L’Estret de la injustícia

Fa uns sis milions d’anys el Mediterrani va quedar aïllat de l’Atlàntic. El moviment de les plaques d’Àfrica i Iberia va provocar l’elevació d’una cadena de muntanyes que va unir el continent europeu i l’africà, en un pas que durant milions d’anys aprofitaren tot tipus d’espècies animals i vegetals per a viatjar d’una banda a l’altra. Aquella franja es va fer cada vegada més estreta fins que es va acabar separant, formant allò que avui coneixem com l’Estret de Gibraltar. La geologia diu que algun dia l’arc es tornarà unir, però mentrestant l’estreta franja d’aigua continua separant dos mons, dos maneres de viure i serveix com una frontera que separa en, molts casos, la vida de la mort.

Milers d’africans, als que la convenció lingüística anomena “immigrants”, s’aventuren quasi cada dia a creuar eixe Estret amb l’esperança de trobar una vida millor. Encara que molts la perdent en l’intent, a més dels escassos recursos econòmics que tenen i que serveixen per pagar a les màfies que fan negoci de la desgràcia. La paraula “drama” es queda curta davant  la discriminació “originària” que suposa tindre la partida de naixement més enllà de l’estret. Les estimacions d’algunes Ongs calculen que fins a mig milió de persones tractaran de creuar l’Estret d’alguna manera en els pròxims mesos. Una fugida de la fam causada entre, altres factors, per raons climàtiques amb les sequeres i altres fenòmens extrems que provoquen. De manera molt resumida podríem dir que els gasos d’efecte hivernacle que llancem a l’atmosfera estan en l’origen d’algunes de les causes d’eixes migracions massives. L’ONU estima que el 60% dels refugiats del món ho son per causes climàtiques.

El cas d’Helena Maleno 

El problema de la fugida d’Àfrica en direcció al suposadament opulenta Europa té evidents solucions estructurals, basades en resoldre les desigualtats que genera l’economia, un camí que evidentment a l’Occident de la Unió Europea, la cultura bancaria i les cimeres de moqueta no l’interessa seguir, i prefereix continuar globalitzant la pobresa en lloc de la riquesa, que cada vegada està en mans de menys. Eixos sí que se’n ixen sempre en la seua. Quan els morts de les pasteres apareixen en els mitjans de comunicació les males consciències incentiven polítiques de curt abast per a posar algunes venes als ulls, però aquells que decididament s’involucren en salvar vides cada dia estan lluny dels llocs on es prenen les grans decisions i treballen a peu de carrer. És el cas d’Helena Maleno, la periodista processada al Marroc gràcies als informes facilitats per la policia espanyola que l’acusava de “tràfic de persones”, una investigació finalment desestimada per la Fiscalia espanyola.

El suposat delit comés per l’activista, que viu a Tànger, es basa en l’establiment d’un sistema d’alertes per avisar als equips de salvament de quan les pasteres es llancen a la mar. Ara Maleno pot acabar en una presó marroquina per tractar d’ajudar a salvar vides d’africanes. La presidenta del Congrés dels Diputats, Ana Pastor, ha donat recentment suport a Helena Maleno assegurant que tota la societat espanyola hauria d’estar amb ella. La declaració s’ha produït durant l’entrega del premi "Puñetas Periféricas”  que l’Asociación de Comunicadores e Informadores Jurídicos (ACIJUR)  ha concedit a Helena Maleno per la seua labor en defensa dels immigrants. En el mateix acte també estava el ministre de Justícia, Rafael Catalá, que després de felicitar a la periodista ha destacat la "gestió ordenada" del fenomen migratori per part de l’administració espanyola. És la primera vegada que algun presentant del partit governant a Espanya dóna suport públicament a Maleno que, “gràcies” precisament a la informació facilitada per les autoritats espanyoles, s’enfronta a un difícil procés judicial al Marroc, en el qual necessitarà alguna cosa més que solidaritat verbal per aconseguir que s’impose la justícia i evitar una condemna de molts anys. 

Danny Kaye i el 23-F

37 anys es compleixen aquesta setmana del colp d’Estat del 23-F, un aniversari que sembla que ja no es celebrarà com toca fins que arribe a l’edat de 40, com marquen les normes de la casuística periodística, sempre predisposada a commemorar els números redons. Aquella vesprada nit d’un dilluns de 1981, la votació de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern espanyol va ser interrompuda per la força de les armes. La narració radiofònica i les càmeres, que funcionaren a pesar de les prohibicions dels guàrdia civils del coronel Tejero, permeteren compartir a temps real el que allí estava passant, amb tot el dramatisme de la violència d’una posada en escena inèdita que va tindre la seua rèplica als carrers de València, amb els tancs deixen la seua empremta pels carrers del centre de la ciutat.

El gran triomfador d’aquella nit, segons totes les cròniques oficials i hagiografies, va ser el rei Joan Carles I, que amb el seu discurs va desbaratar els plans dels colpistes -entre ells els del seu exconseller i mentor, el general Alfonso Armada-, i va ajudar a “reforçar la democràcia”. No obstant, amb l’edat que jo tenia en aquell moment em va interessar molt més l’encert de la Televisió Espanyola a l’hora de programar El asombro de Brooklyn (Norman Z. McLeod, 1949), una pel.lícula del polifacètic còmic i ballarí Danny Kaye, que interpretava el paper d’un boxejador que triomfava en el ring mentre ballava al ritme de la música del Danubi Blau. L’histrionisme de Kaye oferia una nota d’alegria en una nit gris a pesar de la retransmissió en color del “colp” i del missatge reial, que va contribuir definitivament a assentar la seua dinastia i el règim que encara avui la sosté. Un i l’altre interpretaren bé el seu paper aquella nit.