols pretenc assenyalar que tot apunta a que tenim un problema creixent d’inseguretat que a més s’està materialitzant en actes de violència de primera magnitud. No parlem d’un augment de carteristes al metro. No parlem de més camells venent haixix a les cantonades. Parlem de violència extrema dins dels nostres propis domicilis.

No m’agradaria que València, que va ser declarada sols fa un any la millor ciutat del món per a viure, i que ha estat una ciutat segura i tranquil·la durant dècades, esdevinguera un municipi on la gent viu amb por i molts se’n van o un lloc on successos com els que han passat els darrers mesos es normalitzen i s’assumeixen com una deriva més d’una València ja amenaçada. Una València que entre el turisme de masses, l’augment prohibitiu dels preus de la vivenda i la proliferació desmesurada d’apartaments turístics corre risc de “morir d’èxit” si es descontrola el problema de la delinqüència . A temps estem de buscar solucions, entre totes i tots, però no ens farem cap favor si amaguem el problema. El problema està i espanta.