X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 19 de agosto y se habla de BICICLETAS documental salud josé luis ábalos FOMENTO benidorm
GRUPO PLAZA

Un món sostenible? / OPINIÓN

El germà llop

14/12/2017 - 

El fred és temps de llops, un referent quasi mitològic que em recorda anys de joventut quan l’hivern durava més i era dur. Una època on gràcies a l’única cadena de televisió disponible i un pioner de la comunicació mediambiental com Félix Rodríguez de la Fuente, moltes generacions començarem a vore al llop d’una altra manera. No només com una “especie dañina”, segons la terminologia de la legislació espanyola vigent fins als anys 70, sinó con un predador en la cúspide de la piràmide de la fauna, un peça clau en el manteniment de l’equilibri natural envoltat de misteri. Però, sobre tot, com un ésser viu que ja habitava la Terra abans que els humans imposaren el seu domini, i començaren a exterminar-lo de manera sistemàtica amb tots els mètodes disponibles, inclosos els verins, especialment implacables des dels inicis del segle XX, quan la competència es fa encara més desigual amb el creixement de la població humana. En 1953 el Ministeri d’Agricultura d’Espanya va publicar la coneguda com a “ley de alimañas”, que incloïa la creació de Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos i recompenses econòmiques per a cada animal mort, davant els perjuís que ocasionava per una societat que durant segles va ser eminentment rural i on evidentment el llop sempre havia sigut considerat una amenaça. La llei quasi aconsegueix el seu objectiu i per ben poc espècies ibèriques com l’àguila imperial, el linx o el llop acaben exterminades definitivament a mitjans del segle XX. El canvi de mentalitat social, el creixement econòmic i sobre tot la decidida actuació de naturalistes com Rodríguez de la Fuente feren que a partir de 1970 desapareguera la compensació econòmica per matar animals, i s’incorporara per primera vegada el concepte de “espècie protegida”. Lentament les manades de llops començaren a recuperar-se especialment des del seu principal punt de concentració a la Serra de la Culebra, a Zamora. L’última noticia coneguda de la presència del llop a territori valencià és de 1987, quan un mascle solitari va ser abatut prop de Morella.

El creixement del llop

En el context global present, amb un món immers en un estrany retrocés moral, sembla simptomàtic que el llop torne a ser vist i aprofitat com una amenaça. En els últims 40 anys les poblacions de llops han crescut en els seus tradicionals reductes al nord de la península entre Castella Lleó, Galicia, Astúries i Cantabria. També estan presents en menor mesura en altres parts de la península con Andalusia, Castella la Manxa i Catalunya. Un cens de 2014, coordinat pel ministeri d’Agricultura i Medi Ambient, parla de 297 manades (la composició mitjana de cada grup es d’entre 7 o 8 exemplars). La seua expansió a diferents punts d’Espanya ha fet que, fins i tot, hagen arribat llops a escassos quilòmetres de la ciutat de Madrid. Amb el creixement de la població han augmentat també els casos d’atacs al ramat, una situació contemplada per la legislació que preveu compensacions econòmiques per als propietaris en cas de morts causades per atacs de fauna silvestre. Cada comunitat autònoma afectada ha iniciat la seua particular batuda contra el llop. La caça controlada està autoritzada al nord del riu Duero, però està prohibida al sud d’eixa línia divisòria, excepte amb algunes excepcions, d’acord amb la Directiva d’Hàbitats de la Unió Europea, que manté catalogat al llop com Espècie d’Interés Comunitari, a pesar de l’interés del govern espanyol per ampliar el marge cinegètic. A Castella Lleó, segons dades de la Junta, entre 2010 i 2016 moriren, només a Zamora, 222 llops, 42 d’ells atropellats, tres a mans de furtius i 177 abatuts per caçadors.

Un negoci

En tot cas els grups conservacionistes com Lobo Marley denuncien els interessos econòmics i polítics que han crescut al voltant de la caça del llop, aprofitant els problemes que causa a la ramaderia per a fer negoci fregant, en alguns casos, la legalitat i sobre tot la moralitat. Una activitat que inclou, de vegades, pràctiques tan poc “esportives” com la captura amb enceball, es a dir, deixar menjar per atraure els animals i així poder matar-los més fàcilment. Recentment cinc activistes han sigut absolts en un juí celebrat a Zamora en relació a l’enderroc de dos casetes utilitzades com amagatall per a facilitar la caça del llop. Mes enllà d’establir un equilibri entre les pràctiques del món rural i el manteniment de la fauna salvatge, està l’interés social per a preservar un medi natural que és patrimoni de la humanitat en el seu conjunt, i del qual el llop és una peça ancestral. De la mateixa manera que és important potenciar i donar suport a l’ocupació rural per a evitar el despoblament de les zones d’interior, és també necessari preservar al més dèbil, en este cas el llop. Ningú dubta de la necessitat de protegir i conservar grans monuments o palaus com a bens culturals que cal mantindre per al futur, però la cosa no sembla tan clara quan es tracta preservar una forma de vida i el paisatge que habita. La preocupació per l’estat del llop ha fet intervindre al Defensor del Pueblo, Francisco Fernández Marugán, en un cas concret a Castella la Manxa segons recull el geògraf i periodista, César-Javier Palacios, en el seu bloc La Crónica Verde. El Defensor, davant la reduïda presència de l’animal a la regió, ha suggerit a les autoritats que inicien “un pla per a la recuperació del llop ibèric”.

L’existència mateixa d’este súper predador és una garantia de salut ambiental. El llop ajuda al control de l’excés d’herbívors i altres carnívors. Normalment caça les seues preses, però també s’alimenta de carronya contribuint a un treball de neteja de l’entorn natural, que a més permet equilibrar el paisatge des d’un punt de vista vegetal. La seua observació és tradicionalment un al·licient més per al turisme natural en les zones on es refugia. No estem només davant un problema històric de convivència entre humans i llops sinó de subsistència, on els drets de la fauna també haurien de ser escoltats. En abril de 1975, la portada del setmanari d’humor Hermano Lobo recollia un dels seus habituals diàlegs satírics que ens serveix de conclusió:   

“-¿Conoce el acusado sus derechos?

-Sí, señor

-Pues olvídelos”        

Noticias relacionadas

autodidactes de ciutat

Micro-horts urbans per convertir les finestres i els balcons en espais comestibles

Por  - 

La necessitat de contacte amb la natura, l'interés per la salut o la curiositat per explorar com naix el menjar està generant un moviment de microllauradors urbans autodidactes que aparten els geranis i planten verdures als racons més inusual. Des del tamany d’un ‘tupper’ fins a una terrassa amb metres de jardineres, qualsevol pot fer créixer aliments a casa

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email