VALÈNCIA. Quan pareix que el món està desmobilitzat per la cascada de sobre informació i successos històrics, Xavi Sarrià torna per a insuflar esperança a la gent que posa el cos per canviar-ho. Causa, el seu segon disc en solitari, torna a ficar l'accent en la lluita contra les injustícies socials. Ho fa des de microhistòries, però també poetitzant el treball de base i la militància, amb el hit ja consumat de No s'apaguen les estreles tancant la col·lecció de cançons. Musicalment, el contrast entre les arrels i allò contemporani és l'eix de tot el disc, que a més compta a un planter de col·laboracions de luxe que demostra el paper de Sarrià en la música en català. El músic atén a les preguntes de Culturplaza al seu barri, Benimaclet, que admet com a part important del seu imaginari.
- El claim del disc diu que el teu nou disc són deu cançons "entre la tradició i la modernitat, la tendresa i la ràbia, la causa i la ferida". Quin és eixe espai? Què hi ha enmig de totes aquestes coses?
- És un disc que té moltes contraposicions: la llum i la foscor, per resumir-ho. Comencem per la ferida i la causa, com una metàfora de la ferida que portem clavada personalment i col·lectivament de tot el que ha patit la nostra gent, la gent humil, que ha lluitat per tirar endavant enfront de tantes situacions complicades de fam, de repressió, etc. I també, personalment, aquestes ferides que portem en la nostra vida ens han marcat. Eixes ferides ens han fet qui som i ens expliquen qui som. Al mateix temps, tot açò que estem parlant també és la nostra causa: la gent que hem perdut, tot el que ha lluitat la nostra gent... Són també la causa que ens manté dempeus, que ens fa seguir endavant i lluitant per les nostres vides. El disc naix de mirar-me les meues ferides, de recuperar també històries silenciades i de com entendre que tot això és el motiu que em fa continuar endavant davant d'aquest present tan incert i tan complicat que estem vivint.
- És fins i tot un estat anímic. Estem en un moment tan confús que ja no se sap si apostar per la tendresa o deixar escapar la ràbia, si hem d'abraçar la tradició o el progrés... Sentir-se entre dues opcions contraposades i no tindre clar cap a on anar.
- Clar, i això forma part de la nostra vida: l'ansietat l'angoixa, la precarietat... Hi ha una cançó que es diu Metrópolis que parlen d'això: de les xarxes socials, la necessitat del reconeixement, l'individualisme, la bogeria del món actual... Hi ha una altra que és Un foc que creix en la que parle d'allunyar-se d'eixe caos i tornar al meu barri, tocar mare amb els paisatges, retrobar-te pels seus carrers, cantar junts cançons que també expliquen la teua història, també t'identifiquen i són cançons per dir "ja podem tirar, ara estic bé". I en eixa corda fluixa transitem.
- Són cançons que parteixen de tu i d'un pensament molt personal, però que sempre li parlen al col·lectiu. Què esperes de la recepció del disc? Hi ha unes expectatives davant la comunitat que has creat?
- Jo sempre intente parlar des de mi, des del que sent sincer i em naix. També sempre intente escriure un relat de les nostres vides i contribuir al fet que hi haja eixa narració del que vivim, del que sentim i del que jo veig que sent la gent del meu entorn. Sentiments com dèiem de hui en dia com l'ansietat i l'angoixa, però també com ens sentim quan ens trobem i parlar del passat. Intente parlar des dels meus sentiments però a la col·lectivitat. I, certament, després no saps com les rebran, però al mateix temps és molt bonic que hi haja tota una xarxa de gent esperant les cançons i que cadascú interpreta la música com l'hi ha arribat. Després, m'arriben missatges que diuen "aquesta cançó parla de les coses que he viscut" o "m'ha recordat a algú". El que és bonic és que la llavor que és la cançó brote i aporte coses noves. El principal per a mi és emocionar, transmetre, tocar el cor. Si a partir d'ací recuperem algunes històries, aprenem... Creem un aprenentatge col·lectiu com jo he fet amb els grups que m'han agradat.
- Com cantar a les lluites i a les resistències en un moment en què estan molt atomitzades i en el qual, fins i tot, algunes lluites s'estan qüestionant de manera excloent quin és l'objecte de la seua lluita?
- La música aporta esperança. Té la capacitat d'acompanyar-nos quan estem tristos o contents, però també d'identificar-nos i entendre el món i la nostra realitat. La música aporta eixa esperança i suma en les lluites socials. Pot canviar les ments, però és el col·lectiu i la xarxa de gent la que van canviant les coses. Els moviments socials són imprescindibles i tenim la sort de tindre molts. Molta gent, en diferents mesures, mobilitzada, prenen partit, intentant canviar les coses des de diferents fronts, des d'entitats, assemblees, casals, sindicats de barri, moviments socials com el feminisme... Un entramat molt important que és la gent imprescindible per a canviar les coses. Des de la música intentem oferir el relat, idees i esperança a tot això.
- Parlem de les paraules que utilitzes i la terminologia. Fins i tot fent lletres poètiques, no fuges de parlar amb les paraules que s'escolten habitualment en aquests espais combatius...
- És el llenguatge d'on vinc, el d'estar sempre en els carrers amb la nostra gent. Sempre intente transmetre i emocionar amb llenguatge poètic, però no es pot perdre el llenguatge que tu tens i que t'identifica. M'agrada escriure de la realitat però també aportant la meva manera d'escriure, que no sé fer d'una altra. Hi ha vegades que em diuen que faig molta lletra, i jo no sé fer menys lletra. Jo crec que abans sí sabia fer-ho perquè ho escrivia d'una manera més visceral, sobretot quan vaig començar als 15 anys a fer cançons. Escrivia lletres sense pensar, amb un boli i "pam-pam-pam". Així vaig escriure No tingues por o La flama. Ara necessite madurar-les reposar-les, faig moltes versions, tinc molts arxius oberts, llig molta poesia per intentar aprendre dels clàssics i dels que saben, utilitze diccionaris de sinònims, de la rima...
Per a mi escriure lletres és com una artesania, és el que més m'agrada. Vaig començar en això perquè m'agradava escriure i estava tot el dia escrivint en casa tancat, expressant els meus problemes un poc per a mi. I això em va portar a fer les primeres cançons. No sabia música, vaig aprendre a tocar la guitarra per a escriure cançons.
- Com ha afectat al procés creatiu d'escriptura de les cançons del disc voler que sonen molts instruments diferents en cadascuna?
- Jo faig primer la música i després la lletra. Per a mi el més important de les cançons és que tinguen ànima, que una cançó amb la guitarra i la veu ja tinga forma, però en acabant, l'has de portar al disc. És una segona part de producció musical (que també m'agrada fer i treballe molt en casa) per a explorar totes les possibilitats. Hui en dia treballem molt més en casa, abans era més en el local d'assaig. En casa tens més hores i pots anar provant moltes més coses. He intentat investigar en ritmes i sonoritats actuals, però també entrar en aquest món de cultura popular que he conegut molt investigant per al disc. Crec que és molt interessant i molt necessari, perquè vivim sabent tot de marques d'amplificadors i de guitarres que són d'Estats Units i no tenim ni idea de llaüts mediterranis, que són d'ací. També Vicent Torrent em va facilitar la fonoteca de materials, La Cantaora és una cançó que té molts fragments de versos populars...
- La qüestió de l'arrel està molt marcada en el disc. Fins i tot, pareix que contraposes les arrels més històrics, que venen del sud, a les identitats construïdes que tenim ara com l'europea.
- Clar, i què sabem d'Algèria, de Tunísia, del Marroc, del Líban? Estem exposats contínuament a sèries i a productes culturals que ens parlen dels vikings, però que sabem de la nostra pròpia història? Dels andalusins, els moriscos i aquesta gent a qui van desposseir de la seua terra, a qui van expulsar en una neteja ètnica brutal. Amb tot i això, s'ha mantingut un llegat cultural -no se sap molt bé com- que continuen cantant els llauradors i llauradores, i al mateix temps, és el més menyspreat. M'explicava Botifarra que cantava cant de batre i es reien d'ell. I quan va anar a gravar al llaurador, este li deia que això no valia per a res, sent els cants de batre una tradició mil·lenària que amaga tot eixe dolor de tanta gent que ha patit en aquesta terra. Tenim tresors que no coneixem, i gràcies a Botifarra, Vicent Torrent, Carles Dénia, Mara Aranda, i tanta gent que ho ha dignificat, ara ens arriben però costa. A mi m'apassiona.
- Disculpa la superficialitat: què ha canviat en la música valenciana en els últims anys? Ho dic per la polèmica en Twitter del concert de La Fúmiga en la plaça de bous de València.
- Jo crec que la música en valencià viu un gran moment: tot el que està fent La Fúmiga, Zoo... Pero també Sandra Monfort, grups joves com Maluks, i tanta gent. Jo crec que és molt potent i lo més important és que això forma part de tot un recorregut que s'ha aconseguit gràcies a picar molta pedra de molts grups i sobretot de moltíssima gent que, en els moments més difícils, van fer possible crear una xarxa de concerts i entitats que van fer possible que grups com Obrint Pas, i que ara està fent possible que això fructifiquen en aquesta escena tan potent i que està arribant a moltíssima gent.
- Però s'ha de mesurar l'èxit de la música en valencià pel recinte en el qual s'actua?
- Tot és important i tots els espais s'han de guanyar. I s'han de guanyar grans espais i s'han de guanyar xicotets espais. Açò de la música en valencià és molt ample, però si parlem de la vitalitat de la llengua en aquest cas, és molt positiu que hi haja grups més majoritaris i propostes més minoritàries, però que estan fent-se un lloc i demostren qualitat i talent. I sobretot, que hi haja gent jove que, a l'hora de fer un en grup, faça aquesta tria de cantar en valencià. És un xicotet miracle. En la nostra època no ho feia ningú en el nostre estil de grup. I, de sobte, vam començar a fer-ho uns quants. I també perquè venim també d'Al Tall, Carraixet i de molts grups que van batallar també la seua època. Que avui en dia hi haja gent jove que faça rap que faça música tradicional, electrònica, que estiga trencant fronteres com Zoo, que estiga arribant a molta gent com La Fúmiga... Tot és important perquè el repte de la música de València no és què passa ara, sinó què passarà d'ací a 10 anys. Continuarem tenint gent jove que trien el valencià per a fer música? Hem de continuar treballant avui donant suport a l'escena, tant de grups xicotets com grans, per a continuar sembrant per la nostra llengua minoritzada el prestigi.