Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

entrevista

Agustín Serisuelo: "Pareix que l'anterior crisi ja va passar, però la precarietat sempre ha estat vigent"

Una conversa on l'artista analitza l'actual situació del sector i on també repassa la seua obra, fortament marcada per espais arquitectònics que, en la seua majoria, quedaren en desús i foren abandonats arran de la bombolla immobiliària de 2008

2/04/2020 - 

CASTELLÓ. En aquests dies de confinament es parla molt de crisis. Una crisi sanitària en la qual sembla que estem atrapats però també una crisi econòmica de la qual, probablement, no podrem eixir fàcilment. Però, espera't, realment isquérem de l'anterior? Si ens endinsem, per exemple, en el treball que fa l'artista Agustín Serisuelo podem trobar incomptables espais que foren abandonats amb la bombolla immobiliària de 2008 i que encara avui continuen així, en desús. Tant de bo, pareix que aquests anys han sigut oblidats, mentre que com manifesta aquest creador de Betxí, la precarietat social que es va gestar aleshores "continua vigent" avui. Pel que fa als artistes, Serisuelo assegura que seguiran treballant com sempre, però ho faran de nou en mig de la més absoluta incertesa. "La cultura ha notat totes les crisis quatre voltes més que altres sectors. Hi ha molta inversió en cada treball expositiu, veurem com eixim d'aquesta".

'Paisajes construidos'

No obstant això, en el seu cas, el creador castellonenc respira tranquil -almenys de moment- i és que entre els seus projectes futurs es troba Espacio intermedio, una investigació que ha sigut seleccionada pel programa 'Cultura Resident' de la Generalitat Valenciana o Ecosistemas de ficció, un taller coproduït per Idensitat, projecte que engega el Consorci de Museus, i amb el qual posarà el focus sobre el Riu Sec de Castelló. Serà doncs en aquest cas l'absència d'aigua la que capte tota l'atenció. La seua simbologia, el record d'eixa aigua que ara no està i la forta presència del seu traçat físic que estableix top tipus de realitats imaginàries. Serisuelo ho explorarà, com és habitual, combinant la fotografia i l'escultura per a fragmentar i reconstruir així l'espai arquitectònic.

"M'interessa gastar la fotografia dins dels processos escultòrics com si fóra un material més. L'evolució digital ha fet que es desmaterialitze el seu suport, ja no s'imprimeixen tantes imatges i el format digital li dóna una naturalesa molt fàcil de distribuir, però també molt volàtil. El que m'interessa és contraposar eixes idees per a entendre la mateixa fotografia com un document. Quasi totes les meues obres estan impreses sobre fusta, aleshores el mateix material també li dóna altres connotacions", explica l'autor. Així mateix, abans de xarrar més amb l'artista, aquest ens explica que el seu treball s'està tornant cada cop més complex i menys obvi. Què vol dir açò? Doncs que, "mentre que la investigació és cada colp més profunda, necessite menys artificis per a representar el que vull". Anem a conèixer més. 

-És una costant en la teua obra centrar-te en espais en desús o abandonats. Per què aquesta fixació?
-Entenc el paisatge i la modificació d'aquest com un fet cultural, que l'ésser humà sempre va modificant al seu gust i que realment origina una naturalesa molt artificial, tant física com intel·lectual. Normalment tots els meus treballs giren al voltat d'aquesta idea. Són espais -urbanístics o paisatgístics- que estan al marge de la lògica de la societat, han sigut oblidats i en la seua gran majoria estan abandonats. Quasi tots van quedar així arran de la crisi econòmica. L'últim projecte que vaig fer en aquesta línia va ser l'any passat sobre un parc natural a Barcelona. En aquest cas em centre en eixos espais que l'administració adquiria i abandonava poc temps després.

-Sembla que el que més t'agrada de l'art és la seua capacitat per a documentar. 
-Jo entenc l'art més que com una eina de documentació, d'interpretació. Documente un espai des de la meua experiència pròpia, des de la meua manera de recórrer, transitar o habitar eixe espai. El faig en part meu per a després transmetre-li-ho a l'espectador. El següent pas és que aquest reflexione sobre eixos espais que de normal no transita o amb els quals no conviu. Es resisteixen a la nostra societat i són un reflex d'aquesta. Al fi i a la cap un espai que ha sigut abandonat després d'una construcció immobiliària és un reflex de la societat que va viure en aquell moment.

-Aleshores, és aquesta una història que -tot i que sembla anònima- ens interpel·la a tots?
-Si, els espais són anònims perquè s'entenen com uns contenidors d'històries. Encara que per a la societat de normal no servisquen, no els transite, dins d'ells passen moltes coses. Hi ha grafiters, gent que viu dins... Passen certes coses que, malauradament, són anònimes per al gran nom de la societat.

-Dius que no t'interessa que l'art es quede en una fase contemplativa, sinó que servisca per a reflexionar. De qui depén anar més enllà? De l'espectador o de l'autor?
-Jo tracte que en els meus treballs l'espectador es veja obligat a reinterpretar, a fer un esforç per veure quin espai estic representant o quines imatges s'entremesclen per a conformar una història pròpia. L'espectador, per la seua part, sempre ha d'analitzar on està el que està veient, què és i per què ho està veient. Una de les meues intencions és, en efecte, que aquest sense anar a l'espai puga entendre com és l'experiència d'estar aquí. Per a aconseguir-ho no presente la fotografia tal qual, sinó que la majoria d'obres són un complex entramat de diferents imatges que creen objectes o que estan distribuïdes d'una forma que en el seu conjunt configuren una narrativa.

-I pot l'art d'alguna manera omplir el buit que tenen tots aquests llocs?
-Sí, un poc la intenció és eixa. Fer-los visibles per mitjà de l'experiència artística. Es podria gastar un relat periodístic o literari, però en el meu cas utilitze un relat estètic. 

-Ha oblidat la societat que aquestes construccions buides encara diuen molt de qui som? Hem oblidat els efectes de la crisi econòmica?
-Açò és una cosa molt de la nostra generació. Pareix que la crisi va passar fa molts anys, i en efecte fa més d'una dècada, però eixos monuments i eixa precarietat social continua estant vigent. El que ocorre és que la societat té molt de costum d'apartar-ho de l'actualitat per a tirar avant. Ho fem per a no estar repensant tot el temps en els mateixos problemes. Però, això no significa que no estiguen ací. Sols que nosaltres no volem veureu.

-Ara estem passant per una altra crisis i encara que em deies abans que la cultura està acostumada a rebre molts colps, imagine que també és molt humà pensar que aquesta volta el colp no farà tant de mal. Quines mesures s'haurien de prendre per a evitar l'afonament de l'art i dels artistes?
-Més que grans mesures cal que el govern ens tinga en compte. El principal problema que té el món de la cultura és que la institució l'utilitza molt per a la mateixa política, però després pareix que estiga al marge de les decisions. Sols es distingeix dels artistes el procés últim del seu treball, l'exhibició de la seua obra, però abans hi ha un procés d'investigació molt profund i més dilatat que cau fora d'eixes lògiques del mercat i que s'hauria de recolzar. S'entén que ara mateixa hi ha unes emergències sanitàries molt més importants que el que succeïsca en el mateix món de la cultura, però aquest treballa a un nivell de precarització que si no fem alguna cosa cada volta serà més complicat per a les noves generacions estar ací. És una situació complicada, la Unió d'Artistes d'Espanya està fent pes perquè hi haja unes polítiques especials, perquè som un grup especial.

-Els artistes continuaran creant, però es pot crear igual sense ambicions o desitjos?
-No, evidentment no. Com a creadors necessitem tenir suport. Al final tots mengem i tots intentem viure d'açò. Hui en dia el Consorci de Museus està fent una gran labor amb la publicació de convocatòries públiques i moltes -com la que està en Castelló- són interessants perquè es dediquen simplement a la investigació. I és que moltes voltes els artistes tenim la pressió de fer una exposició. Ací simplement s'ha de desenvolupar una investigació que posteriorment donarà peu, o no, a un altre tipus de projecte. És molt important a més recolzar aquest vessant perquè l'art contemporani ha variat molt, tant en la seua forma de treball com en el seu paper al mercat. Aquest cada volta està més limitat; no hi ha una llei de mecenatge ni certs suports que ajuden a la venda d'obra. Per això cal aprofundir més.

A més, s'està veient amb aquesta crisi com de precaritzada està la investigació. Ni els sanitaris ni els científics, que molts estan fora perquè ací no hi havia fons, tenen les ferramentes suficients. Doncs, en l'art també és important investigar perquè en un futur et donarà artistes que podran vendre obra o que simplement tindran una base solida de treball.

-Pareix que la investigació científica està més normalitzada que l'artística, tot i que com dius aquesta tampoc està prou recolzada. Et sents moltes voltes incomprés?
-L'artista per a la gran part de la societat és aquella persona bohèmia que viu tancada a sa casa, que crea moltes obres i du una vida molt catastròfica. Això no representa la realitat, ni molt menys l'actual. Dins de l'art parlar d'investigació és normal. Fora pensen que fas coses boniques, coses lletges o coses de decoració. Al final tot és per una falta d'entesa i d'educació, el principal problema de l'art és eixe. Si tu no eduques a la gent perquè tinga respecte a la cultura, doncs eixa gent no tindrà respecte. Hi ha una desinformació molt gran. L'art sols ix als mitjans de comunicacions quan són coses extravagants, quan es tracta de grans subhastes, coses que no conviuen dins de la realitat.

-Cap a on et porta a tu particularment tota aquesta precarietat?
-Afortunadament tinc molts projectes d'investigació i quasi tots els anys m'entren nous. Tinc molta sort, perquè moltíssims companys no estan en eixa situació. Ara estan quedant molts treballs paralitzats i no sabem què passarà després. Per sort la major part dels projectes del Consorci ja s'han fet públics i hi ha un compromís per part de les institucions de porlar-los cap avant, però molts altres no saps què passarà. En aquests moments el més important és assolir una professionalització dins del sector. Totes les associacions ho recalquen perquè si tu ara mateixa tens un contracte firmat és probable que eixe treball puga continuar avant, però si no tens res firmat, pot ser que en passar un temps ja no vulguen comptar amb tu.

-Parla'ns d'Espacio intermedio, el teu treball de 'Cultura Resident'. Des del Consorci de Museus avancen que et centraràs en els espais abandonats que hi ha a la perifèria de Castelló ciutat. Quins?
-La investigació la centre sobre la ronda de circumval·lació que hi ha al voltant de la ciutat. És el límit dins del pla urbanístic de Castelló entre el que és sòl urbà i sòl rústic. Doncs dins de l'urbà, des del que és la ronda fins a la ciutat com a tal, hi ha un gran nombre d'extensions que estan abandonades. Són de grans propietaris i constructores que estan a l'espera d'avançar en el projecte, però de moment l'aparença que tenen és d'abandonat. Així que el que faré serà agafar tots eixos espais que queden un poc fora del mapa, per a situar-los en un plànol diferent on s'expliquen que espais són, com són, qui els habita i què hi ha dins. De nou, m'interessa molt entendre l'art com una investigació i no tant com una creació d'obres per a vendre, que també és important, però no és la meua prioritat.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email