Foto d'arxiu d'AELCVALÈNCIA. Hi ha escriptors geogràficament asèptics, voluntàriament desproveïts de qualsevol lligam amb un determinat tros de terra. Escriptors per als quals ni la seua vida ni la seua obra mantenen (o això es pensen ells) una vinculació efectiva i evident amb el record o l’herència rebuda, geogràficament parlant i amb tot el que això implica. Es pot parlar de sulfuroses desercions en tota regla (com li va ocórrer a Thomas Bernhard amb Àustria) o, en la majoria dels casos asèptics, de certa indiferència o d’una més o menys conscient voluntat d’oblit respecte al lloc de naixença o de criança. Però en general aquell lligam tan inevitable com involuntari manté en el gremi dels lletraferits un pes ineludible, una presència soterrada de difícil ocultació que només es difumina realment davant de tries apassionades i sinceres (com li va ocórrer a l’italià Antonio Tabucchi amb Lisboa).
Al saforenc Josep Piera (Beniopa, 1947) no li ha calgut anar massa lluny per a trobar en la Drova, al terme de Barx, el seu cau, el seu espai irrenunciable d’oblit i permanència, la seua particular talaia carregada de bellesa des d’on observa el món i contempla amb delit el pas del temps. Entre muntanyes i valls, de les gelors de l’hivern a les esplendors dels estius, constatant dia a dia (i circularment: any darrere any) els canvis en la naturalesa que l’envolta i recreant-se gojós en ells, Piera ha construït una obra que té com a motor primordial un fortíssim alé poètic. Eixe impuls ha donat com a fruit uns quants llibres de versos absolutament memorables (El somriure de l’herba, En el nom de la mar, Cants i encants o El temps trobat, entre altres) i una obra narrativa íntimament lligada a aquell alé inicial de qui és substancialment, i per damunt de qualsevol altra consideració, poeta.
Només des d’eixe doble vincle essencial (al paisatge de l’ànima que significa la Drova i a la vocació inextingible de poeta) es pot entendre en tota la seua dimensió bona part de l’obra narrativa de Josep Piera, i molt en particular llibres
com Un bellíssim cadàver barroc (Edicions 62, 1987). Tot i tractar-se en realitat d’una antiguia (en el sentit que Josep Pla donava a les seues Cartes d’Itàlia), el pas del temps ha donat al llibre de Piera la mitologia que mereix, i ja és un ritual per als viatgers a Nàpols (ferits de lletra nostrada, això sí) fer-se acompanyar per les pàgines delicades, amables i melancòliques del llibre, i per l’ànsia de vida que deixa la seua lectura.
Un bellíssim cadàver barroc és la crònica d’un any passat a Nàpols (d’un any acadèmic concretament, d’una d’eixes adorables prebendes universitàries amb les quals un Estat utòpic i perfecte deuria proveir tots els seus ciutadans almenys una volta en la vida) i de la seua experiència vital i professional. Literatura del jo, assaig memorialístic o dietari heterodox i libèrrim: tot això és Un bellíssim cadàver barroc. Des dels confusos primers dies recorrent atònit la ciutat fins a la serenitat i la coneixença madura dels últims, el llibre és un constant joc d’atracció i repulsió cap a l’urbs que es definix perfectament en l’aparent contradicció del títol: el cadàver i per tant la mort que implica, i la bellesa que inevitablement convoca la vida.
La vaga estudiantil que suspendrà l’inici del curs acadèmic permetrà a Piera ajornar la seua incorporació efectiva a les faenes professionals, i disposar de més temps per a conéixer la ciutat i la seua llegendària rodalia. Allí particularment serà on la decepció marcarà els primer dies a la vista de l’entorn profundament degradat, de la profanació postindustrial de llocs que en la memòria literària de l’autor (Goethe, Stendhal) romanien intactes dins d’una aura d’eternitat llibresca. Però Piera no es rendix mai, i troba clavills de la llum antiga en les esglésies, en els carrers, en un paisatge urbà de palaus devastats que la seua imaginació preveu bellament rehabilitats (profecia que la realitat del Nàpols actual va complint en part), o en escenes de la vida diària que fan eixir la seua ànima de poeta, com l’alegria primaveral dels paraigües multicolors desplegant-se pels carrers un inusual dia de pluja.
El contrast entre el passat i un present que massa sovint es presenta raquític (“Nàpols podria ser el símbol perfecte de l’Europa vella i agònica que mostra les relíquies d’una joventut gloriosa”) encoratja encara més a l’autor, i cerca incansable els nexes d’aquell passat, es nega a renunciar a la mitologia que el sosté com una columna de felicitat, i entre vesprades tancat a casa llegint i visites constants a les rodalies, reconstruïx els fonaments de quasi tot: la lluminositat eterna dels mosaics del Museu Arqueològic, la vivacitat salvatge i tan tòpica com certa dels carrers (“Nàpols m’atrau per això: perquè tota la ciutat és un mercat”), la fascinació pel príncep de Sansevero i les seues llegendes, records d’Ischia, de Capri, de Ravel·lo, els temples de Paestum i el lligam necessari de Grècia, la visió constant del Vesuvi com una deïtat solemne i perillosa, una escapada nocturna amb bons amics a Pozzuoli, port romà on arribaven fastuoses mercaderies d’Alexandria i de l’Egipte…
Tots eixos elements són l’escenari de la memòria, la pròpia que incorporarà i la que refrenden els llibres, el vertigen insondable de la història, i tot ho farà sense negar ni deixar de mostrar-nos la quotidianitat senzilla del dia a dia, de les flors de cada temporada comprades al carrer per a alegrar la taula o el rebedor de casa, de les anades en tren (aquella Circumvesuviana), dels dinars o els sopars, dels diumenges de vesprada i la seua tristor congènita, quan telefona a casa i li sembla olorar la Drova a través de les paraules, les veus i els relats d’aquells a qui més vol, imaginant i sentint una nostàlgia immensa per tot, per les celebracions paganes del dilluns de Pasqua o pels costums dels seus que desitja tornar a fer i sentir, fent-se palesa, en la distància o l’absència, la seua valencianitat arrelada, essencial, irrenunciable.
Com en el cas de tots els exiliats, siguen de grat o per força, en el text apareix sovint la melancolia, el desig quasi sempre frustrat de rebre una carta, de sentir-se recordat, estimat, en aquells temps ara ja oblidats, abans d’internet i del correu electrònic, quan la soledat era una distància freda que es podia mastegar sense més companyia que el mateix so de la trituració de la nostàlgia, i sense més referent del remot origen que el propi cos i la memòria, o un vers ausiasmarquià trobat al museu Filangieri entre taulells i quadros, com una presència anticipada pels segles: “Temps és de penedir”.
Un bellíssim cadáver barroc és una elegia més que personal, una declaració d’amor i odi al temps que avança inexorable i a la ciutat que millor podia definir eixa aparent contradicció. El vitalisme insubornable de l’autor sobreïx per damunt de la constatació dels canvis, i l’hedonisme que porta gravat a foc el du a fruir amb tots i cadascú dels elements que l’envolten, a pesar de la nostàlgia o la melancolia, a pesar de certes decepcions, a pesar de tot. Transmetre amb senzillesa i qualitat literària totes eixes coses està només a l’abast dels déus o dels clàssics. Josep Piera no és un déu, però s’ha guanyat sobradament, en la mar inquieta de les lletres valencianes, la condició de clàssic. I ben agraïts que n’estem.
