València i el relat de les ciutats

VALÈNCIA. Fa temps que, en Veles e Bens, venim oferint als lectors estampes valencianes des d'una perspectiva diferent a l’habitual per a acostar-los a espais presents en el nostre imaginari, en tant que valentins, però suggerint-los una altra mirada, un angle distint, un conjunt d'arestes sorprenent. Hui anem un poc més enllà i ens aprofitem de les mirades dels altres per a obrir una reflexió lúdica i diacrònica sobre les ciutats i els llibres que les glossen, sobre com les urbs emergents es construïxen amb les mirades, amb les paraules per a ser més exactes; les paraules escrites, de fet. 

"Excessiva admiració del propi país associada a un desinterés o menyspreu per altres cultures i països". Així definix el Diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el terme xovinisme. És pura paradoxa que els francesos que crearen el vocable chauvinisme com a ferramenta per a poder reflexionar sobre ells mateixos, siguen també el pares de tantes altres coses universals i entre elles de l’enciclopedisme o el naturalisme que conviden a l’observació més enllà de les pròpies fronteres, de forma objectivable i allunyada dels cants patriòtics del romanticisme. 

Els viatgers francesos dels segles XVI, XVII, XVIII o XIX eren apassionats d'allò exòtic, botaven fronteres amb deler per a observar i fixar formes distintes –fins i tot incomprensibles per ad ells– d’entendre el món i la vida i immortalitzar-ho en obres que després feien fortuna en les llibreries de París, alimentant entre els lectors il·lustrats la curiositat, el descobriment i, de tant en tant, l’admiració per altres cultures.

Els francesos i també els britànics, sobretot, sentiren des de ben antic un especial interés antropològic per Espanya i Portugal. De sobte allò exòtic era encara més sorprenent perquè estava ben a prop. És semblant a la natural tendència dels valencians a mirar cap a Algèria i el Marroc, a l'altra vora del Mediterrani.

València, vista des de fora i vista per a fora

Els viatgers il·lustrats, sobretot francesos, mostraren, en negre sobre blanc, la seua sorpresa per la forma que teníem els valencians de relacionar-nos amb el nostre país llarg i estret, on en un sospir el pla fèrtil, la marjal i la mar passaven a ser muntanya agrest i bosc. Així fon ja des del XVI quan Claude de Bronseval escrigué la seua Peregrinatio Hispanica acompanyant a l'abat Edme de Saulieu per a conéixer la situació de l'orde del Cister. Després aplegarien Bartolome Joly, Des Essarts, el Cardenal de Retz, Jovin, Davillier, Imbert, Bégin, la Comtessa de Gasparin, Doré, Prevost, Chapon o Gautier, tots ells atrets, absorts i admirats per la pluralitat etnogràfica i cultural de la península. També durant el XVIII va succeir amb els britànics Richard Twiss, Swinburne, John Talbot, Joseph Towsend o Arthur Young. Uns i altres retrataren i transmeteren les seues visions pintoresques dels pobles d'Espanya, oferint una imatge idealitzada d’una forma de vida tradicional en franc procés de desaparició per la puixança d'una industrialització que ja no tindria marxa arrere, especialment des de finals del XVIII.

En contrast amb les visions foranes, els nadius estranyament giraven la mirada cap a si mateixos amb alguna excepció, com la del geògraf català Bernat Espinalt, qui amb intenció divulgativa publicà l'Atlante español (1778-1795, huit volums), o el descomunal monument al patrimoni natural dels valencians que són les Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reino de Valencia (1795-1797), d'Antoni Josep Cavanilles.

Les guies de viatges, amb dades informatives i pinzellades literàries sobre València també aportarien una visió externa de què i com érem i som els valencians. Tan tard com en 1952, per exemple, Espanya encara era una destinació exòtica per als francesos. Eixe any es publicà en Ain (França) A la découverte de l’Espagne, amb col·laboració d'escriptors espanyols com Torrente Ballester. L’obra formava part d’una col·lecció titulada Guide du touriste lettré i la portada venia il·lustrada amb un gravat del Tribunal de les Aigües.

Si francesos o britànics ens observaren i descrigueren durant segles, en la segona mitat del XX alguns valencians comencen a escorcollar en les essències pàtries i oferixen un retrat, de dins cap a fora, dels valencians que, amb el desarrollismo, estàvem canviant per a sempre i abandonant el tipisme que ens havia identificat durant segles en l'exterior. El País Valenciano (1962) de Joan Fuster, Valencia y su Reino (1965) de Francesc Almela i Vives i Valencia, tierra y alma de un país (1974) de Lluís Guarner esdevenen tres llibres fonamentals. Els tres, de format semblant, són comandes editorials per a donar a conéixer València en Espanya, però, tot i estar pensats amb vocació de generar interés per nosaltres, els valencians, incorporen visions històriques i identitàries poc enfocades al turiste, ni que fóra lletrat.

Ciutats i novel·les, binomi puixant

En contrast amb tot allò fins ara exposat, el món del segle XXI és –i cada dia ho és més– un món de ciutats on la rusticitat ha perdut l'atractiu exòtic d'un altre temps, on l'antropologia es practica a peu de carrer. Tant en països rics com pobres la població tendix a concentrar-se en ciutats, amb el somni de cada individu que inicia l'èxode rural bé de fer-se ric bé d'escapar de la pobrea. 

Vivim en un món de ciutats amb hinterlands que creixen o amb satèl·lits urbans; de capitals amb identitats atractives que solapen la del propi país. La seducció indefugible de les ciutats ha bescanviat la forma de viatjar, de descobrir i, fins i tot, de fer literatura de viatge. No cal parlar de les clàssiques Nova York, Londres, Buenos Aires, Istanbul o París. Moltes altres funcionen com a pol d’atracció independent, seguint l’estel de les ja anomenades: Ciutat del Cap, Hanoi, Berlin, Mèxic DF, Dubai, Oslo, Dublín, Sidney, Lisboa, Barcelona, Toronto, Madrid, Montreal, Praga, Rio de Janeiro, Shanghai, Reykjavík… o fins i tot València. Itàlia és encara un cas excepcional on la potència del país emergix per damunt de la de les ciutats de referència.

Este fenomen ha contribuït, de forma essencial, a què la literatura de ciutats haja entrat amb força en les nostres vides i haja copat el gènere de viatges, que abans estava més centrat en rutes, vies i camins, en la concatenació d’universos i vivències. Hui les ciutats concentren esta diversitat d'experiències. I molts autors, sense fer estricta literatura de viatges, han convertit la ciutat en personatge essencial de les seues obres: el Nova Jersey de Richard Ford, la Lisboa d’Antonio Tabucchi, el Boston de Dennis Lehane o l’Estocolm d’Stieg Larsson, posem per cas. També, clar, si tirem més arrere, autèntics tòtems de la cultura universal com el París de Julio Cortázar i Rayuela o el cosmos panurbà perpetrat per Italo Calvino en Les ciutats invisibles. S'explica el propi Calvino: 

“La crisi de la ciutat massa gran és l’altra cara de la crisi de la naturalea. La imatge de la megalòpoli, la ciutat contínua, uniforme, que va cobrint el món, domina també el meu llibre. Però llibres que profetitzen catàstrofes i apocalipsis hi han molts; escriure’n un altre seria pleonàstic i, sobretot, no s’adiu al meu temperament. Allò que li importa al meu Marco Polo és descobrir les raons secretes que han portat als hòmens a viure en les ciutats, raons que poden ser vàlides més enllà de totes les crisis. Les ciutats són un conjunt de moltes coses: memòries, desigs, signes d’un llenguatge; són llocs d'intercanvi, de fer barata, lògicament, però no a soles de mercaderies; també de paraules, de desigs, de records. El meu llibre s’obri i es tanca amb les imàtgens de ciutats felices que cobren forma i s’emboiren o desdibuixen contínuament, amagades en les ciutats infelices…”.

La felicitat apareix i desapareix dins d’un estat permanent d’infelicitat i la ciutat no és més que la projecció que d’ella fa cascú dels habitants i visitants. I és que la busca del plaer i la felicitat, tot i ser efímers, són l’esperança de tot viatger. Calvino bastix, en realitat, unes analectes dels somnis amb què planifiquem cada viatge.

Potser, però, la ciutat més totèmica de la història de la literatura és el Macondo de García Márquez i Cien años de soledad, la ciutat on tot existix i tot succeïx, la ciutat que és, en realitat, totes les ciutats. Hi ha moltes més urbs en els llibres, clar, centenars, milers. Com la limítrof d'El desert dels tàrtars de Dino Buzzati, ciutat-destacament, la Fortalea Bastiani on es defén el no res: una inútil frontera, però un espai de convivència insòlit i prodigiós per a la novel·la “de la infinita postergació, però també del silenci i de la reticència”, que deixà dit Borges.

I més pròximes, com la Barcelona de La ciutat dels prodigis d’Eduardo Mendoza (entre 1888 i 1929) o Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira amb l'anar i vindre de Jesús Oliver pels nostres carrers. Oliver és el decadent símbol d’una ciutat i un país que, no obstant, glatix ple de vida i de pulsions que traspuen una atracció fatídica i que recorda per moments la Mort en Venècia (1912) de Thomas Mann, de la mateixa forma que Aschenbach —en la seua esgarradora busca de Tadzio— ens recorda a Oliver buscant el seu lloc en el seu món. I amb Mira tornem a mirar als valencians, des de dins.

Les ciutats i els llibres que parlen de ciutats tixen una xàrcia infinita de possibles camins cap al plaer. Cada text, cada ciutat, cada ruta, cada descobriment suggerix altres senderes, noves connexions. El món i la literatura, amb la seua infinita extensió, ens regalen estímuls, somnis i vides possibles que haurem de descartar per la tràgica incapacitat de viure’ls tots. Oberta la reflexió sobre el plaer, el camí i el viatge no ens privarem d'emparar-nos, gojosament, a Jack Kerouac i On the road. I des de fa vint-i-sis segles, per descomptat, a Homer i a Ítaca. Sempre Ítaca.

I València? Quin relat construïm? Des de dins? Des de fora? Ciutadans, viatgers? Qui? Com? Des de quin angle? Estes qüestions no són massa importants més que, si a un cas, com a catalitzadores d'allò realment destacable, que hauria de ser teixir les complicitats que òbriguen senderes i connexions, per a traçar les coordenades on, més o menys efímerament, trobar el plaer i la felicitat. Des del nostre racó del món.