La recepta de Carmen Baselga per dissenyar interiors (i ensenyar a fer-ho)

VALÈNCIA. “Vaig estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis, com la majoria de dissenyadors de la meua edat. Però jo vaig entrar sense saber què volia fer, no li posava nom a què era. Als catorze anys vaig vore una pel·lícula, The Pillow Talk (Confidencias de Medianoche), on la protagonista era una dissenyadora d’interiors, amb una vida independent i vivint a soles en un apartament. Un model de dona allunyat del que era ser dona aquella època. I amb un treball que consistia a transformar espais, decorar-los, redistribuir-los...”.

“Entre el que feia i la seua personalitat, jo vaig pensar que volia ser així. Però la pregunta era si podia trobar un lloc a València on estudiar això”, apunta Carmen Baselga des de la seua oficina a Russafa. Amb experiència al disseny d'interiors des dels anys 80 i amb oficina pròpia des de fa uns anys, la dissenyadora va arribar a ser degana del Col.legi Oficial de Disseny d'Interiors de la Comunitat Valenciana fins el 2013.

 “A mon pare no li pareixia una carrera superior, no obstant això em va vore tan convençuda que al final va primar la meua elecció. Després vaig estudiar uns anys Psicologia, però en tercer curs estava ja tan endinsada al món del disseny que em vaig centrar en ell”.

Tanmateix, eixos anys a Psicologia van acabar complementant la formació de Baselga. “Ara és més usual combinar diferents perfils, però en aquells moments no”. Un perfil interdisciplinari que ha aplicat inconscientment. “Un dissenyador pot tindre un llenguatge definit o unes ferramentes, però per a mi el resultat té més a vore amb la personalitat del client, de qui habitarà la casa o visitarà el showroom”.

Des del seu taller de projectes, Baselga treballa amb espais domèstics, retail i exposicions. “Quan el client és particular, per a una casa o un xicotet comerç, el centre és ell. El projecte ha d’estar impregnat de la seua personalitat i l’he d’analitzar bé. No només visitant l’espai, sinó altres llocs inspiradors. I també és important tindre dinars, perquè ajuda a tindre una conversa més relaxa. Vaig prenent nota i quan entre al projecte, es va resolent”.

“Quan treballe amb xicotet comerç, no només és rellevant l’enfocament que li volen donar, o com volen tindre els productes exposats. És el cas de La Salita de Asun —una òptica a Comte Altea— o la Casa Capicúa —una cafeteria a la Roqueta— on la personalitat estava molt determinada i es tenia molt clar a quin tipus de client volia adreçar-se”.

“En canvi, en projectes més grans, com els showrooms per a grans empreses, el meu client no són les empreses, són els seus clients. Per això, estructure el procés de forma diferent, perquè encara que l’interlocutor siga l’equip de marketing, ja no hi ha una cara darrere, penses en el gran públic”.

“En este àmbit, una de les nostres especialitats és adaptar espais de grans marques per al mercat espanyol, especialment que tinguen productes difícils d’exposar. Vam fer un showroom per a la marca alemanya d’aixetes Grohe, adaptant les seues directrius al context mediterrani. Va agradar tant, que l’empresa d’ascensors Otis ens va quirdar perquè van pensar que exposar aixetes era un treball tan difícil com ensenyar ascensors i l’havíem resolt molt bé”.

La ceràmica és sense dubte un dels materials preferits de Baselga, que fins i tot va arribar a dissenyar una terrassa amb sensors per alertar als cambrers i làmines de calor perquè es mantingueren els plats calents. “Després de la prohibició de fumar als interiors, a València es va començar a cuidar un poc l’estètica de les terrasses. Però encara necessita millorar. No només afinant la normativa, que hauria de regular altres criteris a banda del material o el número de potes de les cadires. També cal donar-li la volta als patrocinis. Els locals telefonen a empreses cerveseres, amb les que a vegades hem treballat conjuntament. Però es pot fer a l’inversa: buscar als professionals del disseny i nosaltres ja busquem finançament”. 

La conversa al voltant d’una bona taula és una de les ferramentes secretes del taller de Baselga. Literalment, perquè la seua oficina inclou una cuina on s’organitzen showcookings, tallers i reunions. “Un any visitant una oficina a Colònia vaig vore que estaven cuinant un bescuit mentres dibuixaven plànols i em vaig enamorar”.

Per això no és estrany que s’haja especialitzat en el disseny de bons restaurants o de cuines domèstiques. Des del taller multisensorial que el cuiner Paco Roncero té al Casino de Madrid, passant per la terrassa de La Vertical a València o desenes de cuines arreu d’Espanya. 

Una trajectòria que ha culminat als últims anys, sempre guiada per la curiositat, amb el comissariat d’exposicions, el disseny expositiu i la docència al màster de disseny d’interiors del CEU València. Una experiència atresorada per a este reportatge, on no és tan usual conéixer la trajectòria de dones de la generació de Carmen Baselga. “Hi ha estudis nous, i a voltes les que tenim més experiència quedem rellegats. Ara s’exposen les dificultats de les dones, però el tema de l’edat has fet bé en observar-ho”. 

“Hi ha gent que ens mira com un referent, però també hi ha qui menysprea, que si som boomers... Jo done, però també aprenc dels altres. Treballe amb gent jove molt xula, i m’agrada compartir-ho entre iguals. També a la universitat. Però sí, l’edat et va enfosquint”. Primera dona a la junta del Col·legi de Dissenyadors d’Interior de la Comunitat Valenciana —i presidenta després—, el que ja no necessita és posar-se seriosa amb els obrers. “No em parlaven igual que als homes, però això ja no passa. Vaig estar molts anys perquè em miraren amb respecte”.