X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

literatura

Sylvia Plath, la poeta que es va enamorar de Benidorm

Durant l’estiu de 1956, el matrimoni format pels aclamats poetes Sylvia Plath (Boston, 1932 - Londres, 1963) i Ted Hughes (Yorkshire, 1930 - Londres, 1998) va gaudir la seua lluna de mel en un desconegut poble mariner anomenat Benidorm. La jove escriptora i el xicotet municipi de la Marina Baixa unien així els seus destins per uns dies, abans de convertir-se en els innegables mites contemporanis que hui representen 

17/06/2018 - 

VALÈNCIA. Diuen que no s’ha de tornar als llocs on s’ha sigut feliç, potser per això Sylvia Plath mai va tornar a Benidorm. Anys abans de convertir-se en una figura mítica de la literatura, l’autora d’Ariel va triar el que encara era un xicotet poble de pescadors com a part de la seua lluna de mel amb l’escriptor Ted Hughes. Més enllà d’un viatge plàcid i jovial, l’estada de Plath a Benidorm va suposar la trobada de dos grans icones del segle XX precisament en les albors de les seues meteòriques trajectòries. Una poeta en la vintena i un poble experimentant amb la seua reinvenció. Dos principiants que es creuen, dos jóvens promeses que compartixen un instant.

Considerada una de les màximes representants de la poesia confessional, la Plath que va visitar Benidorm en 1956 amb prou faenes havia publicat alguns escrits en revistes com Harper’s i encara hauria d’esperar fins a 1960 per tal que vera la llum el seu primer llibre de poemes, The Colossus (Heinemann). De fet, la seua fama només esdevindria veritablement aclaparadora després del seu suïcidi tres anys després, quan es va començar a editar la major part de la seua obra inèdita. És més, com explica Miguel Teruel, professor de la Universitat de València i especialista en poesia anglosaxona dels segles XX i XXI, els últims textos de la nord-americana Sylvia Plath són especialment urgents i lúcids. “Es tracta de poemes més breus i concentrats que els de la seua primera època i pareixen escrits d’una tirada, els fruits d’una febra creativa. Poemes como ‘Words’ o ‘Edge’ contenen una càrrega elèctrica molt potent i intensa, com si s’hagueren escrit ja pràcticament en el límit entre la vida i la mort, com si feren ja inevitable la decisió final”, apunta l’expert. “En els seus escrits més primerencs els versos són més llargs, la composició menys polida i el lector no percep la urgència del galanteig amb l’òbit, que va acabar convertint-se en el seu tema més central”, afig.

© Universitat d'Arizona

Anne Sexton, Alejandra Pizarnik, Virginia Woolf… Com succeïx amb tantes altres autores que es van llevar la vida, el tràgic i sobtat final de Plath li va atorgar una aura llegendària, quasi mística. Des de llavors milions de lectors han quedat hipnotitzats per la potència del seu treball. Versos brutals, bells, foscos i estripats, anhelants de sentit. En 1982 es va convertir en la primera poeta a rebre de manera pòstuma el premi Pulitzer pel conjunt de la seua obra lírica. Bona prova de la influencia que Sylvia encara exercix en la cultura pop és la miríada de grups que han compost cançons inspirades en ella: de Belle and Sebastian a Sonic Youth, passant per Charlotte Gainsbourg o els valencians Gener, que li dediquen el seu tema 'La nit era un cavall fosc'.

Per la seua banda, en aquell llunyà 1956 Benidorm ja havia començat a atraure visitants estrangers, però encara no podia ni imaginar el volum de forasters que freqüentarien la seua arena en les dècades entrants. Així ho reflectix la poeta americana en comentar que la localitat “recentment descoberta pels turistes, excepte els seus hotels, no té res de comercial i s’estén al llarg d’un quilòmetre i mig vorejant la corba de la seua bonica platja, perfecta, amb ones transparents com cristalls que trenquen en la riba i una illa rocosa enmig de la badia, en una mar d’un blau increïble; anyil fins a l’horitzó i aigua marina centellejant prop de la costa”.

 Sylvia Plath en 1950. © Jane Baltzell

Si el magnetisme líric de Sylvia ja estava present en els seus primers poemes, el potencial turístic del municipi també treia les orelles per a tot aquell amb un poc d’intuïció. Bé ho sabia el seu alcalde, Pedro Zaragoza, qui va iniciar el pla urbanístic que va acabar donant lloc al Benidorm que coneixem actualment. Tal era el seu olfacte per al turisme que en 1953 va viatjar en vespa a Madrid per a sol·licitar a Franco que es permetera l’ús del bikini en les platges del poble. Amb aquella petició Zaragoza sabia que s’exposava a l’excomunió, però la localitat necessitava els ingressos provinents dels estiuejants estrangers i no podia permetre que la Guàrdia Civil es passara la temporada estival detenint les turistes europees que gosaren lluir un vestit de bany de dos peces.

El Generalísimo va acceptar el pragmatisme de Zaragoza i la costa de Benidorm es va convertir en l’únic enclavament espanyol en el qual es permetia l’ús del bikini. Uns quants gratacels, diverses ordenances municipals i molta visió empresarial van acabar delineant l’aspecte actual d’esta meca de les vacances. Per cert, sembla que bikini i debat són dos termes que no acaben de distanciar-se mai, ja que precisament una fotografia de Plath vestint eixa peça de bany sobre la impol·luta arena benidormera va desencadenar fa uns mesos la polèmica. Una editorial anglesa va triar la imatge per a il·lustrar la portada d’una recopilació de cartes de Plath, decisió que va despertar nombroses acusacions d’estar sexualitzant l’escriptora.

Sylvia Plath en Marblehead, Massachusetts, 1951. © Marcia B Stern

En qualsevol cas, la fortuïta trobada entre estes dos llegendes del segle XX havia passat molt desapercebuda fins que en 2007 el filòleg Pasqual Almiñana va publicar en una revista d’investigació un minuciós article titulat “De quan Sylvia Plath va vindre a Benidorm”. A través de les cartes de Sylvia, les anotacions fetes en el seu diari i els poemes que Ted i ella van escriure, este doctor en Filologia benidormer va aconseguir traçar una detallada ressenya sobre aquells dies que el jove matrimoni va passar a la Marina Baixa i la relació que van establir amb l’entorn i els veïns del lloc. El mateix Almiñana assenyala que Plath “dibuixa un Benidorm real des d’una visió poètica, que si no ha estat la primera en fer-ho –que possiblement sí– almenys té la capacitat de traduir en poesia elements quotidians acompanyats de metàfores que els eleven a la categoria sublim del vers”.

Benidorm com a oasi

Fins al seu suïcidi en 1963 la vida de Plath va estar marcada per una successió d’esdeveniments desgraciats i moments de màxim goig. La mort de son pare, sent ella una xiqueta, la va deixar marcada per sempre. 'No parlaré més amb Déu', va dir en conéixer la terrible notícia. Més avant plasmaria aquella pèrdua en el poema 'Daddy'. Els retrets van ser la tònica general en la relació amb sa mare, a la qual sempre va reprotxar que no plorara durant el dol pel seu progenitor. D’altra banda, l’angoixa i el dolor de patir un avortament també van quedar reflectits en una de les veus del seu extens poema 'Three Women', una esgarradora peça polièdrica sobre la maternitat escrita per a ser recitada en la BBC.

Un factor ineludible a l’hora d’abordar la figura de Plath són les malalties mentals. Des de molt jove va començar a experimentar intensos episodis depressius i actualment es creu que en realitat patia trastorn bipolar. 'Morir és un art i jo ho faig excepcionalment bé', va arribar a afirmar mordaçment l’autora de Winter Trees (Faber and Faber, 1971). De fet, els seus primers intents per llevar-se la vida i la teràpia d’electroxoc a la qual va ser sotmesa apareixen relatats en la seua novel·la semibiogràfica The Bell Jar (Heinemann, 1963), que va signar amb el pseudònim de Victoria Lucas. La mateixa Sylvia, emblema del feminisme anglosaxó, considerava que la seua gran tragèdia era “haver nascut dona” i, per tant, tindre l’obligació de cenyir-se als cànons que la societat de l’època imposava a les del seu gènere.

Tampoc el seu matrimoni va ser idíl·lic. Arribada de Boston, va conéixer a Ted Hughes a Cambridge, on Plath es trobava estudiant gràcies a haver aconseguit la prestigiosa beca Fulbright. Es van enamorar i en pocs mesos l’idil·li va desembocar en boda. Però l’alegria no duraria massa. Després de ser-li infidel en nombroses ocasions, Hughes va acabar abandonant-la per a viure amb la seua amant, Assia Wevill, una ferida de la qual mai va arribar a recuperar-se. A més, recentment han eixit a la llum diverses cartes en les quals Plath confessa que l’escriptor la va maltractar durant els darrers anys del seu matrimoni.

Enmig d’una existència de profundes amargors, les jornades que va passar a Benidorm van suposar per a Sylvia un oasi de plaer, un parèntesi lluminós i vibrant. Així ho va transmetre a sa mare en diverses cartes. “Tan prompte vaig albirar aquell poblet i vaig vore aquella mar blau centellejant, la neta corba de les seues platges, les seues immaculades cases i carrers –tot, com una xicoteta i resplendent ciutat de somni– vaig sentir instintivament, igual que Ted, que era el nostre lloc”, explicava en una. “La nostra vida és increïblement bella i romandrem ancorats ací fins al 29 de setembre, quan tornem a Cambridge… Hi ha tantes coses que explicar d’este bell lloc!”, assenyalava en una altra. També va deixar constància del viatge en el seu diari, on relata d’una manera extremadament embriagadora una vesprada de pluja estival sobre la costa: “en mirar cap al sol, que no s’havia ocultat, véiem a través d’una platejada làmina de pluja un carrer encegadorament brillant entre foscos caserius; en l’adreça oposada, entre núvols foscos, les cases blanques brillaven coronades per l’arc de Sant Martí més complet i perfecte que he vist mai, un extrem descansant sobre les muntanyes i l’altre sobre la mar”.

La creativitat de Plath sempre es va orientar en dos facetes: d’un costat la d’escriptora i de l’altre la de dibuixant i pintora. “Vaig gaudir l’última setmana a Benidorm més que cap altra fins a hui, com si estiguera despertant-me a la ciutat, vaig passejar amb Ted fent esbossos detallats amb ploma i tinta, mentres ell llegia, escrivia o meditava sense més, assentat al meu costat”, va anotar Sylvia sobre els seus últims dies a la Marina Baixa. I és que, en la seua vessant com a dibuixant, Plath no va poder resistir-se a capturar l’encant d’aquell desconegut poble mariner, per la qual cosa va retratar en els seus quaderns alguns dels racons del Benidorm que travessava l’equador del segle XX. Part d’estes il·lustracions van ser arreplegades en el llibre Dibujos, publicat per l’editorial Nørdica en l’any 2014.

 Sylvia Plath amb sos fills Nicholas i Frieda en 1962. © Siv Arb

Sol, platja i literatura

El que ha passat en estos dos darrers dies és com un conte de fades i amb prou faenes puc creure que la nostra residència d’estiu sobrepasse els meus més exòtics i esbojarrats somnis”, relata Plath sobre la seua estada. La fascinació de la poeta nord-americana per Benidorm no és un fet excepcional. Primer com a entranyable vila costanera i més tard com a megalòpoli de xancles i para-sol, esta població porta dècades despertant passions. També prejuís. Però enfront dels qui critiquen el turisme de masses per excessiu i vulgar, s’alça la legió de fans que lloen la sostenibilitat de la 'Nova York de la Mediterrània'. És el cas del sociòleg ecologista i Premi Nacional de Medi Ambient Mario Gaviria, qui en 2015 va promoure la candidatura del municipi com a Patrimoni de la Humanitat per considerar que es tracta d’un lloc “únic en el món, no solament pel seu microclima, condicions físiques, platges o qualitat de l’aigua”, sinó especialment perquè “representa com cap altra ciutat l’ideal de l’Estat del Benestar”.

Més enllà de recels i retrets elitistes, Benidorm manté el seu reeixit rol de temple de l’oci per a tots els públics. No en va, durant 2017 va superar els onze milions de pernoctacions hoteleres. Un municipi construït en clau vertical que democratitza les vacances a colp d’arena i estètica kitsch. La igualtat feta vacances. Perquè si hi ha un lloc del món en el qual és possible disfrutar sense que importe l’estatus econòmic, edat o condició, eixe és, sens dubte, Benidorm.

Després de llogar un habitatge en el número 59 del carrer Tomàs Ortuño, Sylvia i Ted van exercir durant diverses setmanes de juliol i agost de turistes genèrics, però entre capbussó i capbussó també van trobar temps per a la creació literària. De fet, un dels aspectes que més va destacar Plath de la seua estada va ser la possibilitat de tindre temps i silenci per a estudiar i escriure. Va ser en esta latitud de la Marina on Hughes va redactar el seu primer llibre de contes, How the Whale Became (Faber and Faber, 1963), mentres que Plath es va inspirar en alguns paisatges i costums del poble per a donar vida a alguns dels seus poemes. Com destaca Almiñana, Sylvia “ens transporta a un temps en què no era habitual tindre Benidorm com a tema de creació literària”.

En concret, l’estatunidenca va plasmar la seua visió de Benidorm en quatre dels seus poemes: 'Fiesta Melons', 'The Beggars', 'Departure' i 'The Net-Menders'. En ells, esta autora perfeccionista i amb forta vocació de transcendència retrata fragments de la vida diària del Benidorm dels anys 50 i convertix en material poètic les rutines d’una localitat que, potser sense saber-ho, estava immersa en una revolució incontenible. Amb tot, Miguel Teruel considera que l’observació de la realitat quotidiana no és “la via més fecunda” de l’escriptura de Sylvia. “Els seus textos i dibuixos sobre l’estada a Benidorm desprenen certa fascinació llunyana per l’exotisme del lloc, però trobe que el més valuós de la seua poesia té més a vore amb l’exploració del seu turmentat univers interior”, apunta el filòleg.

En els seus versos de l’estiu de 1956 Plath parla de cabres que llepen sal marina, de dones vestides de negre que arreglen xàrcies, de fogasses de pa i pescadors de sardines… Una estampa molt diferent a la que ens assalta de forma automàtica quan, en ple segle XXI, escoltem el nom de Benidorm. Aquells instants que Sylvia va convertir en poesia es vorien atropellats per l’accelerada cadència dels esdeveniments posteriors fins a perdre’s en la memòria dels veïns. Altres moments fugaços van acabar per substituir-los. Al cap i a la fi, si hi ha alguna cosa que ens ensenya la literatura és que la vida constituïx un cúmul de relats que es van entrellaçant i superposant irremeiablement al llarg dels anys.


Festa melons
A Benidorm hi ha melons, 
carros tirats per burros, carregats 
d’incomptables melons, 
ovals i pilotes 
verd brillant, llancívols, 
decorats amb ratlles 
color verd tortuga fosc.

Els captaires
L’ocàs enfosquix 
el pur, extravagant blau de la badia,
la casa blanca i els ametlers. 
Els captaires
sobreviuen al seu malèfic estel.
Amb el seu sarcasme i la seua pèrfida espenta desconcerten 
la foscor, la mirada que els compadix.

Les xarcieres
Entre el menut port dels pescadors de sardines
i les arbredes on les ametles, encara primes i amargues, engreixen les seues pells picades en verd, les tres xarcieres,
vestides de negre –puix ací tothom està de dol per algú–, col·loquen les seues robustes cadires i, d’esquena al carrer i de cara als foscos
dominis dels seus llindars, s’asseuen.

Partida
L’aspra roca que protegix
la badia blava de la ciutat
de la brutal i incessant envestida de la mar.
Envaïda per les gavines, una cabanya de pedra
exposa la seua llinda davall la corrosiva meteorologia.

LUCÍA MÁRQUEZ (València, 1988) és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals. A més, realitza la seua tesi doctoral sobre la precarietat i els nous discursos al voltant del treball.



Noticias relacionadas

PLANETARI

L'art de tancar portes

Por  - 

Dones e altri (Llibres de la Drassana, 2017), el nou títol de Felip Bens, és un conjunt de relats breus units per la voluntat de plasmar l’univers de les relacions entre dones i hòmens, però en realitat, i per davall d’eixa superfície aparent, s’hi amaguen fondàries encara més vitals i també més suggeridores

Memòria de l'entrecuix 

Llàgrimes de tardor

Joana havia oblidat el títol del relat, aquell que estava ple de silencis prolongats, com el sexe. Tan sols el piano i la música l’abstreien a un altre tempo més pausat, més madur i favorable a reparar fractures i créixer, desfer camins i refer-ne, caminar, pedalar, xafar terra superant cada obstacle, i quedar amb la gent amb qui no quedava, la que es trobava pel camí de tant en tant i que pagava la pena. Ara, però, ja sabia gaudir-ne, per l’experiència, dels ambients que havia freqüentat en altres èpoques, dels quals se n’havia allunyat sense voler i volent, perquè sí, perquè de vegades ser i no ser també li ensenyava a posar el fil a l’agulla i actualitzar la bellesa com la duresa de totes les coses.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email