L’èpica d’al-Azraq

En la conferència que el professor Josep Torró impartí fa uns dies al monestir de Valldigna destacà tres característiques fonamentals del paper d’al-Azraq com a líder de la resistència musulmana contra Jaume I: “la seua singularitat, perquè va ser l’únic cap andalusí que va morir en combat amb els cristians; la seua audàcia, que es deriva d’un fet tan significatiu com l’emboscada que va tendir en Rugat a Jaume I, que hi podria haver perdut la vida; i la determinació com a rebel i resistent capaç de sostindre una guerra durant més de deu anys, entre 1247 i 1258, i, molt després, en 1276, retornar per a posar-se al front d’una revolta musulmana”.

Singularitat, audàcia i determinació. Tres característiques i tres virtuts que sens dubte, en el camp contrari, també tingué Jaume I, però que en l’actualitat, vora huit segles després, pareixen totalment absents dels líders polítics valencians. Ni singularitat en els comportaments, ni audàcia en les accions, ni determinació en els objectius, més enllà d’allò necessari per a véncer els rivals polítics i/o mantindre el càrrec. Certament, tampoc tot allò li serví a al-Azraq per a obtindre la victòria: els cristians el mataren en el barranc de la Batalla d’Alcoi i els musulmans foren globalment derrotats… Ara bé, la persistència no va ser fútil. En part gràcies a la tenaç resistència contra un enemic molt més poderós, la població islàmica –tot i que sotmesa i marginada– pogué continuar vivint a les seues terres durant tres-cents cinquanta anys més, fins a la definitiva expulsió de 1609. No debades, el Regne de València va ser durant tot aquell període el territori amb un percentatge més alt de musulmans de la península Ibèrica i d’Europa occidental, amb els consegüents i abundants llegats patrimonials.

A dia de hui els valencians, en tant que poble històric amb unes arrels, una llengua, uns costums i una identificació comunes, estem en un greu procés de dissolució, com a resultat de la nostra manca de consciència col·lectiva i de l’acció de dos dels enemics més poderosos en estes qüestions: la pertinença a un Estat que actua plenament a favor d’eixa dissolució i una mundialització accelerada contra la qual sembla que no hi haja fre possible. Ho podem comprovar i constatar tots els dies, en qualsevol àmbit de les nostres vides. I, per això mateix, per a molts valencians conscients que no volem cedir a la indiferència ni a la dissolució l’èpica d’al-Azraq, adaptada als nostres dies, servix encara de font d’inspiració. Amb molta probabilitat estem condemnats a la desaparició, però morirem resistint i lluitant en el barranc de la Batalla.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal