John Kennedy Toole: una confabulació de talent

VALÈNCIA. Els camins pels quals un llibre aplega a ser objecte de culte i veneració són infinits. Els més comuns transiten per les vies de tot allò que podríem enquadrar en la trajectòria natural (una sort d’aquell cursus honorum dels antics romans, en versió literària) més o menys professional d’un escriptor. Estaria –amb moltes però lleus variacions– marcat per una adolescència llibresca, uns primers versos o relats d’àmbit reduït, l’arribada de la primera publicació, unes ocupacions generalment circumscrites al món universitari o acadèmic, certa estabilització i progressiu creixement dins del món de les lletres, el naixement d’una parròquia de fidels de tamany variable i una relativa consolidació que permet la creació continuada d’artefactes literaris, amb les conseqüents fílies o fòbies del públic lector que permeten la mitificació de determinades obres.

Res de tot això –llevat de la ineludible adolescència llibresca– va ocórrer en el periple vital del nord-americà John Kennedy Toole (Nova Orleans, Louisiana, 1937 – Biloxi, Mississipí, 1969). Estudiant brillant i alhora discret, l’ombra sobreprotectora de la mare (tan indubtable com exagerada per exegesis posteriors) probablement va afectar el seu caràcter, però no va impedir –lluny de castracions i complexos inexistents– desenvolupar uns inicis acadèmics que el portarien, després de graduar-se en la universitat Tulane de la seua ciutat natal, a completar la seua formació en les de Columbia i la del Sud-oest de Louisiana, i que culminaria amb una molt breu ocupació com a professor a Nova York, quan encara no havia complit els vint-i-cinc anys.

Fins a eixe punt tot podria semblar relativament normal. Però en 1961 Toole és convocat per l’exèrcit dels Estats Units i destinat a Puerto Rico, on romandrà durant dos anys. A la tornada a Nova Orleans res ja seguirà la trajectòria prevista. Després d’ocupar-se amb desgana en una escola prou anodina (el Dominican College) i d’instal·lar-se de nou en casa de sos pares, Toole iniciarà una etapa de relativa bohèmia, convertint-se durant uns quants anys en un dels habituals de l’anomenat Barri Francés de Nova Orleans, llavors encara (abans de la paròdia turística) el cau animat i revoltós de la ciutat, custodi del seu esperit original i temple obert de músiques i vida canalla i nocturna. Amb eixos antecedents immediats John Kennedy Toole va suïcidar-se en març de 1969, als 31 anys, després d’un període d’excessos alcohòlics al qual l’havia dut, entre altres coses que mai sabrem, la negativa de publicació d’un parell d’editorials del llibre que havia escrit i que ell considerava una obra mestra. 

És ja part de la història literària del segle XX (i figura en totes les edicions d’A confederacy of dunces com una nota a l’inici, signada per Walker Percy, el mateix editor), el relat de com la mare de Toole va fer-li arribar, en 1976, el manuscrit del seu fill mort, la insistència persecutòria per a que el llegira, i la sorpresa i fascinació pel llibre que va envair a Percy quan finalment va fer-ho.

Una confabulació d’imbècils (Llibres Anagrama, 2015), amb data de construcció dubtosa, però iniciada sens dubte durant l’estada militar de Toole a Puerto Rico, i publicada pòstumament en 1980, és ja un clàssic del qual ningú no dubta, una d’eixes obres que romanen –tot i la seua contemporaneïtat estricta– com un referent general i una molt concreta fita en la literatura satírica o humorística, probablement a la mateixa altura de certes obres d’autors com Cervantes o Rabelais.

Presentada com un relat principalment narrat en tercera persona, la novel·la Una confabulació d’imbècils és una obra coral que té com a principal funció ressaltar la vida i circumstàncies d’Ignatius J. Reilly, un personatge ja mític i convertit en un dels símbols més poderosos de la literatura nord-americana. Gros, adipós, mandrós, dotat d’una loquacitat entre còmica i extravagant i una retòrica envellida, pomposa i afectada que recorda de manera permanent al Quixot, Ignatius J. Reilly és un home/infant de trenta anys que viu amb sa mare (dona també dotada d’extravagàncies variades i d’una notable afició a la beguda), i que com a principal ocupació té fustigar el seu segle i la decadència amoral que percep en tot el que l’envolta.

I eixe castic, eixa denúncia permanent de tot i de tots, Ignatius J. Reilly la porta a terme per mitjà d’un al·legat oral i constant en les moltes misèries de la seua vida diària, però també en les disquisicions delirants que anota amb cura en els seus quaderns (la seua obra magna i eterna), i que ompli pàgina rere pàgina amb el convenciment d’estar alçant una més que memorable obra filosòfico-literària i existencial.

Però sense menysprear la grandiositat del protagonista central, probablement el gran mèrit d’Una confabulació d’imbècils és la desena de personatges que giren al voltant de Reilly, eixa autèntica, grotesca i fascinant cort dels miracles que des de qualsevol àmbit (familiar, veïnal, laboral) conformen un mostrari genial, satíric i hipertrofiat de la societat novaorleanesca que Toole coneixia tan bé. Els empresaris infectats pel virus de la indolència meridional, la legió de desocupats, malfaeners i vividors, tota eixa fauna que habitava el Barri Francés i els seus ambients sòrdids i depriments transformats ací en escenari de meravelles, en eventuals però brillants comparses del protagonista i les seues circumstàncies, de situacions hilarants sense fi, construït tot per a major glòria i lluïment d’Ignatius J. Reilly en la seua delirant croada des de la nostàlgia feta a mida d’uns temps tan arcàdics com inexistents.

El valor de faula moral del llibre és evident, o el d’una aparent i amable denúncia que davall de la sàtira amaga potents càrregues de profunditat, però també del divertiment més pur i més honest, de la increïble capacitat  i qualitat narrativa d’eixe jove, desventurat i sorprenent fabulador que va dir-se John Kennedy Toole.