'El Mag' de Colm Tóibín: l’ombra totalitzant de Thomas Mann

VALÈNCIA. Assistir en directe a la construcció de la posteritat d’un escriptor en vida d’eixe mateix escriptor no sempre és possible. Són entrebancs freqüents a la contemplació d’eixa sort d’espectacle l’antiga i reconeguda absència de sintonia entre determinades obres i el temps en el qual són publicades, o la incardinació de l’autor en qüestió en certes capelles literàries de destí dubtós i companyia conflictiva, o l’adscripció de l’escriptor –en este cas un màrtir– com a objectiu sistemàtic de cruels i periòdics bombardejos (quan no aniquilacions) de la crítica més reputada. Tot i això, eixes circumstàncies i unes quantes més poden permetre el rescat de la posteritat, però determinen un autèntic camí de sang i espines en la consideració del present continuat de l’autor, i pocs són els herois que aconseguixen –més que ells la seua obra, en realitat– a reeixir-ne triomfadors de manera pòstuma.

No és el cas, ni remotament, del novel·lista irlandés Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955). Ben al contrari, durant les darreres dos dècades hem assistit, no tant a la recepció massiva o entusiasta de la seua obra (que també, però per barris), sinó a la consecució d’un parell d’obres mestres de posteritat garantida, dos d’eixes creacions que traspuen excel·lència i perdurabilitat i sobre les quals ningú (o quasi ningú) dubta o les convertix en carn d’impugnació. Són The Master (2004), un brillantíssim retrat de certs moments de la vida de l’escriptor Henry James, i The Magician (2021), una temptativa de biografia novel·lada del també escriptor Thomas Mann, de pretensió totalitzant i resultat extraordinari.

A més d’eixes dos obres que constituïxen els talismans més certs de la transcendència de Cóibín, la seua producció ha alternat cridanerament cims i valls d’alçària i profunditat mitjanes, llibres que no sempre permetrien endevinar o intuir darrere la presència magnificent de l’autor d’aquelles dos novel·les de títols de dos paraules. Sí és cert que d’unes i altres obres, del conjunt de la seua producció, poden delimitar-se i determinar-se unes temàtiques que es repetixen amb obstinació: la vida en espais o països diferents al propi, la persistència en el seu imaginari dels mites i prejuís de la societat irlandesa, o el conflicte que representa el combat incessant per a defendre la pròpia identitat, i molt especialment la condició homosexual de Cóibín. De fet, esta concreta circumstància personal és sens dubte el motor remot de la tria dels dos protagonistes (Henry James i Thomas Mann) de les seues obres principalíssimes. 

Si en el primer cas –The Master i Henry James– l’homosexualitat adquirix un caràcter críptic amerat d’ambigüitat i especulació (però determinant en la construcció de la personalitat de James, i subjacent com un poderós riu subterrani), en el segon –The Magician i Thomas Mann– no hi ha lloc per a l’especulació, i la sexualitat del protagonista no té més àmbit d’ocultació que l’imposat per les circumstàncies personals i socials dels temps on va viure. Dos visions d’alguna manera complementàries de l’afectació que les preferències amatòries –més o menys soterrades en un i altre cas– va produir en dos escriptors d’alt octanatge, i l’espill que suposa i que vol mostrar-nos el també escriptor Colm Tóibín des de la seua reconeguda condició homosexual.

El Mag (Amsterdam Llibres, 2022) és una obra èpica, un retrat que abasta tota la trajectòria vital de Thomas Mann, un dels escriptors més totèmics de la literatura alemanya. I un dels molts mèrits d’esta obra se situa en la singularitat de l’àmbit des del qual s’irradia la història, l’eix bàsic triat per Tóibín, i que és no és un altre que l’eixam d’afectes i tensions que constituïx qualsevol família. Una família que, des de la joventut triomfant de Thomas Mann (va publicar la monumental Els Buddenbrook als 26 anys, i va ser un èxit fulgurant), pivotaria al voltant del prohom en què va convertir-se en aquell moment i per a sempre.

L’àmbit familiar escollit permet la humanització extrema del protagonista, allunya el llibre de qualsevol temptació hagiogràfica i permet, al mateix temps, oferir una ventall molt atractiu de posicions i punts de vista: els que procuren cadascun dels sis fills que va tindre, o el de la seua esposa i germans. Tot eixe calidoscopi d’opcions i circumstàncies servix a Tóibín per a transformar una teòrica biografia novel·lada en una novel·la sense més cognoms, per a l’exhibició del desplegament del seu art narratiu i de la intimitat més descarnada que sempre troba el seu millor ecosistema en les famílies.

El Mag és la cataracta efervescent de tota una existència que conté els successos apassionants del segle més cruel, les dos guerres mundials, els viatges, les ambicions, els rancors soterrats (i finalment emergits) dels fills cap a la fredor d’un pare convertit en la primera estrela mediàtica –amb el permís de Goethe– de la cultura alemanya, els dies de Venècia i la presència d’aquell jove i bell adolescent polonés, les servituds de la política, els exilis amb perfum d’amargues diàspores per Suïssa, França o els Estats Units, la relació ambivalent, potser malaltussa, amb la seua pàtria i la bogeria nazi, com un malson portador d’horrors sense fi i fondament distorsionador de la seua maduresa d’escriptor.

El plantejament de Cóibín ens oferix la presència central del Mag (malnom familiar de Mann inventat pels fills) perfectament barrejat amb les glòries i misèries del dia a dia, amb els suïcidis –com una maledicció d’estirp– de dos de les germanes de l’escriptor i de dos dels seus fills, i amb una omnipresent sexualitat heterodoxa, obstinadament inquieta i poc convencional que va habitar en la mitat de la descendència del Mann, d’eixe autor tan aclamat com desconegut per tots, protegit de manera aferrissada per una esposa que més que mirar cap a un altre costat va mantindre una comprensió corprenedora de les passions ocultes del seu marit, de mirades i converses i qui sap què més i amb qui sap quants jóvens, una vida en paral·lel essencialment mental, més eròtica que estrictament sexual, una aparença de respectabilitat que de manera constant, i al llarg de tota una vida, va ser l’ordenant de l’autorepressió però també del foment d’imatges torbadores i de vides i desitjos possibles o impossibles però que mai es durien a terme més enllà de puntuals alleujaments o frustracions d’abast desconegut.

Amb El Mag Colm Tóibín ens permet habitar la vida i els dies de Thomas Mann d’una manera que va molt més enllà de com ho fan les biografies convencionals, per excel·lents que siguen. Ens permet vore, a lloms d’una prosa més senzilla que la que va emprar en The Master, i d’eficàcia encara major, el món des de la perspectiva de l’alemany, com si visquérem eixa vida emocionalment de manera directa, sense interposicions, com si Tóibín no existira i ens deixara a soles amb les contradiccions i els anhels del protagonista del seu llibre. No pot dir-se molt més d’un escriptor.