VALÈNCIA. En 1990 un relativament desconegut autor sacsejava les ordenades estructures de la narrativa anglesa amb la seua primera novel·la. El seu nom era Hanif Kureishi, havia nascut a Londres en 1954 i era fill de pare pakistanés i mare anglesa. Criat en el barri de Bromley, de xiquet li agradava escriure però la seua autèntica vocació era la de convertir-se en jugador de criquet. Abandonada per imperatius físics la via heroica de l’esport, i entre estudis de filosofia i la redacció de relats pornogràfics purament alimentaris, el jove Kureishi començarà a obrir-se pas com a autor teatral i munyidor de guions cinematogràfics. Durant tot eixe temps, la seua experiència vital, esgarrada entre les dos cultures dels seus progenitors i una joventut que podríem qualificar com intensa, anava nodrint el fruit que cristal·litzaria aquell any de 1990 amb la novel·la The Buddha of Suburbia.
Ambientada en el Londres dels 70, la seua primera frase és un perfecte concentrat genial de tot allò que ens trobarem: “El meu nom és Karim Amir i sóc anglés de dalt a baix, quasi”. Perquè entre eixa voluntat de normalitat i la inevitable i molt visible herència genètica o racial es mou i es condiciona el protagonista al llarg d’uns anys prodigiosos en els quals assistirà i viurà intensament (en realitat un transsumpte del mateix Kureishi) l’eclosió del feminisme, la promiscuïtat sexual en totes direccions, la música com a teló de fons omnipresent, l’ús desaforat de les drogues o el final de l’era hippy i el naixement explosiu del punk.
The Buddha of Suburbia va ser profusament premiada, lloada i considerada (on encara està còmodament instal·lada, i molt justament) com una de les millors novel·les angleses de la segona mitat del segle XX. Com en tota l’obra de Kureishi que vindria després, l’autor ja mostrava en aquella primera novel·la els seus trets més característics, definits bàsicament per una irreverència constant cap a les formes o els prejuís sense distingir entre el seu país (o quasi) o els costums de la molt present i racial herència paterna. El resultat de tot això és eixa estranya i poc freqüent mixtura indestriable de diversió i qualitat que el caracteritza, una estimable particularitat que li ha donat el seu merescut lloc en les lletres angleses.
Després vindrien, entre altres, Intimacy (1998), Something to Tell You (2008) o The Last Word (2014), mantenint totes elles un nivell més que acceptable, explorant i explotant sense miraments les pròpies relacions familiars, el racisme implícit i explícit de la societat anglesa o les delicades arestes de la sexualitat, així com les glòries i les misèries de la identitat, una obsessió indissimulada de Kureishi.
La recent aparició de Res de res (Llibres Anagrama, 2018) ens mostra a l’autor en plena forma i significa la irrupció en escena d’una nova obsessió que sospitem ha d’omplir moltes de les seues pròximes obres: la vellesa o els recursos als quals recórrer quan la decadència física s’imposa. Per mitjà del temps crepuscular de Waldo, una vella glòria del cinema prostrat en una cadira de rodes i assaltat per tot tipus de malalties, assistim a la permanència del desig sexual en les condicions més adverses (d’alguna manera ve a dir-nos que finalment és una qüestió de caràcter), tot barrejat amb l’ocàs de la creació, l’horitzó cert de la mort, el món de la parella i una luxúria explícita que no decau mai.
Zee, la dona de Waldo, s’enamora d’Eddie, un vell admirador del seu marit, i, aprofitant les limitacions físiques d’aquell, consuma de manera més o menys discreta el seu desig en la seua pròpia casa. Eixe sempitern triangle amorós serà l’argument de l’obra, narrada en primera persona per un Waldo que, a pesar de les seues limitacions, anirà descobrint la història ajudat per la tecnologia, algun auxili extern i la seua intel·ligència corrosiva, sense oblidar el vodka o la marihuana. Els inicials zels seran substituïts ràpidament per una voluntat d’alliberar la seua dona d’un subjecte en realitat molt poc recomanable, i entre l’egoisme i la magnanimitat ordirà diversos plans i situacions en els quals Kureishi donarà barra lliure a la seua esmolada ironia i al sentit de l’humor més àcid.
Res de res és un cant autumnal a la derrota dels cossos i a la victòria del fair play (per més que s’amague davall d’estratagemes divertidament perverses), a la passió que en els darrers instants sempre es mostra torrencialment generosa, carregada de sexualitat i d’escatologia però també de serena acceptació. Rotunda i salvatge, irreverent i desmitificadora, amb esta novel·la Hanif Kureishi presenta candidatura i credencials a l’últim tram de la vida, i ho fa a la manera del gran Anthony Burgess (probablement l’autor a qui més ha acabat assemblant-se, i això és dir molt), mostrant en un escenari reduït una varietat infinita de passions humanes i el sexe com un motor inextingible, tot presentat d’una manera divertida i al mateix temps feliçment pertorbadora.
