X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Un món sostenible? / OPINIÓN

Octubre ferit a Barcelona

5/10/2017 - 

Creuem el riu Sénia sense problemes. Entrem a Catalunya amb un trànsit fluid per l’autopista de peatge possiblement més concorreguda de l’arc mediterrani. El meu objectiu és passar unes 24 hores a Barcelona coincidint amb la data del “referèndum il.legalitzat” de l’1 d’octubre, per a conéixer de primera mà com és la vida a la ciutat en un inici de tardor molt inquietant. Poc abans d’arribar a la capital catalana, observem la seu central de TV3 a Sant Joan Despí coronada per un gran cartell amb el lema “Més Democràcia”. El primer contacte amb Barcelona per l’entrada de la Diagonal mostra la normalitat d’una gran ciutat, molta gent aprofita la vesprada del dissabte 30 de setembre per a començar a omplir els comerços de la zona amb despreocupat interés pels articles de moda, que s’exposen en cuidats aparadors. En un gran centre comercial s’anuncia la “Setmana de Costa Rica” fins el 3 d’octubre, una mirada internacional que sempre ajuda a contextualitzar la realitat en el temps. L’únic signe extern de la situació política són les banderes que pengen d’algunes finestres.

Ens dirigim a l’emblemàtica l’Escola Industrial de Barcelona, fundada en 1851, un centre educatiu de referència a la ciutat que va visitar Albert Einstein en 1923. En l’actualitat imparteix diverses titulacions d’Enginyeria, però a més és també el col.legi electoral més gran de la ciutat, com explica molt bé Loreto Ochando en la seua crònica per a València Plaza des del mateix lloc. La vesprada de dissabte centenars de persones de totes les edats, també ancians i xiquets, ocupen el local mentre s’ofereixen tallers de globoflexia, pintura o coaching entre altres activitats de diversió. Puntualment, a les deu de la nit, comença una “cassolada” que jo escolte des del barri de l’Eixample Esquerra.

La versió kurda

L’ocupació de l’Escola Industrial es prolonga durant tota la nit. A partir de les 6 de la matinada l’afluència de gent creix, mentre una parella de Mossos d’Esquadra s’aposta discretament a les portes exteriors del recinte. Entre la concentració de mitjans de comunicació de diverses parts del món, inclosos molts espanyols, trobe un equip de la Televisió de Kurdistán que prové de la població d’Erbil, seu del govern autònom kurd i una de les ciutats més antigues del món, que mai ha deixat d’estar habitada al llarg de la seua llarga història. L’operador de càmera m’explica que el que està passant a Catalunya és molt important per a ells, i em recorda l’experiència del seu referèndum no reconegut per Iraq, Siria o Turquia, els països que alberguen la majoria de la població kurda.

La gent continua arribant, hi ha persones de totes les edats que s’expressen en un ambient d’il.lusió i emoció. Júlia, una estudiant de biologia de 23 anys, em diu que estan ací perquè tenen ganes de expressar pacíficament el que pensen. Poc després una altra xica demana silenci i es comença a obrir un passadís de manera disciplinada. Un grup de joves entren a la carrera amb les urnes i les paperetes cobertes per bosses negres, moltes d’elles han sigut amagades en cases particulars fins al moment. S’anuncia la constitució de les meses amb els primers voluntaris que es presenten i la gent comença a fer cua per a votar. Tot es retarda per “problemes informàtics” en l’aplicació que ha improvisat la Generalitat catalana i un altre voluntari demana que tots posen els telèfons en “modo avión”, una expressió que comença a ser corejada pels presents quasi amb la mateixa intensitat que l’eslògan de “votarem!”. Els “organitzadors” demanen que es deixe passar primer a la gent gran davant els aplaudiments generalitzats. Alguns van en cadira de rodes, ajudats per closses o caminadors, una dona comenta “he hagut d’esperar molts anys perquè arribara aquest moment...” . Un periodista britànic de televisió explica en directe el que veu mentre la càmera enfoca un grup de dones grans assegudes, que entre rialles exclamen: “ensenya als joves, nosaltres ja som massa velles”.  

Guillem, un xic d’uns 30 anys amb aspecte pulcre i mesurat, comenta que la gent de fóra de Catalunya pensa que ací es viu “l’apocalipsi, que açó és la guerra” però assegura que la població continua fent la seua vida. Al poc, els seus amics li ensenyen les primeres imatges, que tots ja coneixem, sobre les contundents actuacions policials en altres parts de Barcelona i de Catalunya contra els votants. La indignació creix entre els concentrats i l’estupefacció augmenta entre els periodistes, especialment entre la premsa d’altres països. Una valenciana empadronada a Barcelona, que no aprova els procediments ni els objectius del “procés”, ha decidit anar a votar després de vore com està gestionant la situació el govern espanyol.  

Violència i política

Evidentment els agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil complien ordres, també els Mossos d’Esquadra havien de complir-les, encara que queda clar que estos últims no ha fet massa cas a la Fiscalia. Segons el govern central l’objectiu era “retirar el material electoral” relacionat amb el referèndum il.legal, però evidentment la dura potència visual de la violència extrema que emplearen contra els concentrats enlluerna el fet que els agents complien una decisió judicial. “La violència mai pot ser un instrument de la política”, ha declarat esta setmana Margaritis Schinas, portaveu de la Comissió Europea que també ha dit que la jornada de votació no era legal.

En el discurs de Mariano Rajoy de diumenge per la nit va reafirmar la necessitat de la intervenció policial per a defendre l’estat de dret i la llei, evidentment una postura coneguda. El que resulta absolutament cridaner i fins i tot cruel, es que no lamentara en eixe moment que es produïren centenars de ferits durant eixa actuació. Rajoy va deixar de fer de Rajoy, es a dir; no fer res perquè tot es quede igual, per a passar a representar un nou paper certament sobreactuat. Tampoc el rei Felip VI ha recordat als ferits ni ha utilitzat la paraula “diàleg”, en un discurs on ha insistit en la unitat d’Espanya en un evident missatge de continuisme. Més enllà de l’escalada d’acció/reacció entre els “dos bàndols” de polítics, és evident que estan provocant la radicalització de posicions al carrer com mostra l’assetjament i persecució dels agents policials posterior al dia del referèndum, que arriben a les portes dels hotels on estan allotjats. Un guàrdia civil destinat en una caserna d’una població de Tarragona, amb qui vaig comunicar-me dimarts, m’explicava que viuen una situació complicada perquè la gent està molt indignada, encara que també estan rebent el suport d’alguns veïns. Ell confia en què arribe el diàleg i un punt d’acord. En altres parts d’Espanya les mostres d’odi respecte a Catalunya tampoc tenen a vore amb l’escrupolós respecte democràtic.

Alguna cosa li passa a un “estat de dret” que necessita tanta violència per a ser defensat. Al mateix temps que es pot incrementar la desconfiança respecte al criteri de qui ha autoritzat l’ús de la força per a mantindre i fer complir la llei, amb un estrany concepte del terme “proporcionalitat”. De fet, l’Alt Comissariat de l’ONU per als Drets Humans ha demanat una investigació imparcial sobre el que va passar diumenge. També es veuen en les xàrcies socials joves amb banderes estelades i espanyoles abraçats i condemnant junts la violència. Un d’ells especialment significatiu apareix amb un cartell on es llig “no vull independència però no puc quedar-me a casa quan colpegen al meu poble”. Un missatge d’esperança en mig d’una situació crítica.

Més enllà de l’actuació policial, la Constitució no és una roca i allò que els hòmens han fet els hòmens ho poden refer, així s’expresava en una entrevista radiofònica abans de l’1 d’octubre Javier Solana, exsecretari general de l’OTAN i destacat dirigent socialista, qui evidentment va insistir sobretot en lamentar l’actuació del govern català en contra de la norma constitucional. L’ús de la paraula és l’única manera lògica d’arreglar les coses en política dins una democràcia on cadascú pensa d’una manera, i on queda cada vegada més clar que el règim sorgit de la transició espanyola necessita “reconsensuar-se” de manera urgent perquè ja no es sostenible per a molts.

La unió fa la força

El meu particular i maratonià recorregut per Barcelona continua per la plaça de Catalunya, on vora un centenar de manifestants exhibeixen banderes espanyoles a les portes d’un establiment d’una coneguda cadena de roba, mentre criden consignes com ara “España unida jamás será vencida”. En primera instància sembla millor continuar units que separar-se, encara més en l’època de la globalització on compartir esforços sempre és més productiu. No obstant és difícil mantindre una parella o un grup d’amics quan definitivament un d’ells no vol saber res dels altres per diverses i conegudes raons, acumulades al llarg dels anys. Ninguna relació es pot mantindre a la força i menys dins una democràcia, una bona alternativa és tractar d’acordar una nova forma de contacte més agradable per a tots o almenys fer una consulta pactada al respecte, com han fet en altres parts del món, perquè els independentistes representen una part important de Catalunya per no tota. Una altra part no està d’acord en trencar eixa relació com evidencia la representació de forces polítiques al Parlament. I dins d’eixa part no independentista, hi ha també molta gent que com a mínim vol que es deixe votar, un dret prou lògic dins una democràcia. Però evidentment no és raonable deixar de complir la llei sense més, i donar per vàlids els resultats d’una votació que s’ha produït  en mig de greus incidents i irregularitats que contravenen les mínimes normes d’un procés electoral amb garanties. No obstant, quan centenars de milers i milers de persones ixen al carrer durant anys i ara quasi cada dia per a demanar llibertat i el dret a decidir haurà que escoltar-les. Tampoc sembla bona idea aplicar “l’unilateralisme”, i sí obrir-se al diàleg sense condicions, sempre des del respecte a les normes internacionalment acceptades que són la base de qualsevol tipus de convivència que implique l’ús de les urnes.

A la plaça de Sant Jaume, seu del Palau de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, un grup de persones es passeja amb banderes espanyoles mentre una parella formada per un basc cobert amb una xapel.la i una catalana amb una bandera independentista es fan una foto davant una parella de Mossos d’Esquadra, amb un braga calçada fins als ulls, entre les bromes d’uns i d’altres. Al poc es forma un cordó policial a les portes del Palau amb nombrosos agents del cos autonòmic, alguns d’ells de paisà, que protegeixen l’arribada de dos cotxes oficials davant l’expectació de curiosos i simpatitzants. En un d’ells viatja el president Puigdemont, com relaten els periodistes presents en les seues cròniques, que resulta invisible darrere dels cristalls tintats. Molt a prop, les Rambles fan vida normal plenes de turistes a pesar de la pluja de tardor que va i bé durant tot el dia. El meu camí arriba prop del Liceu, al punt on va acabar el terrorífic trajecte de la furgoneta assassina del passat mes d’agost. Res recorda ací el que va passar dins un signe de normalitat plenament recobrada. Un taxista nascut a Equador, que porta 22 anys vivint a Barcelona, em diu que és un diumenge amb més feina perquè hi ha més gent al carrer. Ell només vol treballar en pau, però conclou “si volen votar que voten, per què no han de votar?”. El trajecte em trasllada a l’altra punta de la ciutat mentre contemplem llargues cues per a dipositar el vot en diversos barris. 

La imaginació de Gaudí

El nostre destí final està als afores de Barcelona, als contraforts de la serra de Collserola molt a prop del parc Güell, una de les obres culminants del modernisme de Gaudí inspirat en les formes de la naturalesa sense la rigidesa del racionalisme i amb volums sorprenents. A pocs metres, a l’escola Pirineus del barri de Guinardó les votacions continuen a bon ritme mentre els voluntaris adverteixen als electors que no s’en vagen després de posar la papereta dins l’urna, perquè es molt possible que les forces policials vinguen a endur-se tot el material.

Des de dalt de la muntanya es contempla una impressionant vista de tota la ciutat oberta al Mediterrani, ací acaba el meu viatge rellamp a Barcelona del 30 de setembre a l’1 d’octubre. Entre els edificis més elevats descobrim la presència de la Sagrada Família, un dels grans atractius mundials de la capital catalana. L’obra culminant de Gaudí és un exemple de creativitat per a resoldre reptes constructius sorprenents i difícils. En els greus moments que vivim és necessari mirar al passat i també al futur per a trobar solucions imaginatives des del diàleg, que ajuden a superar problemes comuns i facen possible una convivència sostenible que ara, en octubre de 2017, està ferida. La imaginació de Gaudí fa falta.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email